Llistat de punts

«¡És molt difícil!», exclames descoratjat. Escolta, si lluites, amb la gràcia de Déu n’hi ha prou: prescindiràs dels interessos personals, serviràs els altres per Déu, i ajudaràs l’Església en el camp on es lliura avui la batalla: al carrer, a la fàbrica, al taller, a la universitat, a l’oficina, al teu ambient, enmig dels teus.

«¿Qui ha dit que, per arribar a la santedat, calgui refugiar-se en una ceŀla o en la soledat d’una muntanya?», es preguntava, atònit, un bon pare de família, que afegia: «Llavors serien santes, no les persones, sinó la ceŀla o que han oblidat que el Senyor ens ha dit expressament a tots i a cadascú: sigueu sants, com el meu Pare celestial és sant.»

―Només li vaig comentar: «A més de voler el Senyor que siguem sants, a cadascú li concedeix les gràcies oportunes.»

Els teus parents, els teus coŀlegues, les teves amistats, van advertint el canvi, i s’adonen que això teu no és una transició momentània, que ja no ets el mateix.

―No pateixis, ¡tira endavant!: s’acompleix el «vivit vero in me Christus» ―ara és Crist qui viu en tu.

La gràcia actua, ordinàriament, com la naturalesa: per graus. ―No podem anticipar-nos pròpiament a l’acció de la gràcia: però, en allò que depèn de nosaltres, hem de preparar el terreny i cooperar, quan Déu ens la concedeix.

Cal aconseguir que les ànimes apuntin molt amunt: empènyer-les cap a l’ideal de Crist; dur-les fins a les últimes conseqüències, sense atenuants ni paŀliatius de cap mena, sense oblidar que la santedat no és primordialment força de braços. La gràcia, normalment, segueix les seves hores, i no vol violències.

Fomenta les teves santes impaciències..., però no em perdis la paciència.

Sense el Senyor no podràs fer cap passa segura. ―Aquesta certesa que necessites la seva ajuda, et durà a unir-te més a Ell, amb confiança ferma, perseverant, ungida d’alegria i de pau, encara que el camí es faci aspre i costerut.