Llistat de punts

Eres dels de «o tot o res». I com que res no podies..., ¡quina desgràcia!

Comença a lluitar amb humilitat, per encendre aquesta pobra entrega teva, tan gasiva, fins a fer-la «totalment» efectiva.

És veritat: no valem res, no som res, no podem res, no tenim res. I, simultàniament, enmig de la lluita quotidiana, no falten els obstacles, les temptacions... Però l’«alegria» dels teus germans dissiparà totes les dificultats, tan aviat com t’hi reuneixis, perquè els veuràs fermament fonamentats en Ell: «Quia Tu es Deus fortitudo mea» ―perquè Tu ets, Senyor, la nostra fortalesa.

És molt còmode dir: «No valc; no n’encerto ―no n’encertem― ni una.» ―A part que això no és veritat, aquest pessimisme amaga una ganduleria molt gran... Hi ha coses que fas bé, i coses que fas malament. Omple’t de joia i d’esperança per les primeres; i encara’t ―sense descoratjament― amb les segones, per rectificar: i sortiran bé.

Et trobes en una actitud que et sembla bastant estranya: per una banda, empetitit, quan mires cap endins; i, per una altra, segur, animat, quan mires cap amunt.

―No t’hi amoïnis: és el senyal que et vas coneixent millor i, ¡això sí que importa!, que el vas coneixent millor a Ell.

¡Quin afany tenen molts de reformar!

¿No valdria més que ens reforméssim tots, cadascú, per complir fidelment allò que està manat?

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. ¡Senyor ―repeteix-ho amb cor contrit―, que no t’ofengui més!

Però no t’espantis en notar el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t’assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó incitament per unir-te més a Déu, per buscar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

És molt gros saber-se no res davant de Déu, perquè és així.

El convenciment de la teva «mala pasta» ―el teu propi coneixement― et donarà la reacció sobrenatural, que farà arrelar més i més en la teva ànima el goig i la pau, davant la humiliació, el menyspreu, la calúmnia...

Després del «fiat» ―Senyor, el que Tu vulguis―, el teu raciocini en aquests casos haurà de ser: «¿Només ha dit això? Es veu que no em coneix; altrament, no hauria fet tan curt.»

Com que estàs convençut que mereixes més maltractament, sentiràs gratitud envers aquella persona, i t’alegraràs d’allò que a un altre el faria patir.

Com més amunt s’alça l’estàtua, més fort i perillós és després el cop quan cau.

Ves a la direcció espiritual cada cop amb més humilitat, i puntualment, que és també humilitat.

Pensa ―no t’equivoques, perquè allà Déu et parla― que ets com un nen petit, ¡sincer!, al qual van ensenyant a enraonar, a llegir, a conèixer les flors i els ocells, a viure les alegries i les penes, a fixar-se en el terra que trepitja.

«Continuo sent una pobra criatura», em dius.

Però, abans, en veure-ho, ¡passaves cada mala estona! Ara, sense acostumaments ni cessions, et vas habituant a somriure, i a tornar a començar la lluita amb una joia creixent.

Si ets assenyat, humil, deus haver observat que no s’acaba mai d’aprendre... El mateix s’esdevé a la vida; fins els més doctes tenen coses per aprendre, fins al final de la seva vida; si no, deixen de ser doctes.

Quan es treballa únicament i exclusivament per la glòria de Déu, tot es fa amb naturalitat, senzillament, com qui té pressa i no pot aturar-se en «més formalitats», per tal de no perdre aquell tracte ―irrepetible i incomparable― amb el Senyor.

Acostuma’t a referir-ho tot a Déu.

¡Que vegin les meves obres bones!... ―Però, ¿no t’adones que sembla que les duguis en un cistell de quincalleria, perquè contemplin les teves qualitats?

A més a més, no oblidis la segona part del manament de Jesús: «i glorifiquin el vostre Pare que està en el Cel».

És indiscret, pueril i mesell dir amabilitats dels altres o elogiar les seves qualitats, davant dels interessats.

―Així es fomenta la vanitat, i es corre el risc de «robar» glòria a Déu, a Qui tot li és degut.

Refusa l’ambició d’honors; contempla, en canvi, els instruments, els deures i l’eficàcia. ―Així, no ambicionaràs els càrrecs i, si arriben, te’ls miraràs en la justa mesura: càrregues en servei de les ànimes.