Llistat de punts

«¡És molt difícil!», exclames descoratjat. Escolta, si lluites, amb la gràcia de Déu n’hi ha prou: prescindiràs dels interessos personals, serviràs els altres per Déu, i ajudaràs l’Església en el camp on es lliura avui la batalla: al carrer, a la fàbrica, al taller, a la universitat, a l’oficina, al teu ambient, enmig dels teus.

He llegit un proverbi molt popular en alguns països: «El món és de Déu, però Déu el lloga als valents», i m’ha fet reflexionar.

―¿Què esperes?

El Senyor ha tingut aquesta finesa d’Amor amb nosaltres: permetre’ns que li conquerim la terra.

Ell ―¡tan humil sempre!― va voler limitar-se a fer-ho possible... A nosaltres ens ha concedit la part més factible i grata: la de l’acció i la del triomf.

El món... -«¡Això és cosa nostra!»... ―I ho afirmes, després de posar la mirada i el cap al Cel, amb la seguretat del pagès que camina sobirà pel seu propi tros: «Regnare Christum volumus!» ―¡volem que Ell regni damunt aquesta terra seva!

«És temps d’esperança, i visc d’aquest tresor. No són paraules, Pare ―em dius―, és una realitat.»

Llavors..., el món sencer, tots els valors humans que t’atrauen amb una força enorme ―amistat, art, ciència, filosofia, teologia, esport, naturalesa, cultura, ànimes...―, tot això, diposita-ho en l’esperança: en l’esperança de Crist.

El món està fred, fa l’efecte d’adormit. ―Moltes vegades, des del teu observatori, el contemples amb mirada incendiària. ¡Que es desperti, Senyor!

―Encarrila les teves impaciències amb la seguretat que, si sabem cremar bé la nostra vida, calarem foc per tots els racons..., i canviarà el panorama.

Aquesta és la teva tasca de ciutadà cristià: contribuir a fer que l’amor i la llibertat de Crist presideixin totes les manifestacions de la vida moderna: la cultura i l’economia, el treball i el descans, la vida de família i la convivència social.

Un error fonamental del qual t’has de protegir: pensar que els costums i exigències ―nobles i legítims―, del teu temps o del teu ambient, no poden ser ordenats i ajustats a la santedat de la doctrina moral de Jesucrist.

Fixa’t que ho he precisat: els nobles i legítims. Els altres estan mancats de dret de ciutadania.

Ja fa molts anys vaig veure amb claredat diàfana un criteri que serà sempre vàlid: l’ambient de la societat, apartat com està de la fe i la moral cristianes, necessita una nova forma de viure i de propagar la veritat eterna de l’Evangeli: dins les entranyes mateixes de la societat, del món, els fills de Déu han de brillar per les seves virtuts com llanternes en la foscor ―«quasi lucernae lucentes in caliginoso loco».

La perenne vitalitat de l’Església catòlica assegura que la veritat i l’esperit de Crist no s’allunyen de les diverses necessitats dels temps.

Per seguir les petjades de Crist, l’apòstol d’avui no ve a reformar res, ni molt menys encara a desentendre’s de la realitat històrica que l’envolta... ―En té prou amb actuar com els primers cristians, vivificant l’ambient.

Una salutació vibrant d’un germà et va recordar, en aquell ambient viatger, que els camins honestos del món estan oberts per a Crist: només falta que ens llancem a recórrer-los, amb esperit de conquesta.

Sí, Déu ha creat el món per als seus fills, perquè l’habitin i el santifiquin: ¿què esperes?