Llistat de punts

Em vas assegurar que volies lluitar sense treva. I ara em vens alacaigut.

Mira, fins i tot humanament, convé que no t’ho donin tot resolt, sense entrebancs. Alguna cosa ―¡molt!― et toca posar-hi a tu. Si no, ¿com vols «fer-te» sant?

Ser fidel a Déu exigeix lluita. I lluita cos a cos, home a home ―home vell i home de Déu―, detall a detall, sense claudicar.

La santedat, el veritable afany per aconseguir-la, no es concedeix ni pauses ni vacances.

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. ¡Senyor ―repeteix-ho amb cor contrit―, que no t’ofengui més!

Però no t’espantis en notar el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t’assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó incitament per unir-te més a Déu, per buscar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

Alts i baixos. Tens molts, ¡massa!, alts i baixos.

La raó és clara: fins aquí, has dut una vida fàcil i no vols assabentar-te que del «desitjar» al «donar-se» hi ha una distància notable.

Així, ximplejant, amb aquesta frivolitat interior i exterior, amb aquestes vaciŀlacions davant la temptació, amb aquest voler sense voler, és impossible que avancis en la vida interior.

Sempre he pensat que molts anomenen «demà», «després», a la resistència a la gràcia.

Una altra paradoxa del camí espiritual: l’ànima menys necessitada de reforma en la seva conducta, s’afanya més per aconseguir-la, no s’atura fins a assolir-la. I a l’inrevés.

No saps si serà decaïment físic o una mena de cansament interior el que s’ha apoderat de tu, o les dues coses alhora...: lluites sense lluita, sense l’afany d’una autèntica millora positiva, per comunicar l’alegria i l’amor de Crist a les ànimes.

Vull recordar-te les paraules clares de l’Esperit Sant: només serà coronat el qui hagi combatut «legitime» ―de veritat, a desgrat de tot.

Podria portar-me millor, ser més decidit, prodigar més entusiasme... ¿Per què no ho faig?

Perquè ―i perdona’m la franquesa― ets un gamarús: el dimoni coneix de sobres que una de les portes de l’ànima més mal guardades és la de la beneiteria humana: allí carrega ara amb totes les forces: records pseudosentimentals, complex d’ovella negra en la seva visió histèrica, impressió d’una hipotètica falta de llibertat...

¿Què esperes per assabentar-te de la sentència del Mestre: vigileu i pregueu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora?

Em vas comentar amb posat envanit i insegur: uns pugen i uns altres baixen... I altres, ¡com jo!, estem ajaguts al camí. Em va entristir la teva indolència, i vaig afegir: dels ganduls estiren els que pugen; i, normalment, amb més força els que baixen. ¡Pensa quin desencaminament tan penós que et busques!

Ja ho va remarcar el sant bisbe d’Hipona: no avançar és retrocedir.

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La inteŀligència ―iŀluminada per la fe― et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l’estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la preciositat divina de les empreses que deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s’adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com ―per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural― la teva pobra voluntat s’afebleix, aquestes petiteses s’amunteguen i s’agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t’aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la falta de mitjans; les llums de bengala d’una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual... I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no ho ets.

Deixa’m parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar-te enrere, i et falta braó per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t’ha cridat a ser un altre Crist, «ipse Christus!» ―el mateix Crist. Has oblidat l’amonestació del Senyor a l’Apòstol: «¡En tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.

Per tirar endavant, en la vida interior i en l’apostolat, no és la devoció sensible el que cal; sinó la disposició decidida i generosa, de la voluntat, als requeriments divins.

Mira la gran diferència que hi ha entre la manera d’obrar natural i primera comença bé, i acaba després afluixant. La segona comença igualment bé..., però després s’esforça per continuar encara més bé.

¿Quina perfecció cristiana pretens assolir, si fas sempre el teu caprici, «allò que t’agrada»...? Tots els teus defectes, no combatuts, donaran un lògic fruit constant de males obres. I la teva voluntat ―que no estarà temperada en una lluita perseverant― no et servirà de res, quan arribi una ocasió difícil.