Llistat de punts

«Servite Domino in laetitia!» ―¡Serviré Déu amb alegria! Una alegria que serà conseqüència de , de i del meu Amor..., que ha de durar sempre, perquè, com ens assegura l’Apòstol, «Dominus prope est!»... ―el Senyor em segueix de prop. Caminaré amb Ell, per tant, ben segur, ja que el Senyor és el meu Pare..., i amb la seva ajuda compliré la seva amable Voluntat, encara que em costi.

Un consell, que us he repetit de manera repetitiva: estigueu alegres, sempre alegres. ―Que estiguin tristos els qui no es considerin fills de Déu.

«Sou tots tan alegres que un no s’ho espera», vaig sentir comentar.

Ve de lluny la dèria diabòlica dels enemics de Crist, que no es cansen de murmurar que la gent lliurada a Déu és de l’«encapotada». I, malauradament, alguns dels qui volen ser «bons» els en fan ressò, amb les seves «virtuts tristes».

―Et donem gràcies, Senyor, perquè has volgut comptar amb les nostres vides, joiosament alegres, per esborrar aquesta falsa caricatura.

―Et demano també que no ens n’oblidem.

Que ningú no llegeixi tristesa o dolor en la teva cara, quan difons per l’ambient del món l’aroma del teu sacrifici: els fills de Déu han de ser sempre sembradors de pau i d’alegria.

L’alegria d’un home de Déu, d’una dona de Déu, ha de ser desbordant: serena, encomanadissa, amb grapa...; en poques paraules, ha de ser tan sobrenatural, tan contagiosa i tan natural, que arrossegui altres pels camins cristians.

«¿Content?» ―Em va deixar pensatiu la pregunta.

―No s’han inventat encara les paraules, per expressar tot el que un sent ―en el cor i en la voluntat― quan se sap fill de Déu.

Nadal. M’escrius: «Seguint el fil de l’espera santa de Maria i de Josep, jo també espero, amb impaciència, l’Infant. ¡Que content que !: pressento que esclataré en una joia sense límit. ¡Ah!: i, amb Ell, vull també néixer de nou...»

―¡Tant de bo sigui veritat aquest voler teu!

Es repeteix l’escena, com amb els convidats de , amb por; uns altres, amb ocupacions; bastants..., comèdies, excuses beneites.

S’hi resisteixen. Així es troben: fastiguejats, fets un embolic, sense ganes de res, avorrits, amargats. ¡Tan fàcil com és acceptar la divina invitació de cada moment, i viure alegre i feliç!

Amb Déu, pensava, cada jornada em sembla més atractiva. Vaig vivint a «bocinets». Un dia considero magnífic un detall; un altre, descobreixo un panorama que abans no havia advertit... A aquest pas, no sé què passarà amb el temps.

Després, he notat que Ell m’assegurava: doncs cada dia serà més gran el teu contentament, perquè aprofundiràs més i més en l’aventura divina, en l’«embolic» tan gran on t’he ficat. I comprovaràs que Jo no et deixo.

Hi ha qui viu amb amargor tot el dia. Tot li produeix neguit. Dorm amb una obsessió física: que aquesta única evasió possible li durarà poc. Es desperta amb la impressió hostil i descoratjadora que ja té allí una altra jornada.

S’han oblidat, molts, que el Senyor ens ha situat en aquest món de pas cap a la felicitat eterna; i no consideren que només podran arribar-hi els qui caminen, per la terra, amb l’alegria dels fills de Déu.

¡No em facis de la mort una tragèdia!, perquè no ho és. Únicament als fills desamorats no els entusiasma trobar-se amb els seus pares.