Llistat de punts

«¡És molt difícil!», exclames descoratjat. Escolta, si lluites, amb la gràcia de Déu n’hi ha prou: prescindiràs dels interessos personals, serviràs els altres per Déu, i ajudaràs l’Església en el camp on es lliura avui la batalla: al carrer, a la fàbrica, al taller, a la universitat, a l’oficina, al teu ambient, enmig dels teus.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu entorn: ¡trista cosa seria aquest empoquiment! Han d’obrir-se com un ventall per arribar a totes les ànimes. Cadascú ha de crear ―i d’eixamplar― un cercle d’amics, sobre el qual influeixi amb el prestigi professional, amb la conducta, amb l’amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d’aquest prestigi professional, d’aquesta conducta, d’aquesta amistat.

El desig d’«ensenyar», i «ensenyar de cor», crea en els alumnes un agraïment, que esdevé terreny idoni per a l’apostolat.

T’entenc perfectament quan m’escrius sobre el teu apostolat: «Ara faré tres hores d’oració amb un bombardeig perquè “caigui” una altra posició, que és a l’altra banda de la taula de la biblioteca..., i vostè ja el va conèixer quan va venir per aquí.»

Recordo la teva alegria, mentre em senties dir que entre l’oració i el treball no hi ha d’haver solució de continuïtat.

Estudi, treball: deures ineludibles en tot cristià; mitjans per defensar-nos dels enemics de l’Església i per atraure ―amb el nostre prestigi professional― tantes altres ànimes que, sent bones, lluiten aïlladament. Són arma fonamentalíssima per a qui vulgui ser apòstol enmig del món.

Tu també tens una vocació professional, que t’«esperona». ―Doncs, aquest «esperó» és l’ham per pescar homes.

Rectifica, per tant, la intenció, i no deixis d’adquirir tot el prestigi professional possible, en servei de Déu i de les ànimes. El Senyor compta també amb «això».

Aquell «stultorum infinitus est numerus» ―és infinit el nombre dels necis―, que es llegeix a l’Escriptura, sembla que creix cada dia. ―En les ocupacions més diverses, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs ―i fins i tot les «virtuts»―, ¡quants descuits i quanta falta de sindèresi hauràs de suportar!

Però no m’explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i t’ho miris indiferent: molt baixa és la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions ―¡i no tens més remei que aguantar-les!― per motius humans...

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat ―¡santificat!―, et fas com ells ―neci―, o n’ets còmplice.

Quan comprenguis aquest ideal de treball fratern per Crist, et sentiràs més gran, més ferm, i tan feliç com es pot ser en aquest món, que tants s’entesten a fer atrotinat i amarg, perquè van exclusivament darrere el seu jo.

Em va convèncer aquell sacerdot amic nostre. Em parlava de la seva labor apostòlica, i m’assegurava que no hi ha ocupacions poc importants. Sota aquest camp replet de roses ―deia―, s’hi amaga l’esforç silenciós de tantes ànimes que, amb el treball i l’oració, amb l’oració i el treball, han aconseguit del Cel una abundor de pluges de la gràcia, que tot ho fecunda.

Quan la teva voluntat defalleixi davant la feina habitual, recorda una vegada més aquella consideració: «L’estudi, el treball, és part essencial del meu camí. El descrèdit professional ―conseqüència de la mandra― anuŀlaria o faria impossible la meva comesa de cristià. Necessito ―és el que vol Déu― l’ascendent del prestigi professional, per atraure i ajudar els altres.»

―No ho dubtis: si deixes estar la teva tasca, ¡t’apartes ―i apartes altra gent― dels plans divins!

Per a tu, encara jove i que tot just acabes d’emprendre el camí, aquest consell: com que Déu s’ho mereix tot, procura destacar professionalment, perquè puguis després propagar les teves idees amb més eficàcia.

Comporta’t com si depengués de tu, només de tu, l’ambient del lloc on treballes: ambient de laboriositat, d’alegria, de presència de Déu i de visió sobrenatural.

―No entenc la teva abúlia. Si topes amb un grup de companys una mica difícil ―que potser ha arribat a ser difícil per la teva deixadesa―, te’n desentens, fuges d’estudi, i penses que són un pes mort, un llast que s’oposa a les teves iŀlusions apostòliques, que no t’entendran...

―¿Com vols que t’escoltin si, a part d’estimar-los i servir-los amb la teva oració i mortificació, no hi parles?...

―¡Quantes sorpreses t’enduràs el dia que et decideixis a tractar-ne un, un altre, i un altre! A més a més, si no canvies, amb raó podran exclamar, assenyalant-te amb el dit: «Hominem non habeo!» ―¡no tinc qui m’ajudi!