Llistat de punts

Quan està en joc la defensa de la veritat, ¿com es pot desitjar no desagradar a Déu i, alhora, no topar amb l’ambient? Són coses antagòniques: ¡o l’una o l’altra! Cal que el sacrifici sigui holocaust: s’ha de cremar tot..., fins el «què diran», fins allò que anomenen reputació.

¡Que clarament veig ara que el «sant desvergonyiment» té l’arrel, molt fonda, a l’Evangeli! Compleix de Déu..., recordant-te de Jesús difamat, de Jesús escopit i bufetejat, de Jesús dut davant els tribunals d’homenets..., ¡¡i de Jesús que calla!! ―Propòsit: abaixar el front davant els ultratges i ―comptant també amb les humiliacions que, sens dubte, vindran― prosseguir la tasca divina, que l’Amor misericordiós de nostre Senyor ha volgut encomanar-nos.

Espanta, el mal que podem produir, si ens deixem arrossegar per la por o la vergonya de mostrar-nos com a cristians en la vida ordinària.

N’hi ha que, quan parlen de Déu, o de l’apostolat, sembla com si sentissin la necessitat de defensar-se. Potser perquè no han descobert el valor de les virtuts humanes i, en canvi, els sobra deformació espiritual i covardia.

És inútil pretendre agradar a tothom. De descontents, de gent que protesti, sempre n’hi haurà. Mira com resumeix això la saviesa popular: «Quan els va bé als anyells, els va malament als llops.»

No et comportis com aquells que s’espanten davant un enemic que només té la força de la seva «veu agressiva».

No et llances a treballar en aquella empresa sobrenatural, perquè ―és el que dius tu― tens por de no saber agradar, de fer una gestió desafortunada. ―Si pensessis més en Déu, aquestes desraons desapareixerien.