Llistat de punts

La teva fe és massa poc operativa: podria dir-se que és de beat, més que d’home que lluita per ser sant.

Comprenc l’alegria sobrenatural i humana d’aquell, que tenia la fortuna de ser una avantguarda en la sembra divina.

«És magnífic sentir-se únic, per remoure tota una ciutat i la rodalia», es repetia molt convençut.

―No t’esperis a comptar amb més mitjans, o que vingui més gent: les ànimes et necessiten avui, ara.

Que siguis agosarat en la teva oració, i el Senyor et transformarà de pessimista en optimista; de tímid en audaç; d’apocat d’esperit en home de fe, ¡en apòstol!

Els problemes que abans t’aclaparaven ―et semblaven serralades altíssimes― han desaparegut completament, s’han resolt de la manera divina, com quan el Senyor manà els vents i les aigües que es calmessin.

―¡I pensar que encara dubtaves!

«¡No ajudeu tant l’Esperit Sant!», em deia un amic, de broma, però amb molta por.

―Vaig respondre: penso que «l’ajudem» poc.

Quan veig tantes covardies, tantes falses prudències..., en ells i en elles, cremo en desigs de preguntar-los: i doncs, ¿la fe i la confiança són per predicar-les, no per practicar-les?

Et trobes en una actitud que et sembla bastant estranya: per una banda, empetitit, quan mires cap endins; i, per una altra, segur, animat, quan mires cap amunt.

―No t’hi amoïnis: és el senyal que et vas coneixent millor i, ¡això sí que importa!, que el vas coneixent millor a Ell.

No tens cap excusa. La culpa és només teva. Si saps ―et coneixes prou bé― que, per aquest camí ―amb aquelles lectures, amb aquella companyia...―, pots acabar al penya-segat, ¿per què t’entestes a pensar que potser és una drecera que facilita la teva formació o que madura la teva personalitat?

Canvia radicalment el teu programa, encara que t’impliqui més esforç, menys diversions a l’abast de és hora que et comportis com una persona responsable.

Dol molt al Senyor la inconsciència de tants i de tantes, que no s’esforcen a evitar els pecats venials deliberats. ¡És normal ―pensen i es justifiquen―, perquè en aquestes ensopegades hi caiem tots!

Escolta’m bé: també la majoria d’aquella gentola, que va condemnar Crist i el va fer morir, començà només cridant ―¡com els altres!―, fent cap a l’Hort de les Oliveres ―¡amb els altres!―...

Al final, empesos també pel que feia «tothom», no van saber o no van voler tirar enrere..., ¡i van crucificar Jesús!

―Ara, al cap de vint segles, no n’hem après.

Com que necessàriament, tard o d’hora, has d’ensopegar amb l’evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t’insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s’ha oblidat de tu, que la teva crida a l’apostolat és debades, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d’apòstol...

―¡Res d’això no és veritat!

Si lluites de debò, necessites fer examen de consciència.

Cuida l’examen diari: mira si sents dolor d’Amor, perquè no tractes nostre Senyor com hauries de fer-ho.

De la mateixa manera que molts es presenten a la coŀlocació de «primeres pedres», sense preocupar-se de si s’acabarà després l’obra llavors iniciada, els pecadors s’enganyen amb les «últimes vegades».

Quan es tracta de «tallar», no te n’oblidis, l’«última vegada» ha de ser l’anterior, la que ja ha passat.

T’aconsello que intentis alguna vegada tornar... al començament de la teva «primera conversió», cosa que, si no és fer-se com nens, s’hi assembla molt: en la vida espiritual, cal deixar-se portar amb total confiança, sense pors ni ambigüitats; s’ha de parlar amb absoluta claredat d’allò que es té al cap i a l’ànima.

¡Com vols sortir d’aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t’hi esforces, ho fas com per rebequeria i amb disgust, gairebé desitjant que els teus pocs esforços no facin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i perquè no t’exigeixin més.

―Estàs fent la teva voluntat; no la de Déu. Mentre no canviïs, seriosament, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

―Humilia’t davant de Déu, i procura voler de veritat.

Quina pèrdua de temps i quina visió tan humana, quan tot ho redueixen a tàctiques, com si aquí hi hagués el secret de l’eficàcia.

―S’obliden que la «tàctica» de Déu és la caritat, l’Amor sense límits: així va salvar Ell la distància insalvable que obre l’home, amb el pecat, entre el Cel i la terra.

Que tinguis sinceritat «salvatge» a l’examen de consciència; és a dir, valentia: la mateixa amb què et mires al mirall, per saber on t’has ferit o on t’has embrutat, o bé on són els teus defectes, que has d’eliminar.

Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» ―així, ¡amb minúscula!, perquè no es mereix més―, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens mena a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no t’ha d’estranyar que sobrevingui el cansament o el temps d’«anar a contrapel», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m’escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que ingènuament consideren que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per complir el pla de vida; tot ho faig per força i amb molt poc esperit. Pregui per mi perquè passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt pensant que pot desviar-me del camí.»

―Em vaig limitar a respondre: ¿Que no sabies que l’Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «Qui no agafa “cotidie” ―cada dia, no és digne de mi.» I més endavant: «No us deixaré orfes...» El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se’t fa tan dura, perquè l’estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb corredimeixis, perquè el trobis.

¡Que poc llest que sembla el diable!, entenc la seva estupidesa: sempre els mateixos enganys, les mateixes falsedats...

―Tens tota els homes som menys llestos, i no aprenem a escarmentar en cap d’altri... I satanàs compta amb tot això, per temptar-nos.

Vaig sentir en certa ocasió que en les grans batalles es repeteix un fenomen curiós. Encara que la victòria estigui assegurada amb antelació per la superioritat numèrica i de mitjans, després, en el tràfec del combat, no falten moments en què la derrota amenaça, per la feblesa d’un sector. Venen llavors les ordres terminants de l’alt comandament, i es tanquen les escletxes del flanc en dificultat.

―Vaig pensar en tu i en mi. Amb Déu, que no perd batalles, serem sempre vencedors. Per això, en la lluita per la santedat, si et notes sense forces, escolta els mandats, fes cas, deixa’t ajudar..., perquè Ell no falla.

Vas obrir sincerament el cor al teu Director, tot parlant en la presència de Déu..., i va ser magnífic comprovar com tu sol anaves trobant resposta adient als teus intents d’evasió.

¡Estimem la direcció espiritual!

De vegades t’inventes «problemes», perquè no vas fins a l’arrel de les teves maneres de comportar-te.

―L’únic que et cal a tu és un decidit canvi de front: complir lleialment el teu deure i ser fidel a les indicacions que t’han fet en la direcció espiritual.

Has notat amb més força la urgència, la «idea fixa» de ser sant; i has enfilat cap a la lluita quotidiana sense vaciŀlacions, persuadit que has de tallar amb valentia qualsevol símptoma d’aburgesament.

Després, mentre parlaves amb el Senyor en la teva oració, has entès amb més claredat que lluita és sinònim d’Amor, i li has demanat un Amor més gran, sense por del combat que t’espera, perquè lluitaràs per Ell, amb Ell i en Ell.

«Felix culpa!», canta l’Església... Beneït error el teu ―et torno a dir a cau d’orella―, si t’ha servit per no recaure; i també per comprendre millor i ajudar el proïsme, que no és de més baixa qualitat que tu.

¿És possible ―preguntes després d’haver rebutjat la temptació―, és possible, Senyor, que jo sigui... aquell altre?

Et resumiré la teva història clínica: aquí caic i allà m’aixeco...: això últim és l’important. ―Doncs continua amb aquesta lluita íntima, encara que vagis a pas de tortuga. ¡Endavant!

―Prou bé saps, fill, fins on pots arribar, si no lluites: l’abisme crida altres abismes.

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert dins teu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell... i tens el núvol de la incertesa dins el cor. A més a més, apareix la temptació quan menys ho vols o l’esperes, quan per fatiga afluixa la teva voluntat.

Ja no saps si t’humilia, encara que et dol veure’t així... Però que et dolgui per Ell, per Amor d’Ell; aquesta contrició d’amor t’ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

¡Quins desigs tan grans et consumeixen de ressegellar l’entrega que vas fer en el seu moment: saber-te fill de Déu i viure com a fill de Déu! ―Posa en les mans del Senyor les moltes misèries i infidelitats teves. També, perquè és l’única manera d’alleugerir-ne el pes.

Renovació no és relaxació.

Dies de recés. Recolliment per conèixer Déu, per conèixer-te i d’aquesta manera progressar. Un temps necessari per descobrir en què i com cal reformar-se: ¿què haig de fer?, ¿què he d’evitar?

Que no es torni a repetir allò de l’any passat.

―«¿Com ha anat el recés?», et van preguntar. I vas respondre: «Hem descansat molt bé.»

Dies de silenci i de gràcia intensa... Oració cara a cara amb Déu...

He esclatat en acció de gràcies, contemplant aquelles persones, greus pels anys i per l’experiència, que s’obren als tocs divins i responen com infants, iŀlusionades davant la possibilitat de convertir encara la seva vida en una cosa útil..., que esborri tots els seus descamins i tots els seus oblits.

―Recordant aquella escena t’he recalcat: no deixis de lluitar en la vida de pietat.

«Auxilium christianorum!» ―Auxili dels cristians, resa amb seguretat la lletania lauretana. ¿Has mirat de repetir aquesta jaculatòria en els tràngols difícils? Si ho fas amb fe, amb tendresa de filla o de fill, comprovaràs l’eficàcia de la intercessió de la teva Mare santa Maria, que et durà a la victòria.

Lluita contra les asprors del caràcter, contra els teus egoismes, contra la teva comoditat, contra les teves antipaties... A més del fet que hem de ser corredemptors, el premi que rebràs ―pensa-ho bé― tindrà relació directíssima amb la sembra que hauràs fet.

Et presentes com un teòric formidable... ―Però ¡no cedeixes ni en menuderies insignificants! ―¡No crec en aquest esperit teu de mortificació!