Llistat de punts

¿Per què tants murmuradors?, et preguntes adolorit... ―Uns, per error, per fanatisme o per malícia. ―Però, la majoria, repeteixen la bola per inèrcia, per superficialitat, per ignorància.

Per això, torno a insistir: quan no puguis lloar, i no calgui parlar, ¡calla!

Quan la víctima calumniada pateix en silenci, «els botxins» s’acarnissen amb la seva valenta covardia.

Desconfia d’aquelles afirmacions rotundes, si els qui les propugnen no han intentat, o no han volgut, parlar amb l’interessat.

Hi ha moltes maneres de fer una enquesta. Amb una mica de malícia, escoltant les murmuracions, es recullen deu volums en quart contra qualsevol persona noble o entitat digna. ―I més, si aquesta persona o entitat treballa amb eficàcia. ―I molt més encara, si aquesta eficàcia és apostòlica...

Trista comesa la dels organitzadors, però més trista encara la posició dels qui es presten a fer d’altaveus d’aquestes iniqües i superficials afirmacions.

El dubte ―en el terreny de la ciència, de la fama aliena― és una planta que se sembra fàcilment, però que costa molt d’arrencar.

La hipocresia fa que sempre, els qui la cultiven, portin una vida de mortificació amarga i rancorosa.

Davant propostes com la d’Herodes: «Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest Nen, i quan l’haureu trobat, aviseu-me, que jo aniré també a adorar-lo», demanem a l’Esperit Sant la seva ajuda, perquè ens guardi de les «proteccions o de les bones promeses» d’aparents benintencionats.

―No ens faltarà la llum del Paràclit si, com els Mags, cerquem la veritat i parlem amb sinceritat.

¿Que n’hi ha que es molesten, perquè dius les coses clares?

―Potser es mouen amb la consciència tèrbola, i necessiten encobrir-la així.

―Persevera en la teva conducta, per ajudar-los a reaccionar.

Mentre interpretis amb mala fe les intencions alienes, no tens dret a exigir comprensió per a tu mateix.

Dius contínuament que cal corregir, que s’ha de reformar. Bé...: ¡reforma’t tu! ―que et fa força falta―, i ja hauràs començat la reforma.

Mentrestant, no donaré crèdit a les teves proclames de renovació.

N’hi ha de tan farisaics que... s’escandalitzen, en sentir que altres persones repeteixen exactament el mateix que abans havien escoltat dels seus llavis.

Ets tan xafarder, que sembla que no t’ocupa més missió que la d’escorcollar en la vida del proïsme. I quan, finalment, has topat amb un home digne, de voluntat enèrgica, que t’ha parat els peus, et lamentes públicament com si t’hagués ofès.

―Fins aquí arriba el teu impudor i la teva consciència deformada..., i la de molts.

En una sola jugada, pretens apropiar-te de l’«honradesa» de l’opinió vertadera i dels «avantatges» innobles de l’opinió oposada...

―D’això, en qualsevol idioma, se’n diu duplicitat.

¡¡Quina bondat, la d’aquells!!... ―Estan disposats a «disculpar» allò que només mereix lloança.

Una antiga ensarronada, que el perseguidor es digui perseguit... ―El poble l’ha denunciada, fa temps, amb una dita ben clara: tirar la pedra i tancar els ulls.

¿Serà veritat que ―malauradament― abunden els qui falten a la justícia amb les seves calúmnies i, després, invoquen la caritat i l’honradesa, perquè la seva víctima no es pugui defensar?

¡Trist ecumenisme el que està en boca de catòlics que maltracten altres catòlics!

¡Quina equivocada visió de l’objectivitat! Enfoquen les persones o les activitats amb les deformades lents dels propis defectes i, amb àcid desvergonyiment, critiquen o es permeten vendre consells.

―Propòsit concret: que quan corregim o aconsellem, parlem en la presència de Déu, aplicant aquelles paraules a la nostra conducta.

No recorris mai al mètode ―sempre deplorable― d’organitzar agressions calumnioses contra ningú... Molt menys en nom de motius moralitzadors, que no justifiquen mai una acció immoral.

Acostuma’t a parlar amb cordialitat de tot i de tothom; en particular, d’aquells que treballen en el servei de Déu.

I quan no sigui possible, ¡calla!: també els comentaris bruscos o despreocupats poden fregar la murmuració o la difamació.

Deia un xicotàs que acabava d’entregar-se més íntimament a Déu: «Ara el que em cal és parlar menys, visitar malalts i dormir a terra.»

―Aplica’t la lliçó.

¡Dels sacerdots de Crist no se n’ha de parlar si no és per lloar-los!

―Desitjo amb tota l’ànima que els meus germans i jo ho tinguem molt en compte, per a la nostra conducta diària.

La mentida té moltes facetes: reticència, martingala, murmuració... ―Però és sempre arma de covards.

Els qui t’han parlat malament d’aquell amic lleial a Déu, són els mateixos que murmuraran de tu, quan et decideixis a portar-te millor.

Determinats comentaris només poden ferir els qui se senten afectats. Per això, quan es camina ―amb el cap i el cor― rere el Senyor, les crítiques es reben com a purificació, i serveixen d’esperó per avivar el pas.

Guarda’t dels propagadors de calúmnies i insinuacions, que uns recullen per lleugeresa i uns altres per mala fe, destruint la serenitat de l’ambient i enverinant l’opinió pública.

De vegades, la veritable caritat demana que es denunciïn aquests atropellaments i els seus promotors. Si no, amb la seva consciència desviada o poc formada, ells i els qui els escolten podrien raonar així: callen, per tant consenten.

Escric aquest número perquè tu i jo acabem el llibre somrient, i estiguin tranquils els beneïts lectors que, per simplicitat o per malícia, van cercar la càbala en els 999 punts de Camí.