Llistat de punts
Quan està en joc la defensa de la veritat, ¿com es pot desitjar no desagradar a Déu i, alhora, no topar amb l’ambient? Són coses antagòniques: ¡o l’una o l’altra! Cal que el sacrifici sigui holocaust: s’ha de cremar tot..., fins el «què diran», fins allò que anomenen reputació.
¡Que clarament veig ara que el «sant desvergonyiment» té l’arrel, molt fonda, a l’Evangeli! Compleix de Déu..., recordant-te de Jesús difamat, de Jesús escopit i bufetejat, de Jesús dut davant els tribunals d’homenets..., ¡¡i de Jesús que calla!! ―Propòsit: abaixar el front davant els ultratges i ―comptant també amb les humiliacions que, sens dubte, vindran― prosseguir la tasca divina, que l’Amor misericordiós de nostre Senyor ha volgut encomanar-nos.
No ets feliç, perquè li dones voltes a tot com si tu fossis sempre el centre: si et fa mal l’estómac, si et canses, si t’han dit això o allò...
―¿Has provat de pensar en Ell i, per Ell, en els altres?
Després de l’entusiasme inicial, han començat les vaciŀlacions, les incertituds, els temors. ―Et preocupen els estudis, la família, la qüestió econòmica i, sobretot, el pensament que no pots, que potser no serveixes, que et falta experiència de la vida.
Et donaré un mitjà segur per superar aquests temors ―¡temptacions del diable o de la teva falta de generositat!―: «menysprea’ls», fes fora de la teva memòria aquests records. Ja ho va predicar de manera terminant el Mestre fa vint segles: «¡No giris la cara enrere!»
Si la imaginació bull al voltant teu, crea situacions iŀlusòries, composicions de lloc que, ordinàriament, no encaixen amb el teu camí, et distreuen estúpidament, et refreden, i t’aparten de la presència de Déu. ―Vanitat.
Si la imaginació regira sobre els altres, fàcilment caus en el defecte de jutjar ―quan no tens aquesta missió―, i interpretes de manera mesquina i poc objectiva el seu comportament. ―Judicis temeraris.
Si la imaginació papalloneja sobre els teus propis talents i maneres de dir, o sobre el clima d’admiració que despertes en els altres, t’exposes a perdre la rectitud d’intenció, i a donar peixet a la supèrbia.
Generalment, deixar anar la imaginació constitueix una pèrdua de temps, però, a més, quan no es domina, obre pas a tot un seguit de temptacions voluntàries.
―¡No abandonis cap dia la mortificació interior!
Podria portar-me millor, ser més decidit, prodigar més entusiasme... ¿Per què no ho faig?
Perquè ―i perdona’m la franquesa― ets un gamarús: el dimoni coneix de sobres que una de les portes de l’ànima més mal guardades és la de la beneiteria humana: allí carrega ara amb totes les forces: records pseudosentimentals, complex d’ovella negra en la seva visió histèrica, impressió d’una hipotètica falta de llibertat...
¿Què esperes per assabentar-te de la sentència del Mestre: vigileu i pregueu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora?
Hi ha ànimes que sembla que s’entesten a inventar-se sofriments, torturant-se amb la imaginació.
Després, quan arriben les penes i contradiccions objectives, no saben estar com la Verge santíssima, al peu de , amb la mirada pendent del seu Fill.
Acostuma’t a parlar amb cordialitat de tot i de tothom; en particular, d’aquells que treballen en el servei de Déu.
I quan no sigui possible, ¡calla!: també els comentaris bruscos o despreocupats poden fregar la murmuració o la difamació.
Deia un xicotàs que acabava d’entregar-se més íntimament a Déu: «Ara el que em cal és parlar menys, visitar malalts i dormir a terra.»
―Aplica’t la lliçó.
¡Dels sacerdots de Crist no se n’ha de parlar si no és per lloar-los!
―Desitjo amb tota l’ànima que els meus germans i jo ho tinguem molt en compte, per a la nostra conducta diària.
Document imprès des de https://escriva.org/ca/book-subject/surco/6887/ (18/11/2025)