Llistat de punts

Són molts els cristians persuadits que es farà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes ―no saben quines― que amb Crist contribueixen a fer-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles...: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Així pensaves tu, fins que van venir a «despertar-te».

L’entrega és el primer pas d’una cursa de sacrifici, d’alegria, d’amor, d’unió amb Déu. ―I així, tota la vida s’omple d’una beneïda bogeria, que fa trobar felicitat allà on la lògica humana només hi veu negació, sofriment, dolor.

«Pregui per mi ―deies―: que sigui generós, que avanci, que arribi a transformar-me de tal manera que algun dia pugui ser útil en alguna cosa.»

Bé. ―Però, ¿quins mitjans poses perquè aquests propòsits siguin eficaços?

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vaciŀlen tant a correspondre amb el millor que tenen: la vida, la família, les iŀlusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se’ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però... no n’hi ha prou. Cada dia, has d’ajudar els qui t’envolten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Medita-ho lentament: és molt poc el que se’m demana, pel molt que se’m dona.

Per a tu, que no acabes d’arrencar, considera el que m’escrivia un germà teu: «Costa, però un cop presa la “decisió”, ¡quin respir de felicitat, en trobar-se segur dins el camí!»

Aquests dies ―em comentaves― han transcorregut més feliços que mai. ―I et vaig respondre sense vaciŀlar: perquè «has viscut» una mica més entregat que normalment.

La crida del Senyor ―la vocació― es presenta sempre així: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.»

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que és el sacrifici ―«gaudium cum pace», alegria i pau―, si la renúncia és completa!

¿No sents unes ganes boges de fer més completa, més «irremeiable» la teva entrega?

¡Quina ridícula actitud la dels pobrets homes, quan una vegada i una altra refusem petiteses al Senyor! Passa el temps, les coses es van veient amb el seu veritable relleu... i neixen la vergonya i el dolor.

«Aure audietis, et non intelligetis: et videntes videbitis, et non perspicietis.» Paraules clares de l’Esperit Sant: senten amb les pròpies orelles, i no entenen; miren amb els seus ulls, però no perceben.

¿Com és que t’amoïnes si alguns, «veient» l’apostolat i coneixent la seva grandesa, no s’entreguen? Prega tranquil, i persevera en el teu camí: si aquests no s’hi llancen, ¡d’altres en vindran!

Des que li vas dir «sí», el temps va canviant el color de l’horitzó ―cada dia, més bell―, que brilla més ampli i lluminós. Però has de continuar dient «sí».