Llistat de punts

Quan el teu egoisme t’aparta de l’afany comú pel benestar sa i sant dels homes, quan et tornes calculador i no et commous davant les misèries materials o morals dels teus semblants, m’obligues a tirar-te a la cara una cosa molt forta, perquè reaccionis: si no sents la beneïda fraternitat amb els teus germans els homes, i vius al marge de la gran família cristiana, ets un pobre expòsit.

Fa llàstima de comprovar com alguns entenen l’almoina: uns quants cèntims o una mica de roba vella. Sembla que no han llegit l’Evangeli.

No aneu amb miraments: ajudeu els altres a formar-se amb prou fe i fortalesa per desprendre’s generosament, en vida, d’allò que necessiten.

―Als ronsejaires, expliqueu-los que és poc noble i poc elegant, també des del punt de vista terrenal, esperar-se fins al final, quan per força ja no poden endur-se res.

«Qui presta, no cobra; si cobra, no és tot; si tot, no és tal; si tal, enemic mortal.»

¿I doncs?... ¡Dona!, sense càlcul, i sempre per Déu. Així viuràs, també humanament, més a prop dels homes i contribuiràs que hi hagi menys ingrats.

Vaig veure rubor en el rostre d’aquell home senzill, i gairebé llàgrimes als ulls: prestava generosament la seva coŀlaboració en bones obres, amb els diners honrats que ell mateix guanyava, i va saber que «els bons» titllaven de bastardes les seves accions.

Amb ingenuïtat de neòfit en aquestes batalles de Déu, mussitava: «¡Veuen que em sacrifico... i encara em sacrifiquen!»

―Hi vaig parlar a poc a poc: besà el meu Santcrist, i la seva natural indignació va esdevenir pau i goig.

«Hominem non habeo» ―no tinc ningú que m’ajudi. Això podrien assegurar, ¡malauradament!, molts malalts i paralítics de l’esperit, que poden servir... i han de servir.

Senyor: que no em miri mai indiferent les ànimes.

«Per la via del just descontentament», se n’han anat i se’n van les masses.

Dol..., però, ¡quants ressentits no hem fabricat, entre els que estan espiritualment o materialment necessitats!

―Cal tornar a ficar Crist entre els pobres i entre els humils: precisament enmig d’ells és on més de gust es troba.

Professor: que t’iŀlusioni fer comprendre als alumnes, en poc temps, allò que a tu t’ha costat hores d’estudi arribar a veure clar.

¡Quina ànima més estreta la dels qui guarden gelosament la seva «llista de greuges»!... Amb aquests desgraciats és impossible conviure-hi.

La vertadera caritat, igual com no porta el compte dels «constants i necessaris» serveis que presta, tampoc apunta, «omnia suffert» ―ho suporta tot―, els desaires que pateix.

¡D’acord!, ho admeto: aquella persona s’ha portat malament; la seva conducta és reprovable i indigna; no demostra cap mena de categoria.

―¡Mereix humanament tot el menyspreu!, has afegit.

―Hi torno, et comprenc, però no comparteixo la teva última afirmació; aquella vida mesquina és sagrada: ¡Crist ha mort per redimir-la! Si Ell no la va menysprear, ¿com t’hi pots atrevir tu?

La indulgència és proporcional a l’autoritat. Un simple jutge ha de condemnar ―potser reconeixent els atenuants― el reu convicte i confés. El poder sobirà d’un país, algunes vegades, concedeix una amnistia o un indult. A l’ànima contrita, Déu la perdona sempre.

«En conec algunes i alguns que no tenen esma ni per demanar socors», em dius disgustat i afligit. ―No passis de llarg; la teva voluntat de salvar-te i de salvar-los pot ser el punt de partida de la seva conversió. A més, si fas memòria, t’adonaràs que a tu també et van allargar la mà.

La gent d’aquella terra ―tan apartada de Déu, tan desorientada― t’ha recordat les paraules del Mestre: «Van com ovelles sense pastor.»

―I has sentit que a tu també se t’omplen les entranyes de compassió...: decideix-te, del lloc que ocupes estant, a donar la vida en holocaust per tothom.