Llistat de punts

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vaciŀlen tant a correspondre amb el millor que tenen: la vida, la família, les iŀlusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se’ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però... no n’hi ha prou. Cada dia, has d’ajudar els qui t’envolten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Medita-ho lentament: és molt poc el que se’m demana, pel molt que se’m dona.

¿El cim? Per a una ànima entregada, tot esdevé un cim que cal assolir: cada dia descobreix noves metes, perquè ni sap ni vol posar límits a l’Amor de Déu.

Es repeteix l’escena, com amb els convidats de , amb por; uns altres, amb ocupacions; bastants..., comèdies, excuses beneites.

S’hi resisteixen. Així es troben: fastiguejats, fets un embolic, sense ganes de res, avorrits, amargats. ¡Tan fàcil com és acceptar la divina invitació de cada moment, i viure alegre i feliç!

La gràcia de Déu no et falta pas. Per tant, si hi correspons, has d’estar segur.

El triomf depèn de tu: la teva fortalesa i la teva empenta ―unides a la gràcia― són una raó més que suficient per donar-te l’optimisme de qui té segura la victòria.

Hi ha una quantitat molt considerable de cristians que serien apòstols..., si no tinguessin por.

Són els mateixos que després es queixen, perquè el Senyor ―¡diuen!― els abandona: ¿què fan ells amb Déu?

Quan reca en la consciència haver deixat de fer una cosa bona, és senyal que el Senyor volia que no l’ometéssim.

―Efectivament. A més a més, que tinguis per cert que «podies» haver-la fet, amb la gràcia de Déu.

«¡No ajudeu tant l’Esperit Sant!», em deia un amic, de broma, però amb molta por.

―Vaig respondre: penso que «l’ajudem» poc.

Sempre he pensat que molts anomenen «demà», «després», a la resistència a la gràcia.

Dies de silenci i de gràcia intensa... Oració cara a cara amb Déu...

He esclatat en acció de gràcies, contemplant aquelles persones, greus pels anys i per l’experiència, que s’obren als tocs divins i responen com infants, iŀlusionades davant la possibilitat de convertir encara la seva vida en una cosa útil..., que esborri tots els seus descamins i tots els seus oblits.

―Recordant aquella escena t’he recalcat: no deixis de lluitar en la vida de pietat.

«Un gran senyal aparegué en el Cel: una dona amb corona de dotze estrelles damunt el seu cap; vestida de sol; la lluna als seus peus.» ―Perquè tu i jo, i tots, tinguem la certesa que no hi ha res que perfeccioni tant la personalitat com la correspondència a la gràcia.

―Procura imitar de Déu, i seràs home ―o dona― d’una peça.

En aquest cas, com en tants altres, els homes es belluguen ―tots creuen que tenen raó―..., i Déu els guia; és a dir, per damunt de les raons particulars, triomfarà finalment la inescrutable i amorosíssima Providència de Déu.

Deixa’t, doncs, «guiar» pel Senyor, sense oposar-te als seus plans, encara que contradiguin les teves «fonamentals raons».