Llistat de punts

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vaciŀlen tant a correspondre amb el millor que tenen: la vida, la família, les iŀlusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se’ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però... no n’hi ha prou. Cada dia, has d’ajudar els qui t’envolten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Alguns anomenen imprudència i gosadia la fe i la confiança en Déu.

¡És una bogeria confiar en Déu...!, diuen. ―¿I no és més bogeria confiar en un mateix, o en els altres homes?

Tinguem la valentia de viure públicament i constantment d’acord amb la nostra santa fe.

Un altre home de fe m’escrivia: «Quan per necessitat estàs aïllat, es nota perfectament l’ajuda dels germans. En considerar que ara tot ho haig de suportar “sol”, penso molt sovint que, si no fos per aquesta “companyia que ens fem des de lluny” ―¡ dels Sants! ―, no podria conservar aquest optimisme, que m’omple.»

La teva fe és massa poc operativa: podria dir-se que és de beat, més que d’home que lluita per ser sant.

La fe és un requisit imprescindible en l’apostolat, que moltes vegades es manifesta en la constància per parlar de Déu, encara que triguin a venir els fruits.

Si perseverem, si insistim ben convençuts que el Senyor ho vol, també al teu voltant, pertot arreu, s’advertiran senyals d’una revolució cristiana: uns s’entregaran, altres es prendran seriosament la vida interior, i uns altres ―els més fluixos― quedaran com a mínim alertats.

La rella que llaura i obre el solc, no veu la llavor ni el fruit.

Els qui no volen entendre que la fe exigeix servei a l’Església i a les ànimes, més tard o més d’hora inverteixen els termes, i acaben servint-se de l’Església i de les ànimes, per als seus fins personals.

«No s’encén el llum per posar-lo sota una mesura, sinó en un portallàntia, a fi que iŀlumini tots els de la casa; que brilli així la vostra llum davant els homes, de manera que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que està en el Cel.»

I, al final del seu pas per la terra, mana: «Euntes docete» ―aneu i ensenyeu. Vol que la seva llum brilli en la conducta i en les paraules dels seus deixebles, en les teves també.

Si els cristians visquéssim realment d’acord amb la nostra fe, es produiria la més gran revolució de tots els temps... ¡L’eficàcia de la corredempció depèn també de cadascun de nosaltres! ―Medita-ho.

No em siguis «teòric»: han de ser les nostres vides, cada jornada, les que converteixin aquells ideals grandiosos en una realitat quotidiana, heroica i fecunda.