Somio, filles i fills meus, amb aquests oratoris, amb aquests sagraris, que es repartiran per tots els racons del món per portar aquest esperit de Déu —de l’Obra de Déu— a totes les ànimes. I us demano que seguiu el costum, la manera de fer del lloc on sigueu, en la part material dels edificis. Però em fa molta pena veure les esglésies com a garatges, les imatges que són una caricatura, que són una mofa: no les poseu mai als nostres oratoris.

L’art sagrat ha de portar a Déu, ha de respectar les coses santes; està ordenat a la pietat i a la devoció. Durant molts segles, el millor art ha estat el religiós, perquè se sotmetia a aquesta regla; perquè salvava, en tot, la naturalesa pròpia del seu fi. Les imatges modernistes, caricaturesques, són tan poc oportunes com les imatges repolides de pasta flora: les coses lletges i poc respectuoses són tan dolentes com les untuoses i cursis.

Cap d’aquests dos extrems no serveix per a la nostra pietat. L’arquitecte, l’escultor, el pintor que amb el seu art personal vulgui contribuir al culte diví, ha de seguir unes regles clares. Amb això no dic que s’hagi de pintar el cel de genolls, com Fra Angelico, però sí que s’ha de pintar amb respecte, amb unció, amb devoció.