Llistat de punts

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La inteŀligència ―iŀluminada per la fe― et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l’estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la preciositat divina de les empreses que deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s’adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com ―per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural― la teva pobra voluntat s’afebleix, aquestes petiteses s’amunteguen i s’agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t’aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la falta de mitjans; les llums de bengala d’una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual... I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no ho ets.

Deixa’m parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar-te enrere, i et falta braó per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t’ha cridat a ser un altre Crist, «ipse Christus!» ―el mateix Crist. Has oblidat l’amonestació del Senyor a l’Apòstol: «¡En tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.

Quan consideris que són molts els que desaprofiten la gran ocasió, i deixen que Jesús passi de llarg, pensa: ¿d’on em ve a mi aquesta crida clara, tan providencial, que em va mostrar el meu camí?

―Medita-ho cada dia: l’apòstol ha de ser sempre un altre Crist, el mateix Crist.

Deixa’m que, com fins ara, et continuï parlant en confidència: en tinc prou de tenir davant meu un Santcrist, per no atrevir-me a parlar dels meus patiments... I no em fa res afegir que he patit molt, sempre amb alegria.

Perseverar és persistir en l’amor, «per Ipsum et cum Ipso et in Ipso...», que realment podem interpretar també així: ¡Ell!, amb mi, per mi i en mi.

Els teus parents, els teus coŀlegues, les teves amistats, van advertint el canvi, i s’adonen que això teu no és una transició momentània, que ja no ets el mateix.

―No pateixis, ¡tira endavant!: s’acompleix el «vivit vero in me Christus» ―ara és Crist qui viu en tu.

¿No has vist l’escena? ―Un sergent qualsevol o un oficialet amb poc comandament...; per davant, s’acosta un recluta ben plantat, d’incomparables millors condicions que els oficials, i no manca ni el salut ni la resposta.

Medita sobre el contrast. ―Des del Sagrari d’aquella església, Crist ―perfecte Déu, perfecte Home―, que ha mort per tu a , i que et dona tots els béns que necessites..., se t’acosta. I tu, passes sense fixar-t’hi.

¿Com pretens seguir Crist, si gires només al voltant de tu mateix?

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen estrany, en aquest món nostre; tot i que ―si més no de nom― s’hi predica Crist...

―T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d’identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d’anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, ¡a tots!, i en tots els temps.

T’ha entusiasmat aquell esperit de germanor i companyonia, que vas descobrir inesperadament... ―És clar: allò era una cosa que havies somiat amb tanta força, però que no havies vist mai. No ho havies vist, perquè els homes obliden que són germans de Crist, d’aquell amable Germà nostre, que va entregar la seva vida pels altres, per tots i per cada un, sense condicions.

Força pena et va produir el comentari, ben poc cristià, d’aquella persona: «Perdona els teus enemics ―et deia―: ¡no t’imagines la ràbia que els fa!»

―No te’n vas poder estar, i vas replicar amb pau: «No vull malvendre l’amor amb la humiliació del proïsme. Perdono, perquè estimo, amb fam d’imitar el Mestre.»

Quan xoca amb l’amarga injustícia d’aquesta vida, ¡com es complau l’ànima recta, pensant en la Justícia eterna del seu Déu etern!

―I, dins del coneixement de les pròpies misèries, se li escapa, amb desigs eficaços, aquella exclamació paulina: «Non vivo ego» ―¡no soc jo qui viu ara!, ¡és Crist el qui viu en mi!: i hi viurà eternament.

Nostre Senyor Jesús ho vol: cal seguir-lo de prop. No hi ha cap més camí. Aquesta és l’obra de l’Esperit Sant en cada ànima ―en la teva―: que siguis dòcil, que no oposis obstacles a Déu, fins que faci de la teva pobra carn un Crucifix.