Llistat de punts

¿El cim? Per a una ànima entregada, tot esdevé un cim que cal assolir: cada dia descobreix noves metes, perquè ni sap ni vol posar límits a l’Amor de Déu.

Propòsit sincer: fer amable i fàcil el camí als altres, que prou amargures comporta la vida.

Tot el que ara et preocupa hi cap dins un somriure, dibuixat per amor de Déu.

Em va assaltar aquell amic: «M’han dit que estàs enamorat.» Em va ben sorprendre, i només se m’acudí preguntar-li l’origen de la notícia.

Em va confessar que m’ho llegia als ulls, que brillaven d’alegria.

No l’has maltractat físicament... Però l’has ignorat tantes vegades; l’has mirat amb indiferència, com a un estrany.

―¿Et sembla poc?

No passis indiferent davant el dolor dels altres. Aquella persona ―un parent, un amic, un coŀlega..., aquell que no coneixes― és el teu germà.

―Recorda’t d’allò que relata l’Evangeli i que tantes vegades has llegit amb pena: ni tan sols els parents de Jesús no es refiaven d’Ell. ―Procura que l’escena no es repeteixi.

Cada dia descobreixo coses noves en mi, et responc: ara comences a conèixer-te.

Quan s’estima de debò... sempre es troben detalls per estimar encara més.

Davant la desgràcia o l’error, és una trista satisfacció poder dir: «Ho havia previst.»

Voldria dir que no t’importava la desventura aliena: perquè hauries d’haver-la remeiat, si ho tenies a les teves mans.

Amb l’Amor, més que amb l’estudi, s’arriben a comprendre les «coses de Déu».

Per això, has de treballar, has d’estudiar, has d’acceptar la malaltia, has de ser sobri... ¡estimant!

Els enamorats no saben dir-se adeu: s’acompanyen sempre.

―Tu i jo, ¿estimem així el Senyor?

¿No has vist com, per agradar i fer de bon veure, s’arreglen els que s’estimen?... ―Doncs, així has d’arreglar i compondre la teva ànima.

¿No observes com molts dels teus companys saben demostrar gran delicadesa i sensibilitat, en el tracte amb les persones que s’estimen: la promesa, la dona, els fills, la família...?

―Els has de dir ―¡i exigeix-t’ho tu mateix!― que el Senyor no mereix pas menys: ¡que el tractin així! I aconsella’ls, a més, que continuïn tenint aquesta delicadesa i aquesta sensibilitat, però viscudes amb Ell i per Ell, i aconseguiran una felicitat mai somiada, també aquí a la terra.

Arrencar de soca-rel l’amor propi i ficar-hi l’amor a Jesucrist: en això rau el secret de l’eficàcia i de la felicitat.

Mentre continuïs persuadit que els altres han de viure sempre pendents de tu, mentre no et decideixis a servir ―a ocultar-te i desaparèixer―, el tracte amb els teus germans, amb els teus coŀlegues, amb els teus amics, serà font contínua de disgustos, de malhumor...: de supèrbia.

Els pobrissons superbs pateixen per mil petites bajanades, que exagera el seu amor propi, i que als altres passen inadvertides.

Quan et costi fer un favor, un servei a una persona, pensa que és filla de Déu, recorda que el Senyor ens va manar estimar-nos els uns als altres.

―Més encara: aprofundeix quotidianament en aquest precepte evangèlic; no t’aturis a les conseqüències ―és ben fàcil―, i acomoda la teva conducta de cada instant a aquests requeriments.

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen estrany, en aquest món nostre; tot i que ―si més no de nom― s’hi predica Crist...

―T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d’identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d’anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, ¡a tots!, i en tots els temps.

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquestes persones, per a qui ets antipàtic, deixaran d’opinar així, quan s’adonin que «de debò» les estimes. És de tu, que depèn.

Primer maltractes... I, abans que ningú reaccioni, crides: «¡Ara, caritat entre tots!»

―Si comencessis per fer això segon, no arribaries mai a fer el primer.

No siguis escurçó, com aquell de qui afirmava la seva pròpia mare: «Presenti-li els seus amics, que ell es cuidarà que els amics s’enemistin amb vostè.»

Tot contemplant aquella alegria davant la feina dura, va demanar l’amic: Però, ¿es fan totes aquestes tasques per entusiasme? ―I li van respondre amb goig i serenitat: «¿Per entusiasme?..., ¡ens hauríem lluït!»; «per Dominum nostrum Iesum Christum!» ―¡per nostre Senyor Jesucrist!, que ens espera contínuament.

Així definia la gelosia o l’enveja un home recte: «Molt mala voluntat deuen tenir, per enterbolir una aigua tan clara.»

¡Crida-li-ho fort, que aquest crit és dèria d’enamorat!: Senyor, encara que t’estimo..., ¡no et refiïs de mi! ¡Lliga’m a tu, cada dia més!

Evita amb delicadesa tot allò que pugui ferir el cor dels altres.

¿Com és que, entre deu maneres de dir que «no», has de triar sempre la més antipàtica? ―La virtut no desitja ferir.

La freqüència amb què visitem el Senyor va d’acord amb dos factors: fe i cor; veure la veritat i estimar-la.

L’Amor s’enrobusteix també amb negació i mortificació.

Si tinguessis un cor gran i una mica més de sinceritat, no t’aturaries a mortificar, ni et sentiries mortificat..., per detallets.

Els pobres ―deia aquell amic nostre― són el meu millor llibre espiritual i el motiu principal per a les meves pregàries. Em dolen ells, i Crist em dol amb ells. I, perquè em dol, comprenc que l’estimo i que me’ls estimo.

Aquesta situació et crema: ¡se t’ha acostat Crist, quan no eres més que un miserable leprós! Fins llavors, només cultivaves una qualitat bona: un generós interès pels altres. Després d’aquella trobada, vas assolir la gràcia de veure Jesús en el proïsme, et vas enamorar d’Ell i ara l’estimes en els altres..., i et sembla molt poc ―¡tens raó!― l’altruisme que abans t’empenyia a prestar serveis als teus semblants.

La tàctica del tirà és aconseguir que es barallin entre ells els qui, units, podrien fer-lo caure. ―Vell artifici usat per l’enemic ―pel diable i pels seus corifeus―, a fi d’esguerrar molts plans apostòlics.

El pensament de la mort t’ajudarà a cultivar la virtut de la caritat, perquè potser aquell instant concret de convivència és l’últim en què coincideixes amb aquest o amb l’altre...: ells o tu, o jo, podem faltar en qualsevol moment.

Aprèn a dir que no, sense ferir innecessàriament, sense recórrer al refús contundent, que malmet la caritat.

―¡Recorda que ets sempre davant de Déu!

Murmuren. I després ells mateixos s’encarreguen que algú vingui corrents a explicar-te aquell «es diu»... ―¿Vilesa? ―Sens dubte. Però no em perdis la pau, ja que no podrà fer-te cap mal, la seva llengua, si treballes amb rectitud... ―Pensa: ¡que babaus que són, quin poc tacte humà que tenen, quina falta de lleialtat amb els seus germans..., i especialment amb Déu!

I no em caiguis tu en la murmuració, per un mal entès dret de rèplica. Si has de parlar, serveix-te de la correcció fraterna, com aconsella l’Evangeli.

Que no et preocupin aquelles contradiccions, aquella xerrameca: certament treballem en una tasca divina, però som homes... I és lògic que, mentre caminem, aixequem la pols del camí.

Això que et molesta, que et fereix..., aprofita-ho per a la teva purificació i, si cal, per a rectificar.

Et presentes com un teòric formidable... ―Però ¡no cedeixes ni en menuderies insignificants! ―¡No crec en aquest esperit teu de mortificació!

Tenir cura de les coses petites implica una mortificació constant, camí per fer més agradable la vida als altres.