Llistat de punts

A fi que no l’imitis, copio d’una carta aquest exemple de covardia: «Per descomptat, li agraeixo molt que es recordi de mi, perquè necessito moltes oracions. Però també li agrairia que, quan supliqui al Senyor que em faci “apòstol”, no s’esforci a demanar-li que m’exigeixi l’entrega de la meva llibertat.»

Han vingut nuvolades de falta de ganes, de pèrdua d’iŀlusió. Han caigut ruixats de tristesa, amb la sensació clara de trobar-te lligat. I, com a colofó, t’han assetjat decaïments, que neixen d’una realitat més o menys objectiva: tants anys lluitant..., i encara ets tan enrere, tan lluny.

Tot això és necessari, i Déu hi compta: per aconseguir el «gaudium cum pace» ―la pau i l’alegria veritables―, hem d’afegir, al convenciment de la nostra filiació divina, que ens omple d’optimisme, el reconeixement de la pròpia personal feblesa.

És veritat que ningú no pot estar cert de la seva perseverança... Però aquesta incertesa és un motiu més d’humilitat, i prova evident de la nostra llibertat.

Mai no t’havies sentit més absolutament lliure que ara, que la teva llibertat està teixida d’amor i de despreniment, de seguretat i d’inseguretat: perquè no et refies gens de tu, i del tot de Déu.

Estimar és... no albergar més que un sol pensament, viure per a la persona estimada, no ser propietat nostra, estar sotmès venturosament i lliurement, amb l’ànima i el cor, a una voluntat aliena... i a la vegada pròpia.

¡Crida-li-ho fort, que aquest crit és dèria d’enamorat!: Senyor, encara que t’estimo..., ¡no et refiïs de mi! ¡Lliga’m a tu, cada dia més!