Llistat de punts

¡T’has rejovenit! Efectivament, t’adones que el tracte amb Déu t’ha retornat en poc temps a l’època senzilla i feliç de la joventut, fins i tot a la seguretat i el goig ―sense criaturades― de la infància espiritual... Mires al teu voltant, i comproves que als altres els passa el mateix: transcorren els anys des de la seva trobada amb el Senyor i, amb la maduresa, s’enrobusteixen una joventut i una alegria indelebles; no és que estiguin joves: ¡són joves i alegres!

Aquesta realitat de la vida interior atrau, confirma i subjuga les ànimes. Agraeix-li-ho diàriament «ad Deum qui laetificat iuventutem» ―al Déu que omple de joia la teva joventut.

Potser ahir eres una d’aquelles persones amargades en les seves iŀlusions, defraudades en les seves ambicions humanes. Avui, des que Ell es va ficar a la teva vida ―¡gràcies, Déu meu!―, rius i cantes, i portes el somriure, l’Amor i la felicitat pertot arreu on vas.

Abans eres pessimista, indecís i apàtic. Ara t’has transformat totalment: et sents audaç, optimista, segur de tu mateix..., perquè a la fi t’has decidit a buscar el teu suport només en Déu.

M’agrada comparar la vida interior a una vestimenta, al vestit de noces de què parla l’Evangeli. El teixit es compon de cadascun dels hàbits o pràctiques de pietat que, com fibres, fan consistent així, igual com un vestit amb un esquinç es menysprea, encara que la resta estigui en bones condicions, si fas oració, si treballes..., però no ets penitent ―o a l’inrevés―, la teva vida interior no és ―per dir-ho així― íntegra.

A vegades deixes que salti el teu mal caràcter, que brolla, més d’un cop, amb una duresa desassenyada. D’altres, no t’ocupes de guarnir el cor i el cap, perquè siguin estatge agradós per a sempre, t’acabes situant prou lluny de Jesús, a qui coneixes poc...

―Així, no tindràs mai vida interior.

¡Quantes coses noves has descobert! ―Ara bé, de vegades ets un ingenu, i et penses que ho has vist tot, que ja t’ho saps tot... Després, toques amb les mans la riquesa única i insondable dels tresors del Senyor, que sempre et mostrarà «coses noves», si tu respons amb amor i delicadesa: i llavors comprens que ets al començament del camí, perquè la santedat consisteix en la identificació amb Déu, amb aquest Déu nostre, que és infinit, inesgotable.

Un cop més has sentit Crist molt a prop. ―I un cop més has entès que tot ho has de fer per Ell.

Si fins ara, abans de trobar-lo, volies córrer en la teva vida amb els ulls oberts, per assabentar-te de tot; des d’aquest moment..., ¡a córrer amb la mirada neta!, per veure amb Ell el que veritablement t’interessa.

Per tirar endavant, en la vida interior i en l’apostolat, no és la devoció sensible el que cal; sinó la disposició decidida i generosa, de la voluntat, als requeriments divins.