Llistat de punts

Més aconsegueix el qui importuna més de prop... Per això, acosta’t a Déu: esforça’t a ser sant.

M’agrada comparar la vida interior a una vestimenta, al vestit de noces de què parla l’Evangeli. El teixit es compon de cadascun dels hàbits o pràctiques de pietat que, com fibres, fan consistent així, igual com un vestit amb un esquinç es menysprea, encara que la resta estigui en bones condicions, si fas oració, si treballes..., però no ets penitent ―o a l’inrevés―, la teva vida interior no és ―per dir-ho així― íntegra.

¡A veure quan t’assabentes que el teu únic camí possible és buscar de debò la santedat!

Decideix-te ―no t’ofenguis― a prendre’t Déu seriosament. Aquesta lleugeresa teva, si no la combats, pot acabar en una trista burla blasfema.

A vegades deixes que salti el teu mal caràcter, que brolla, més d’un cop, amb una duresa desassenyada. D’altres, no t’ocupes de guarnir el cor i el cap, perquè siguin estatge agradós per a sempre, t’acabes situant prou lluny de Jesús, a qui coneixes poc...

―Així, no tindràs mai vida interior.

«Iesus Christus, perfectus Deus, perfectus Homo» ―Jesucrist, perfecte Déu i perfecte Home.

Són molts els cristians que segueixen Crist, bocabadats davant la seva divinitat, però que l’obliden com a Home..., i fracassen en l’exercici de les virtuts sobrenaturals ―malgrat tota la baluerna externa de pietat―, perquè no fan res per adquirir les virtuts humanes.

Remei per a tot: ¡santedat personal! ―Per això, els sants han estat plens de pau, de fortalesa, de joia, de seguretat...

Fins ara no havies entès el missatge que els cristians portem als altres homes: l’amagada meravella de la vida interior.

¡Quin món nou els estàs posant al davant!

¡Quantes coses noves has descobert! ―Ara bé, de vegades ets un ingenu, i et penses que ho has vist tot, que ja t’ho saps tot... Després, toques amb les mans la riquesa única i insondable dels tresors del Senyor, que sempre et mostrarà «coses noves», si tu respons amb amor i delicadesa: i llavors comprens que ets al començament del camí, perquè la santedat consisteix en la identificació amb Déu, amb aquest Déu nostre, que és infinit, inesgotable.

Amb l’Amor, més que amb l’estudi, s’arriben a comprendre les «coses de Déu».

Per això, has de treballar, has d’estudiar, has d’acceptar la malaltia, has de ser sobri... ¡estimant!