Llistat de punts

La crida del Senyor ―la vocació― es presenta sempre així: «Si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.»

Sí: la vocació exigeix renúncia, sacrifici. Però, ¡que gustós que és el sacrifici ―«gaudium cum pace», alegria i pau―, si la renúncia és completa!

Semblava plenament determinat...; però, en agafar la ploma per trencar amb la seva promesa, va poder més la indecisió i li faltà valentia: molt humà i comprensible, comentaven altres. Pel que es veu, segons alguns, els amors terrenals no hi són entre aquelles coses que s’han de deixar per seguir plenament Jesucrist, quan Ell ho demana.

Et vas decidir, més per reflexió que no pas per foc i entusiasme. Per més que desitjaves tenir-lo, no hi hagué lloc per al sentiment: et vas entregar, quan et vas convèncer que Déu ho volia.

I, des d’aquell instant, no has tornat a «sentir» cap dubte seriós; sí, en canvi, una alegria tranquiŀla, serena, que de vegades es desborda. Així paga Déu les audàcies de l’Amor.

No podia ser més senzilla la manera de cridar Jesús els primers dotze: «Vine i segueix-me.»

Per a tu, que busques tantes excuses per no continuar aquesta feina, s’ajusta com el guant a la mà la consideració que ben pobra era la ciència humana d’aquells primers; i, tanmateix, ¡com van remoure els qui se’ls escoltaven!

―No m’ho oblidis: la tasca la continua fent Ell, a través de cadascun de nosaltres.

No et sorprenguis i no t’arronsis perquè t’ha retret que l’hagis posat cara a cara amb Crist, ni tampoc perquè hagi afegit, indignat: «Ja no puc viure tranquil sense prendre una decisió...»

Prega per ell... És inútil que miris de tranquiŀlitzar-lo: potser se li ha posat en primer pla una antiga inquietud, la veu de la seva consciència.

Després de la teva decisió, cada dia fas un descobriment nou. Recordes l’ahir, quan et demanaves constantment: «¿i això, com?»..., i continuaves després en els teus dubtes o en els teus desencants...

Ara sempre trobes la resposta exacta, raonada i clara. I, en sentir com contesten a les teves preguntes de vegades puerils, se t’acut pensar: «Així devia atendre Jesús els primers Dotze.»

Que siguis clar. Si et diuen que vas «a pescar-los», contesta que sí, que això desitges... Però..., ¡que no pateixin! Perquè, si no tenen vocació ―si Ell no els crida―, no vindran; i si en tenen, quin ridícul acabar com el jove ric de l’Evangeli: sols i tristos.