Llistat de punts

Moltes realitats materials, tècniques, econòmiques, socials, polítiques, culturals..., abandonades a elles mateixes, o bé en mans dels qui estan mancats de la llum de la nostra fe, esdevenen obstacles formidables per a la vida sobrenatural: formen com un vedat tancat i hostil a l’Església.

Tu, per cristià ―investigador, literat, científic, polític, treballador...―, tens el deure de santificar aquestes realitats. Recorda que l’univers sencer ―escriu l’Apòstol― gemega com amb dolors de part, tot esperant l’alliberament dels fills de Déu.

El treball és la vocació inicial de l’home, és una benedicció de Déu, i s’equivoquen lamentablement els qui el consideren un càstig.

El Senyor, el més bo dels pares, va coŀlocar el primer home al Paradís, «ut operaretur» ―perquè treballés.

Estudi, treball: deures ineludibles en tot cristià; mitjans per defensar-nos dels enemics de l’Església i per atraure ―amb el nostre prestigi professional― tantes altres ànimes que, sent bones, lluiten aïlladament. Són arma fonamentalíssima per a qui vulgui ser apòstol enmig del món.

T’ajuda molt ―em dius― aquest pensament: des dels primers cristians, ¿quants comerciants es deuen haver fet sants?

I vols demostrar que també ara és possible... ―El Senyor no t’abandonarà en aquest designi.

No es pot santificar una feina que humanament sigui un esguerro, perquè no hem d’oferir a Déu tasques mal fetes.

Una missió sempre actual i heroica per a un cristià corrent: acomplir de manera santa els quefers més variats, fins i tot els que semblen més indiferents.

Hem de treballar, i treballar molt i bé, sense oblidar que la nostra millor arma és l’oració. Per això, no em canso de repetir que hem de ser ànimes contemplatives enmig del món, que procuren convertir el treball en oració.

M’escrius a la cuina, al costat dels fogons. Comença fred. Al teu costat, la teva germana petita ―l’última que ha descobert la bogeria divina de viure a fons la seva vocació cristiana― pela patates. En aparença ―penses― la seva ocupació és igual que abans. Però, ¡hi ha tanta diferència!

―És veritat: abans «només» pelava patates; ara, se santifica pelant patates.

Afirmes que vas comprenent de mica en mica el que vol dir «ànima sacerdotal»... No t’enfadis si et responc que els fets demostren que ho entens només en teoria. ―Cada jornada et passa el mateix: al vespre, a l’examen, tot són desigs i propòsits; al matí i a la tarda, a la feina, tot són romanços i excuses.

¿Així vius el «sacerdoci sant, per oferir víctimes espirituals, agradables a Déu per Jesucrist»?

En reprendre la teva feina ordinària, se’t va escapar com un crit de protesta: ¡sempre la mateixa cosa!

I jo et vaig dir: ―Sí, sempre la mateixa cosa. Però aquesta feina vulgar ―igual que la que fan els teus companys d’ofici― ha de ser per a tu una contínua oració, amb les mateixes paraules entranyables, però cada dia amb música diferent.

És missió molt nostra transformar la prosa d’aquesta vida en hendecasíŀlabs, en poesia heroica.

Aquell «stultorum infinitus est numerus» ―és infinit el nombre dels necis―, que es llegeix a l’Escriptura, sembla que creix cada dia. ―En les ocupacions més diverses, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs ―i fins i tot les «virtuts»―, ¡quants descuits i quanta falta de sindèresi hauràs de suportar!

Però no m’explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i t’ho miris indiferent: molt baixa és la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions ―¡i no tens més remei que aguantar-les!― per motius humans...

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat ―¡santificat!―, et fas com ells ―neci―, o n’ets còmplice.

Per treure importància a la feina d’un altre, vas xiuxiuejar: no ha fet més que complir el seu deure.

I jo vaig afegir: ―¿Et sembla poc?... Per complir el nostre deure ens dona el Senyor la felicitat del Cel: «Euge serve bone et fidelis... intra in gaudium Domini tui» ―molt bé, servent bo i fidel, ¡entra al goig etern!