Llistat de punts

Davant un panorama d’homes sense fe, sense esperança; davant cervells que s’agiten, al límit de l’angoixa, cercant una raó de ser a la vida, tu vas trobar una meta: ¡Ell!

I aquest descobriment injectarà de manera permanent en la teva existència una alegria nova, et transformarà, i et presentarà una immensitat diària de coses boniques que t’eren desconegudes, i que mostren la joiosa amplitud d’aquest camí ample, que et condueix a Déu.

Esperar no vol dir començar a veure la llum, sinó confiar a ulls clucs que el Senyor la posseeix plenament i viu en aquesta claredat. Ell és

«L’oració» és la humilitat de l’home que reconeix la seva profunda misèria i la grandesa de Déu, al qual s’adreça i adora, de manera que tot ho espera d’Ell i res de si mateix.

«La fe» és la humilitat de la raó, que renuncia al seu propi criteri i es prostra davant els judicis i l’autoritat de l’Església.

«L’obediència» és la humilitat de la voluntat, que se subjecta al voler d’altri, per Déu.

«La castedat» és la humilitat de la carn, que se sotmet a l’esperit.

«La mortificació» exterior és la humilitat dels sentits.

«La penitència» és la humilitat de totes les passions, immolades al Senyor.

―La humilitat és la veritat en el camí de la lluita ascètica.

No m’oblidis que, en els afers humans, també els altres poden tenir raó: veuen la mateixa qüestió que tu, però des d’un punt de vista diferent, amb una altra llum, amb una altra ombra, amb un altre contorn.

―Només en la fe i en la moral hi ha un criteri indiscutible: el de l’Església.

No t’entenc quan, parlant de qüestions de moral i de fe, em dius que ets un catòlic independent...

―¿Independent de qui? Aquesta falsa independència equival a sortir del camí de Crist.

No cedeixis mai en la doctrina de l’Església. ―Quan es fa un aliatge, el metall més bo és el que hi perd.

A més a més, aquest tresor no és teu, i ―com diu l’Evangeli― l’Amo et pot demanar comptes quan menys t’ho esperis.

Estic d’acord amb tu que hi ha catòlics, practicants i fins i tot piadosos als ulls dels altres, i potser sincerament convençuts, que serveixen ingènuament els enemics de l’Església...

―Se’ls ha ficat dins de casa seva mateix, amb diferents noms mal aplicats ―ecumenisme, pluralisme, democràcia―, el pitjor adversari: la ignorància.

És fàcil ―també passava en temps de Jesucrist― dir que no: negar o posar en entredit una veritat de fe. ―Tu, que et declares catòlic, has de partir del «sí».

―Després, amb l’estudi, seràs capaç d’exposar els motius de la teva certesa: que no hi ha contradicció ―no n’hi pot haver― entre Veritat i ciència, entre Veritat i vida.

«Això és el meu Cos...», i Jesús es va immolar, amagant-se sota les espècies de pa. Ara és allí, amb i la seva Sang, amb l‘Ànima i la Divinitat: igual que el dia que Tomàs va ficar els dits dins les seves Llagues glorioses.

Amb tot, en tantes ocasions, tu passes de llarg, sense fer ni senyal d’una breu salutació de simple cortesia, com fas amb qualsevol persona coneguda amb qui et creues.

―¡Tens força menys fe que Tomàs!

Ha seguit el camí de la impuresa, amb tot el cos..., i amb tota l’ànima. ―La fe se li ha anat desdibuixant..., tot i que prou li consta que no és problema de fe.

El cristianisme és «insòlit», no s’acomoda a les coses d’aquest món. I aquest és potser el seu «més gran inconvenient», i l’ensenya dels mundans.

No et pots conformar amb viure ―dius― com els altres, amb fe d’un del munt. ―Efectivament, has de tenir fe personal: amb sentit de responsabilitat.