Llistat de punts

La teva felicitat a la terra s’identifica amb la teva fidelitat a la fe, a la puresa i al camí que el Senyor t’ha marcat.

No és el mateix un vent suau que l’huracà. Davant el primer, tothom resisteix: és un joc de nens, comèdia de lluita.

―Petites contradiccions, escassetat, angunietes... Les passaves de bon grat, i vivies la interior joia de pensar: ¡ara sí que treballo per Déu, perquè tenim Creu!...

Però, pobre fill meu: va arribar l’huracà, i sents un sacseig, unes estrebades que arrencarien arbres centenaris. Això..., dins i fora. ¡Confia! No podrà desarrelar i el teu Amor, ni treure’t del teu camí..., si tu no t’apartes del «cap», si sents la unitat.

No et comportis com un gamarús: no és mai fanatisme voler conèixer cada dia millor, i estimar més, i defensar amb una seguretat més gran la veritat que has de conèixer, estimar i defensar.

En canvi, cauen en el sectarisme ―ho dic sense por― els qui s’oposen a aquesta lògica conducta, en nom d’una falsa llibertat.

És fàcil ―també passava en temps de Jesucrist― dir que no: negar o posar en entredit una veritat de fe. ―Tu, que et declares catòlic, has de partir del «sí».

―Després, amb l’estudi, seràs capaç d’exposar els motius de la teva certesa: que no hi ha contradicció ―no n’hi pot haver― entre Veritat i ciència, entre Veritat i vida.

¿Et molesta que insisteixi, de la mateixa manera, en les mateixes coses essencials?, ¿que no tingui en compte aquells corrents de moda? ―Mira: de la mateixa manera s’ha definit al llarg dels segles la línia recta, perquè és la més clara i breu. Una altra definició resultaria més fosca i complicada.

Per als mandats de la teva fe, potser no pots demanar simpatia, però sí que has d’exigir respecte.

No te n’oblidis: tant més convencem, com més convençuts estem.

Vociferen els sectaris contra allò que anomenen «el nostre fanatisme», perquè els segles passen i catòlica resta immutable.

En canvi, el fanatisme dels sectaris ―perquè no té relació amb la veritat― canvia de vestidura cada temporada, alçant contra la santa Església l’espantall de meres paraules, buides de contingut pels seus fets: «llibertat», que encadena; «progrés», que retorna a la selva; «ciència», que amaga ignorància... Sempre una ensenya que cobreix vella mercaderia avariada.

¡Tant de bo es faci cada dia més fort «el teu fanatisme» per , única defensa de l’única Veritat!

En certs ambients, sobretot en els de l’esfera inteŀlectual, s’aprecia i es palpa com una consigna de sectes, servida de vegades fins i tot per catòlics, que ―amb cínica perseverança― manté i propaga la calúmnia, per posar ombres damunt l’Església, o damunt persones i entitats, contra tota veritat i tota lògica.

Resa cada dia, amb fe: «Ut inimicos sanctae Ecclesiae» ―enemics, perquè se’n proclamen ells― «humiliare digneris, te rogamus audi nos!» Confon, Senyor, els qui et persegueixen, amb la claredat de la teva llum, que estem decidits a propagar.

El cristianisme és «insòlit», no s’acomoda a les coses d’aquest món. I aquest és potser el seu «més gran inconvenient», i l’ensenya dels mundans.

Quan recordis la teva vida passada, passada sense pena ni glòria, considera quant de temps has perdut i com el pots recuperar: amb penitència i amb una entrega més gran.