Llistat de punts

T’aconsello que intentis alguna vegada tornar... al començament de la teva «primera conversió», cosa que, si no és fer-se com nens, s’hi assembla molt: en la vida espiritual, cal deixar-se portar amb total confiança, sense pors ni ambigüitats; s’ha de parlar amb absoluta claredat d’allò que es té al cap i a l’ànima.

¡Com vols sortir d’aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t’hi esforces, ho fas com per rebequeria i amb disgust, gairebé desitjant que els teus pocs esforços no facin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i perquè no t’exigeixin més.

―Estàs fent la teva voluntat; no la de Déu. Mentre no canviïs, seriosament, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

―Humilia’t davant de Déu, i procura voler de veritat.

Quina pèrdua de temps i quina visió tan humana, quan tot ho redueixen a tàctiques, com si aquí hi hagués el secret de l’eficàcia.

―S’obliden que la «tàctica» de Déu és la caritat, l’Amor sense límits: així va salvar Ell la distància insalvable que obre l’home, amb el pecat, entre el Cel i la terra.

Que tinguis sinceritat «salvatge» a l’examen de consciència; és a dir, valentia: la mateixa amb què et mires al mirall, per saber on t’has ferit o on t’has embrutat, o bé on són els teus defectes, que has d’eliminar.

Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» ―així, ¡amb minúscula!, perquè no es mereix més―, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens mena a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no t’ha d’estranyar que sobrevingui el cansament o el temps d’«anar a contrapel», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m’escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que ingènuament consideren que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per complir el pla de vida; tot ho faig per força i amb molt poc esperit. Pregui per mi perquè passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt pensant que pot desviar-me del camí.»

―Em vaig limitar a respondre: ¿Que no sabies que l’Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «Qui no agafa “cotidie” ―cada dia, no és digne de mi.» I més endavant: «No us deixaré orfes...» El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se’t fa tan dura, perquè l’estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb corredimeixis, perquè el trobis.

¡Que poc llest que sembla el diable!, entenc la seva estupidesa: sempre els mateixos enganys, les mateixes falsedats...

―Tens tota els homes som menys llestos, i no aprenem a escarmentar en cap d’altri... I satanàs compta amb tot això, per temptar-nos.

Vaig sentir en certa ocasió que en les grans batalles es repeteix un fenomen curiós. Encara que la victòria estigui assegurada amb antelació per la superioritat numèrica i de mitjans, després, en el tràfec del combat, no falten moments en què la derrota amenaça, per la feblesa d’un sector. Venen llavors les ordres terminants de l’alt comandament, i es tanquen les escletxes del flanc en dificultat.

―Vaig pensar en tu i en mi. Amb Déu, que no perd batalles, serem sempre vencedors. Per això, en la lluita per la santedat, si et notes sense forces, escolta els mandats, fes cas, deixa’t ajudar..., perquè Ell no falla.

Vas obrir sincerament el cor al teu Director, tot parlant en la presència de Déu..., i va ser magnífic comprovar com tu sol anaves trobant resposta adient als teus intents d’evasió.

¡Estimem la direcció espiritual!