Llistat de punts

N’hi ha que erren per feblesa ―per la fragilitat del fang amb què estem fets―, però es mantenen íntegres en la doctrina.

Són els mateixos que, amb la gràcia de Déu, demostren la valentia i la humilitat heroiques de confessar l’errada, i de defensar ―aferrissadament― la veritat.

¡Una altra vegada a les teves antigues bogeries!... I després, quan tornes, et trobes amb poca alegria, perquè et falta humilitat.

Sembla que t’entestes a desconèixer la segona part de la paràbola del fill pròdig, i encara continues lligat a la pobra felicitat de les garrofes. Orgullosament ferit per la teva fragilitat, no et decideixes a demanar perdó, i no consideres que, si t’humilies, t’espera la jubilosa acollida del teu Pare Déu, la festa pel teu retorn i pel teu recomençament.

«Pare, tal com em va aconsellar, me’n ric, de les meves misèries ―sense oblidar que no hi haig de transigir―, i llavors em sento molt més alegre.

En canvi, quan faig la ximpleria de posar-me trist, em fa l’efecte que perdo el camí.»

En alguns moments t’angoixa un principi de desànim, que mata tota la teva iŀlusió, i que amb prou feines aconsegueixes vèncer a força d’actes d’esperança. ―No hi fa res: és l’hora bona per demanar més gràcia a Déu, i ¡endavant! Renova l’alegria de lluitar, encara que perdis una batussa.

Han vingut nuvolades de falta de ganes, de pèrdua d’iŀlusió. Han caigut ruixats de tristesa, amb la sensació clara de trobar-te lligat. I, com a colofó, t’han assetjat decaïments, que neixen d’una realitat més o menys objectiva: tants anys lluitant..., i encara ets tan enrere, tan lluny.

Tot això és necessari, i Déu hi compta: per aconseguir el «gaudium cum pace» ―la pau i l’alegria veritables―, hem d’afegir, al convenciment de la nostra filiació divina, que ens omple d’optimisme, el reconeixement de la pròpia personal feblesa.

Com que necessàriament, tard o d’hora, has d’ensopegar amb l’evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t’insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s’ha oblidat de tu, que la teva crida a l’apostolat és debades, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d’apòstol...

―¡Res d’això no és veritat!

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert dins teu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell... i tens el núvol de la incertesa dins el cor. A més a més, apareix la temptació quan menys ho vols o l’esperes, quan per fatiga afluixa la teva voluntat.

Ja no saps si t’humilia, encara que et dol veure’t així... Però que et dolgui per Ell, per Amor d’Ell; aquesta contrició d’amor t’ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

Aquelles depressions, perquè veus els teus defectes, o perquè te’ls descobreixen, no tenen fonament...

―Demana la veritable humilitat.

Com més amunt s’alça l’estàtua, més fort i perillós és després el cop quan cau.

«Continuo sent una pobra criatura», em dius.

Però, abans, en veure-ho, ¡passaves cada mala estona! Ara, sense acostumaments ni cessions, et vas habituant a somriure, i a tornar a començar la lluita amb una joia creixent.

Només els necis són caparruts: els molt necis, molt caparruts.

No m’oblidis que, en els afers humans, també els altres poden tenir raó: veuen la mateixa qüestió que tu, però des d’un punt de vista diferent, amb una altra llum, amb una altra ombra, amb un altre contorn.

―Només en la fe i en la moral hi ha un criteri indiscutible: el de l’Església.

¿Creus que els altres no han tingut mai vint anys? ¿Creus que no han estat mai absorbits per la família, com a menors d’edat? ¿Creus que s’han estalviat els problemes ―mínims o no tan mínims― amb què ensopegues?... No. Ells han passat per les mateixes circumstàncies que tu travesses ara, i s’han fet madurs ―amb l’ajuda de la gràcia―, trepitjant el seu jo amb perseverança generosa, cedint en el que es podia cedir, i mantenint-se lleials, sense arrogància i sense ferir ―amb serena humilitat―, quan no es podia.

Ideològicament ets molt catòlic. L’ambient de t’agrada... ¡Llàstima que no sigui a les dotze, i les classes a la tarda, per estudiar després de sopar, assaborint una o dues copes de conyac! ―Aquest «catolicisme» teu no respon a la veritat, no passa de simple aburgesament.

―¿No t’adones que no es pot pensar així amb els anys que tens? Surt de la teva poltroneria, de la teva egolatria..., i acomoda’t a les necessitats dels altres, a la realitat que t’envolta, i viuràs seriosament el catolicisme.

«Aquest sant ―deia aquell, que havia regalat la imatge posada al culte―... em deu tot el que és.»

No creguis que és una caricatura: també tu et penses ―almenys això sembla pel teu comportament― que compleixes amb Déu, pel fet de portar medalles, o per unes pràctiques de pietat, més o menys rutinàries.

¡Que vegin les meves obres bones!... ―Però, ¿no t’adones que sembla que les duguis en un cistell de quincalleria, perquè contemplin les teves qualitats?

A més a més, no oblidis la segona part del manament de Jesús: «i glorifiquin el vostre Pare que està en el Cel».

«A mi mateix, amb l’admiració que em dec.» ―Això va escriure en la primera pàgina d’un llibre. I el mateix podrien imprimir molts altres pobrissons, a l’últim full de la seva vida.

¡Quina pena, si tu i jo vivim o acabem així! ―Posem-nos a fer un examen seriós.

No adoptis mai una actitud de suficiència davant les coses de l’Església, ni davant dels homes, els teus germans... Però, en canvi, aquesta actitud pot ser necessària en l’actuació social, quan es tracta de defensar els interessos de Déu i de les ànimes, perquè ja no és qüestió de suficiència, sinó de fe i fortalesa, que viurem amb serena i humil seguretat.

Procura que la teva bona intenció vagi sempre acompanyada de , tot sovint, a les bones intencions s’hi uneixen la duresa en el judici, una quasi incapacitat per cedir, i un cert orgull personal, nacional o de grup.

No et descoratgis davant els teus errors: reacciona.

―L’esterilitat no és tant conseqüència de les faltes ―sobretot, si te’n penedeixes―, com de la supèrbia.

Si has caigut, aixeca’t amb més esperança... És només l’amor propi qui no entén que l’error, quan el rectifiques, ajuda a conèixer-se i a humiliar-se.

«No servim per a res.» ―Afirmació pessimista i falsa. ―Si es vol, amb la gràcia de Déu ―requisit previ i fonamental―, es pot arribar a servir, com a bon instrument, en moltes empreses.

Em va fer pensar la frase dura, però certa, d’aquell home de Déu, en contemplar l’altivesa d’aquella criatura: «Es vesteix amb la mateixa pell del diable, la supèrbia.»

I va venir a la meva ànima, per contrast, el desig sincer de revestir-me amb la virtut que predicà Jesucrist, «quia mitis sum et humilis corde» ―soc benigne i humil de cor―; i que ha atret la mirada de la Trinitat beatíssima damunt i Mare nostra: la humilitat, el fet de saber-nos i sentir-nos no res.

El Senyor va convertir Pere ―que l’havia negat tres vegades― sense adreçar-li tan sols ni un retret: amb una mirada d’Amor.

―Amb aquests mateixos ulls ens mira Jesús, després de les nostres caigudes. Tant de bo puguem dir-li, com Pere: «Senyor, Tu ho saps tot; Tu saps que t’estimo», i canviem de vida.