Llistat de punts

L’entrega és el primer pas d’una cursa de sacrifici, d’alegria, d’amor, d’unió amb Déu. ―I així, tota la vida s’omple d’una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana només hi veu negació, sofriment, dolor.

No és feliç ningú, a la terra, fins que es decideix a no ser-ho. Així avança el camí: dolor, ¡en cristià!, Creu; Voluntat de Déu, Amor; felicitat aquí i, després, eternament.

Vas demanar al Senyor que et deixés sofrir una mica per Ell. Però després, quan arriba el patiment en forma tan humana, tan normal ―dificultats i problemes familiars..., o aquelles mil petiteses de la vida ordinària―, se’t fa treballós de veure-hi Crist al darrere. ―Obre amb docilitat les mans a aquests claus..., i el teu dolor es tornarà goig.

No et queixis, si pateixes. Es poleix la pedra que s’estima, la que és bona.

¿Et fa mal? ―Deixa’t tallar, amb agraïment, perquè Déu t’ha pres a les seves mans com un diamant... No es treballa pas així, un còdol vulgar.

Els qui fugen amb covardia del sofriment, tenen matèria de meditació veient amb quin entusiasme altres ànimes abracen el dolor.

No són pocs els homes i les dones que saben patir cristianament. Que seguim el seu exemple.

¿Et planys?... i m’expliques com si tinguessis la raó: ¡una punxada!... ¡una altra!...

―¿Però no t’adones que és ximple sorprendre’s que hi hagi espines entre les roses?

Deixa’m que, com fins ara, et continuï parlant en confidència: en tinc prou de tenir davant meu un Santcrist, per no atrevir-me a parlar dels meus patiments... I no em fa res afegir que he patit molt, sempre amb alegria.

Per a un fill de Déu, les contradiccions i calúmnies són, com per a un soldat, ferides rebudes en el camp de batalla.

¡Sacrifici, sacrifici! ―És veritat que seguir Jesucrist ―ho ha dit Ell― és portar no m’agrada sentir com les ànimes que estimen el Senyor parlen tant de creus i de renúncies: perquè, quan hi ha Amor, el sacrifici es fa de gust ―encara que costi― i la creu és la santa Creu.

―L’ànima que sap estimar i entregar-se així, se sadolla d’alegria i de pau. Així, doncs, ¿per què insistir en «sacrifici», com buscant consol, si de Crist ―que és la teva vida― et fa feliç?

¡Quanta neurastènia i histèria desapareixeria, si ―amb la doctrina catòlica― s’ensenyés de veritat a viure com a cristians: estimant Déu i sabent acceptar les contrarietats com una benedicció vinguda de la seva mà!

Aquesta ha estat la gran revolució cristiana: convertir el dolor en sofriment fecund; fer-ne, d’un mal, un bé. Hem desposseït el diable d’aquesta arma...; i, amb ella, conquistem l’eternitat.

En pensar en tot allò de la teva vida que acabarà sense tenir valor, per no haver-ho ofert a Déu, hauries de sentir-te avar: ansiós de recollir-ho tot, també de no desaprofitar cap dolor. ―Perquè, si el dolor acompanya la criatura, ¿què és sinó neciesa que el malbaratis?