Carta 3

Tot el que és nou o ho sembla, tant si fa referència a la doctrina com si ho fa a la manera de comunicar-la als homes i a la manera de portar-la a la pràctica, ha d’obrir un camí nou —almenys en aparença—, encara que el que ensenyi o el que faci correspongui per complet al recte saber cristià i a la tradició.

Per això, convé que us digui una vegada més que l’Obra no ve a innovar res, ni de bon tros a reformar res de l’Església: accepta amb fidelitat el que l’Església assenyala com a cert, en la fe i en la moral de Jesucrist. No ens volem deslliurar de les traves —santes— de la disciplina comuna dels cristians. Al contrari, volem ser amb la gràcia del Senyor — que Ell em perdoni aquesta aparent falta d’humilitat— els millors fills de l’Església i del Papa.

Per aconseguir aquest intent cal que estimem la llibertat. Eviteu aquest abús que sembla exasperat en els nostres temps —és patent i es continua manifestant de fet en nacions de tot el món—, que revela el desig, contrari a la independència lícita dels homes, d’obligar tothom a formar un sol grup en allò que és opinable, a crear com dogmes doctrinals temporals, i a defensar aquest fals criteri amb intents i propaganda de naturalesa i substància escandaloses, contra els quals tenen la noblesa de no subjectar-se.

Crist al capdamunt de totes les activitats humanes

Instaurare omnia in Christo,¹ diu sant Pau als d’Efes, renoveu el món en l’esperit de Jesucrist, col·loqueu Crist al capdamunt i a l’entranya de totes les coses. Venim a santificar qualsevol fatiga humana honesta: el treball ordinari, precisament al món, de manera laical i secular, al servei de l’Església Santa, del Romà Pontífex i de totes les ànimes.

Per aconseguir-ho, hem de defensar la llibertat. La llibertat dels membres, però formant un sol cos místic amb Crist, que és el cap, i amb el seu Vicari a la terra. Sembla que les coses celestials han estat esquinçades de les del món, i ja no tenien cap. Però Déu va posar com a cap de totes les coses Crist encarnat. Per tant, s’arribarà a la unitat, a una unió harmònica, quan totes les coses estiguin sotmeses a un sol cap, que és Crist.

Direm amb sant Ireneu: hi ha un sol Déu Pare, (...) i un sol Crist, Jesús Senyor Nostre, que passa per tota l’economia i ho recapitula tot en si: en aquest tot està comprès l’home, criatura de Déu. Ell, doncs, recapitula l’home en si mateix. El que era invisible es va fer visible; el que era incomprensible, comprensible; el que era impassible, passible, i el Verb es va fer home, resumint totes les coses en si mateix. I així com el Verb de Déu és el primer entre els éssers celestials i espirituals i invisibles, així també té la sobirania sobre el món visible i corporal, assumint tota la primacia; i fent-se Cap de l’Església, atreu cap a si mateix totes les coses quan és l’hora.²

Ara comprendrem l’emoció d’aquell pobre sacerdot, que temps enrere va sentir dins de la seva ànima aquesta locució divina: et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum;³ quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi. Alhora, va veure amb claredat la significació que el Senyor, en aquell moment, volia donar a aquestes paraules de l’Escriptura: cal posar Crist al capdamunt de totes les activitats humanes. Va entendre clarament que, amb el treball ordinari en totes les tasques del món, era necessari reconciliar la terra amb Déu, de manera que les coses profanes —fins i tot sent profà— es convertissin en sagrades, en consagrades a Déu, finalitat última de totes les coses.

Santificació del treball

Hi ha un parèntesi de segles, inexplicable i molt llarg, en el qual sonava i sona aquesta doctrina a cosa nova: buscar la perfecció cristiana, per la santificació del treball ordinari, cadascú a través de la seva professió i en el seu propi estat. Durant molts segles s’havia tingut la feina com una cosa vil; se l’havia considerat, fins i tot per persones de gran capacitat teològica, com un destorb per a la santedat dels homes.

Jo us dic, filles i fills meus, que a qualsevol que exclogui un treball humà honest —important o humil—, afirmant que no pot ser santificat i santificant, li podeu dir amb seguretat que Déu no l’ha cridat a la seva Obra.

Caldrà que resem, haurem de resar, haurem de patir, per treure de la ment de les persones bones aquest error. Però arribarà el moment en què, a base del treball humà en totes les categories, tant intel·lectuals com manuals, s’alçarà en una sola veu el clamor dels cristians dient: cantate Domino canticum novum: cantate Domino omnis terra;⁴ canteu al Senyor un càntic nou, canteu al Senyor arreu de la terra.

Per obrir una bretxa en la consciència dels homes, després de tants segles d’error o d’oblit dels deures del cristià, heu de ser amics del treball. Sense el treball no ens santificarem: no és possible, perquè el treball és la matèria que hem de santificar i l’instrument per a la santificació.

Heu de ser fidels, heu de ser forts, heu de ser dòcils, necessiteu virtuts humanes, cor gran, lleialtat. Amb això, jo no us demano coses extraordinàries; us demano senzillament que toqueu el cel amb el cap: hi teniu dret, perquè sou fills de Déu. Però que els vostres peus, que les vostres plantes estiguin ben segures a la terra, per glorificar el Senyor Creador Nostre, amb el món i amb la terra i amb la labor humana.

Contemplo ara, al llarg dels temps, fins a l’últim dels meus fills —perquè som fills de Déu, ho repeteixo— actuar professionalment, amb saviesa d’artista, amb felicitat de poeta, amb seguretat de mestre i amb un pudor més persuasiu que l’eloqüència, buscant —en buscar la perfecció cristiana en la seva professió i en el seu estat al món— el bé de tota la humanitat.

Hem d’estimar tota mena de treball humà, perquè el treball és el mitjà per a la santificació de les ànimes i per a la glòria de Déu. Si el treball, qualsevol treball humà honest, és el mitjà, ningú no serà capaç de posar vores a aquest mar immens d’apostolat, a aquest panorama humà i diví que es presenta davant dels nostres ulls.

Quan arribi el temps de cristal·litzar canònicament —amb les lleis de l’Església— aquest apostolat nostre, direm el mateix: que és un mar sense vores, però assenyalarem alguna labor concreta, perquè és corrent assenyalar-la.

Vosaltres i jo sabem i creiem que el món té com a missió única donar glòria a Déu. Aquesta vida només té raó de ser quan projecta el regne etern del Creador. Per això sant Pau escriu: tot allò que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, el Senyor, donant gràcies per mitjà d’ell a Déu Pare.⁵ I en la primera Epístola als Corintis es llegeix: tant si mengeu com si beveu, com si feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu.⁶ Així doncs, tots nosaltres estem obligats a treballar: perquè el treball és un mandat de Déu, i a Déu cal obeir-lo amb alegria: servite Domino in laetitia.⁷

La santificació personal en l’ocupació diària

D’aquesta manera es fa sobrenatural el treball, perquè la seva finalitat és Déu, i el treball es fa pensant en Ell, com un acte d’obediència. No hem d’abandonar el lloc en el qual ens ha sorprès la crida del Senyor. Hem de convertir tota la nostra vida en servei de Déu: el treball i el descans, el plor i el somriure. A la vessana, al taller, a l’estudi, en l’actuació pública, hem de ser fidels al medi habitual de vida; convertir-ho tot en instrument de santificació i en exemple apostòlic, sense servir-nos mai de l’Església ni de l’Obra: cadascú amb responsabilitat personal.

En el treball ordinari, en el si de la família i de la societat, tenim el compromís personal de buscar la santedat a la qual estem cridats pel simple fet de ser cristians, ja que les paraules del Mestre són clares: sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial.⁸

Mireu què escrivia sant Joan Crisòstom: la veritat és que tots els homes han de pujar a la mateixa altura; i el que ha trastornat tota la terra és pensar que només el monjo està obligat a més perfecció, i que la resta pot viure com vol. Però no és així!⁹

Hem d’intentar que tothom entengui que els homes no s’han de dividir en dues categories: els que treballen i els que pensen que es rebaixen treballant. Perquè avui dia està clar que el treball és un servei que estem obligats a prestar tots els cristians, per amor, a Déu i, per Ell, a tota la humanitat.

Als que no ho volen comprendre, m’atreveixo a dir-los: qui parce seminat, parce et metet: et qui seminat in benedictionibus, de benedictionibus et metet;¹⁰ el sembrador mesquí tindrà una collita mesquina, el sembrador generós la tindrà generosa. Amb això us acabo de dir, amb paraules de l’Apòstol, que no n’hi ha prou amb treballar molt, sinó que cal treballar amb visió sobrenatural: perquè, si no, no rebrem benediccions del cel.

Filles i fills meus, us vull explicar una pena, una pena gran: no m’entenen. Ja fa quatre anys que dic el mateix: i no ho entenen. Estan com impermeabilitzats. Sembla que no els cap, ni al cap ni al cor, tant d’heroisme cristià sense espectacle. Però la nostra generositat, encara que sigui completa, és ben poca comparada amb aquesta generositat infinita i amorosa del Déu−Home, que s’entrega al sacrifici per la nostra salvació, donant fins a l’última gota de la seva sang, fins a l’últim alè de la seva vida. Per això també hem d’intentar lliurar-nos sense mesquineses, pendents de l’amor de Déu, encara que no faltin les dificultats.

Vocació a l’apostolat enmig del treball

Sant Mateu ens explica: Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena. En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. Llavors digué als seus deixebles: la collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que hi enviï més segadors.¹¹

Esquinça el cor aquest clamor del Fill de Déu, que es lamenta perquè la collita és abundant i els segadors són pocs. Demaneu amb mi al Senyor de la collita, perquè enviï segadors, gent de totes les races i de totes les professions i classes socials, a treballar en aquesta Obra, amb aquest sentit sobrenatural: rogate ergo Dominum messis, ut mittat operarios in messem suam! D’aquesta manera, seran moltes les ànimes que sentiran aquesta crida divina, que encén en nosaltres el desig de buscar la perfecció enmig del món.

Si em pregunteu com es nota la crida divina, com se n’adona un, us diré que és una visió nova de la vida. És com si s’encengués una llum dins nostre; és un impuls misteriós, que empeny l’home a dedicar les seves energies més nobles a una activitat que, amb la pràctica, arriba a prendre cos d’ofici. Aquesta força vital, que té quelcom d’allau devastadora, és el que d’altres anomenen vocació.

La vocació ens porta —sense adonar-nos-en— a prendre una posició en la vida, que mantindrem amb il·lusió i alegria, plens d’esperança fins i tot en el tràngol de la mort. És un fenomen que comunica al treball un sentit de missió, que ennobleix i dona valor a la nostra existència. Jesús es fica amb un acte d’autoritat en l’ànima, en la teva, en la meva: aquesta és la crida.

Es fan realitat aquelles paraules de l’Apocalipsi: mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.¹² Aquesta crida de Déu és quelcom preciosíssim. Em ve a la boca la paràbola que, al capítol tretze del seu Evangeli, ens relata sant Mateu: ab el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.¹³ És doncs la nostra crida, quan l’hem sabut rebre amb amor, quan l’hem sabut estimar com a cosa divina, una pedra preciosa de valor infinit.

Aquesta crida és un tresor amagat que no troben tots. El troben aquells a qui Déu veritablement elegeix: demanarà molt d’aquells a qui ha donat molt.¹⁴ Quan hàgiu sentit aquesta gràcia de Déu, no us oblideu de la paràbola del tresor amagat: quem qui invenit homo, abscondit, et prae gaudio illius vadit, et vendit universa quae habet, et emit agrum illum:¹⁵ és tan humà i tan sobrenatural amagar els favors de Déu!

Mireu com busca el Senyor als que vol que el segueixin. A Pere i a Andreu, el seu germà, que eren pescadors, quan estaven llançant les xarxes al mar. Escolteu què els diu: venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum;¹⁶ veniu amb mi i us faré pescadors d’homes. I Pere i Andreu, continuo, deixaren immediatament les xarxes i el van seguir.

N’hi ha un altre que no ha estat cridat —ens explica sant Mateu al capítol vuitè, versicles 19 i 20: Magister, Mestre, afirma, sequar te quocumque ieris, et seguiré arreu on vagis. El Senyor li respon: les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap. Un no s’ha d’espantar —filles i fills meus— davant dels perills, davant de les contradiccions, davant de la duresa en el servei de Déu.

Senyor —li demana un dels seus deixebles—, deixa’m anar primer a enterrar el meu pare. Jesús li respon: segueix-me, i deixa que els morts enterrin els seus morts.¹⁷ I al que li va dir: et seguiré, Senyor, però primer deixa’m anar a dir adeu als de casa meva, Jesús li va respondre: ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu.¹⁸

Abans d’anar endavant, als que teniu aquesta llum a l’ànima, als que us sentiu empesos interiorment a buscar la perfecció cristiana al món, us dic que qui estigui lligat a un vincle o compromís espiritual —per la crida—, si no es vol enganyar, cal que renunciï a qualsevol conseller, a qualsevol projecte que no estigui dins d’aquell vincle. Obrant d’una altra manera, es començarien tants grupets com individus hi hagués, i el vincle sobrenatural i civil quedaria sense efecte i fins i tot podria ser danyós, perquè es destruiria l’obediència.

Fills meus, quantes vegades us poseu a jutjar en les ànimes dels altres, a aconsellar els altres, gent que mai no ha sentit la inquietud personal d’aquell clamor diví: venite post me!¹⁹ Tingueu un agraïment profund per haver rebut la crida, i penseu que la veritat —la vostra crida— només té un camí; i que dins d’aquest camí es pot caminar a poc a poc, passejar amb pressa, córrer o saltar: a l’Obra no quadriculem les ànimes, ni fiquem les criatures en motllos d’acer, amb gestos, maneres i paraules que estan fora de la realitat del món: perquè nosaltres vivim al món per a Déu.

Crida a la santedat enmig del món

Als que diuen que això és una utopia, els responc amb l’experiència que tinc de força ànimes i amb aquestes paraules del Crisòstom: on són ara els que diuen que no és possible que qui viu enmig de la ciutat conservi la virtut, sinó que cal retirar-se i viure a les muntanyes? Com si no fos possible que qui governa una casa, té dona i té cura dels fills sigui virtuós.²⁰

En tots els estats, en totes les tasques honestes, per adquirir la santedat, sense tenir vocació de religiosos, no s’ha de fugir del món. Estem bé al lloc que ocupem a la terra. Tinc la certesa que la crida —la crida específica de la qual estic parlant en aquesta carta—, és per a molts: perquè a l’Obra no hi ha classismes, perquè interessen totes les ànimes i, per tant, es necessiten tota classe d’instruments. Iterum simile est regnum caelorum sagenae missae in mare, et ex omni genere piscium congreganti;²¹ també passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos.

Quan, per boca de Jeremies, el Senyor prediu el futur alliberament del poble hebreu que és a l’exili, i fa notar que, si abans els havia tret d’Egipte, ara traurà els seus servents de terra Aquilonis et de cunctis terris,²² penso que hi haurà moltes crides a l’Obra de Déu, sense discriminació. El Senyor els portarà de totes les classes socials, de tots els talents, dels que són a dalt, dels que són a baix, i —com torna a dir Jeremies— dels que són a les entranyes de la terra.

Escolteu el profeta: Jo enviaré molts pescadors que els pescaran; després enviaré molts caçadors que els caçaran per totes les muntanyes, per tots els turons i per les escletxes de les roques. Els meus ulls observen la seva conducta, no em passa res per alt; les seves culpes no s’amaguen a la meva mirada. Ho dic jo, el Senyor.²³

Som instruments a les mans de Déu, qui omnes homines vult salvos fieri,²⁴ que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Els meus fills, per la formació veritablement contemplativa del nostre esperit, han de sentir dins de la seva ànima la necessitat de buscar Déu, de trobar-lo i de tractar-lo sempre, admirant-lo amb amor enmig de les fatigues del seu treball ordinari, que són terrenys cuidats, però purificats i elevats a l’ordre sobrenatural; i han de sentir igualment la necessitat de convertir tota la seva vida en apostolat, que flueix de l’ànima per traduir-se en obres externes: caritas mea cum omnibus vobis in Christo Iesu,²⁵ us estimo a tots en Jesucrist.

Unitat de vida. Rectitud d’intenció. Filiació divina

Del que acabo d’escriure es dedueix que és necessària, per als fills de Déu que Ell ha cridat a la seva Obra, la unitat de vida. Una unitat de vida que té simultàniament dues facetes: la interior, que ens fa contemplatius, i l’apostòlica, a través del nostre treball professional, que és visible i externa.

Us ho tornaré a dir: la nostra vida és treballar i resar, i al revés, resar i treballar. Perquè arriba el moment en què no se saben distingir aquests dos conceptes, aquestes dues paraules, contemplació i acció, que acaben significant el mateix en la ment i en la consciència.

Mireu el que diu sant Tomàs: quan de dues coses una és la raó de l’altra, l’ocupació de l’ànima en una no impedeix ni disminueix l’ocupació en l’altra... I com que Déu és concebut pels sants com la raó de tot el que fan o coneixen, la seva ocupació en percebre les coses sensibles, o en contemplar o fer qualsevol altra cosa, en res no els impedeix la divina contemplació, ni viceversa.²⁶

Para no perdre aquesta unitat de vida, posem el Senyor com a fi de tots els nostres treballs, que hem de fer non quasi hominibus placentes, sed Deo qui probat corda nostra;²⁷ no pas mirant de complaure els homes, sinó mirant de complaure Déu, que examina els nostres cors. A més, hem de buscar la presència de Déu: quaerite Dominum et confirmamini, quaerite faciem eius semper;²⁸ cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder, busqueu sempre la seva presència.

Aixequeu el cor a Déu, quan arribi el moment dur de la jornada, quan la tristesa vulgui entrar en la nostra ànima, quan sentim el pes d’aquest laborar de la vida, dient miserere mei Domine, quoniam ad te clamavi tota die: laetifica animam servi tui, quoniam ad te Domine animam meam levavi;²⁹ Senyor, compadeix-te de mi, que tot el dia t’invoco. Dona aquest goig al teu servent; a tu, Senyor, elevo la meva ànima.

Som servents de Déu i fills de Déu. Com a servents seus, podem gaudir en escoltar aquelles paraules dels Actes dels Apòstols: Aquells dies abocaré el meu Esperit sobre els meus servents i les meves serventes, i profetitzaran.³⁰ Com a fills de Déu, podem contemplar amb alegria el que escriu sant Pau als Gàlates: us ho diré d’una altra manera: mentre l’hereu d’una casa és menor d’edat, no es diferencia gens d’un esclau, per bé que és amo de tot. Està sotmès a tutors i administradors fins al temps fixat pel seu pare.

Així també nosaltres: mentre érem menors d’edat respecte a la fe, érem esclaus dels poders que dominen aquest món. Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills. I la prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: «Abba, Pare!» Per tant, ja no sou esclaus, sinó fills, i si sou fills, també sou hereus, per obra de Déu.³¹

A l’Evangeli hi ha dues figures que —a l’hora de la covardia general— són valentes: Josep d’Arimatea, que era deixeble de Jesús, tot i que ocult; i un home ric, Nicodem. Enmig d’aquest terror general, d’aquest abandonament en què havia quedat Crist Jesús, només envoltat de dones —de la seva Mare, d’aquelles santes dones— i d’un adolescent —de Joan—, ells, que s’ocultaven mentre el Mestre vivia, tornen a aparèixer, segons ens expliquen els Evangelistes. Josep, per demanar a Pilat que li deixi recollir el Cos. Nicodem, per portar una mixtura de mirra i àloe, cosa de cent lliures: devien ser força diners.

Tanmateix, tot i que tractaven i estimaven Jesús, recordeu aquell passatge de sant Joan al capítol III, del versicle u al deu, quan el Senyor diu a Nicodem: nisi quis renatus fuerit denuo, non potest videre regnum Dei; ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Nicodem respon: quomodo potest homo nasci, cum sit senex?; com pot néixer un home que ja és vell? No us repetiré aquí tot el passatge. Nicodem no era un ignorant. Jesús li pregunta: tu es magister in Israël et haec ignoras? Nisi quis renatus fuerit, havia adoctrinat el Mestre, ex aqua et Spiritu Sancto non potest introire in regnum Dei; i tu, que ets mestre d’Israel, no ho comprens?; ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. I en una altra part: sic est omnis qui natus est ex spiritu, així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit.

Amor de Déu. Confiança en Déu

La filiació divina és clara. Ells no ho entenien. Doneu gràcies, perquè sabeu que sou veritables fills de Déu, perquè sabeu, com escriu sant Joan, que ell és just; per això heu de reconèixer que tothom qui actua justament ha nascut de Déu.³²

Us continuaré amonestant amb sant Joan: mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens anomena fills seus, i ho som! Estimats, ara som fills de Déu.³³ Ens confirma sant Pau en aquesta creença, quan escriu: Déu, que ho ha creat tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i va decidir que el qui havia de guiar-los a la salvació arribés a la plenitud per mitjà dels sofriments. Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix origen; per aquesta raó, ell no s’avergonyeix d’anomenar-los germans, i diu: Anunciaré el teu nom als meus germans, et lloaré enmig del poble reunit. I encara: En ell tinc posada la meva confiança. I també: Aquí ens teniu, a mi i els fills que Déu m’ha donat.³⁴

Però si no intentem viure com a fills de Déu, perdrem la confiança en Ell, que és perdre una bona part de l’Amor, i la vida ens semblarà dura i amarga. No oblideu que no només som fills de Déu, sinó també germans de Jesucrist: primogenitus in multis fratribus.³⁵ I que els qui han nascut de Déu no pequen, perquè conserven dintre d’ells la llavor de Déu: no poden pecar, perquè han nascut de Déu: en això es distingeixen els fills de Déu dels fills del diable.³⁶

Ompliu-vos, per tant, de confiança, Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.³⁷

Amor al Papa

Com que som fills de Déu, el nostre amor més gran, la nostra estima més gran, la nostra veneració més profunda, la nostra obediència més rendida, el nostre afecte més gran han de ser també per al Vice-Déu a la terra, per al Papa. Penseu sempre que després de Déu i de la nostra Mare, la Mare de Déu santíssima, en la jerarquia de l’amor i de l’autoritat, hi ha el Papa. Per això, moltes vegades dic: gràcies, Déu meu, per l’amor al Papa que has posat al meu cor.

Tinguem, doncs, una confiança plena, completa, en l’Església i en Pere. Jo no he deixat de tenir-la, tot i que algunes persones han provat, més ben dit, el dimoni ha provat de sembrar recels i ombres, a través de certs homes, per intentar fer disminuir en mi —sense aconseguir-ho—aquesta confiança i aquest amor.

Fills meus, us explicaré aquesta petita anècdota. Em farà tan feliç que algun de vosaltres, quan pugui, la visqui: des de fa anys, pel carrer, cada dia, he resat i reso una part del Rosari per l’Augusta Persona i per les intencions del Romà Pontífex. Em poso amb la imaginació al costat del Sant Pare, quan el Papa celebra la missa: jo no sabia, ni sé, com és la capella del Papa, i, en acabar el meu Rosari, faig una comunió espiritual, en què desitjo rebre de les seves mans Jesús Sagramentat.

No us estranyi que em facin una santa enveja aquells que tenen la fortuna d’estar a prop del Sant Pare materialment, perquè li poden obrir el cor, perquè li poden manifestar l’estimació i l’afecte.

Aquesta unió que vivim amb el Romà Pontífex, fa i farà que ens sentim molt units en cada diòcesi a l’Ordinari del lloc. Acostumo a dir, i és cert, que anem i anirem sempre en la mateixa direcció que el Bisbe. Si alguna vegada, un Rvdm. Ordinari no ho entengués així, i pretengués veure-hi incompatibilitats que no poden existir, a mi em faria molta pena; però, mentre no toqués el més essencial, cediria: i vosaltres també hauríeu de cedir, sense dificultat. Perquè en la nostra entrega només ens mou el desig de donar a Déu tota la glòria, servint l’Església i totes les ànimes, sense buscar glòria per a l’Obra i sense buscar el nostre profit personal.

Preveient aquestes possibles dificultats, tot i que em semblen inversemblants, per obtenir del Senyor des de l’inici de l’Obra aquesta unió interna i externa amb l’Ordinari del lloc, i amb totes les ànimes que treballen en qualsevol classe de tasca apostòlica, vosaltres sabeu que cada dia resem pro unitate apostolatus. Una unitat que només dona el Papa, per a tota l’Església; i el Bisbe, en comunió amb la Santa Seu, per a la diòcesi.

Somio, filles i fills meus, amb aquests oratoris, amb aquests sagraris, que es repartiran per tots els racons del món per portar aquest esperit de Déu —de l’Obra de Déu— a totes les ànimes. I us demano que seguiu el costum, la manera de fer del lloc on sigueu, en la part material dels edificis. Però em fa molta pena veure les esglésies com a garatges, les imatges que són una caricatura, que són una mofa: no les poseu mai als nostres oratoris.

L’art sagrat ha de portar a Déu, ha de respectar les coses santes; està ordenat a la pietat i a la devoció. Durant molts segles, el millor art ha estat el religiós, perquè se sotmetia a aquesta regla; perquè salvava, en tot, la naturalesa pròpia del seu fi. Les imatges modernistes, caricaturesques, són tan poc oportunes com les imatges repolides de pasta flora: les coses lletges i poc respectuoses són tan dolentes com les untuoses i cursis.

Cap d’aquests dos extrems no serveix per a la nostra pietat. L’arquitecte, l’escultor, el pintor que amb el seu art personal vulgui contribuir al culte diví, ha de seguir unes regles clares. Amb això no dic que s’hagi de pintar el cel de genolls, com Fra Angelico, però sí que s’ha de pintar amb respecte, amb unció, amb devoció.

Laïcisme i clericalisme

En aquests temps de laïcisme, ressalten dos tipus de persones: els que ataquen l’Església des de fora i els que l’ataquen des de dins, servint-se de la mateixa Església. Uns —els que l’ataquen des de fora—, són laïcistes, diuen; els que l’ataquen des de dins, no sé com anomenar-los: els anomenarem pietistes. L’esperit de l’Obra és no servir-nos de l’Església, sinó servir l’Església.

I, per a això, no hem d’involucrar l’Església amb les coses terrenals; per ser fills de l’Església, i haver rebut la crida específica de Déu, portem a Déu totes les coses de la terra, però no anomenem catòliques les nostres obres: ja que tothom veu que ho són.

No posem noms de sants a les nostres tasques d’apostolat, perquè no és necessari ni convenient. Si ho fos, ja ho fan d’altres: a nosaltres, que ens deixin servir l’Església Santa amb el nostre propi risc personal, sense comprometre-la. El contrari —servir-se de l’Església, per emparar-s’hi en la vida professional, social, política— em sembla un fals amor a l’Esposa de Jesucrist: i, humanament, una manera d’obrar poc neta, lletja.

Tanmateix, hi ha qui no ens entén, i alguns fins i tot amb recta intenció: creuen que l’Església perdrà prestigi si les nostres obres futures, les nostres labors, les nostres tasques no porten l’apel·latiu de catòliques. Aquesta opinió cau per si sola, no té cap força, perquè tothom veurà que seran ciutadans catòlics els que faran la labor; i que, per tant, la seva tasca redundarà en honor de l’Església. D’altres pensen que així estarem menys subjectes a l’autoritat eclesiàstica: hi estarem subjectes com ningú. Sempre volem viure i intentem viure dins de les disposicions, a les quals s’han de subjectar els cristians.

Desitjaria que aquestes persones, que gairebé a l’inici del nostre treball no ens entenen, obrissin la Sagrada Escriptura, al Gènesi, capítol XXXII, i veiessin les disposicions que va prendre Jacob, quan va témer que el seu germà Esaú destruís la seva família i les seves riqueses. L’Escriptura explica que va fer dos grups amb la gent del seu poble, i els seus ramats, perquè un anés d’una banda i un altre, de l’altra; i va pensar raonablement: si Esaú ve contra un grup, l’altre se salvarà.

Encara que aquest no sigui el motiu pel qual el Senyor ha suscitat l’Obra —el motiu és recordar a tots els homes el seu deure de santedat, a través del seu treball ordinari al món, en la seva professió, i en el seu estat—, encara que aquest no en sigui el motiu, ningú no em podrà negar que les circumstàncies d’avui, com totes les dels segles passats —i no podem esperar res més dels temps venidors—, fan que jutgem molt prudent la decisió que va prendre Jacob.

M’agradaria també que aquestes persones, amb incapacitat per comprendre’ns, donessin una ullada al seu voltant —no en un país, sinó en tots o en gairebé tots els països que són o han estat cristians—, i es fixessin en tantes empreses privades, comercials, industrials, hoteleres, etc., que porten nom de sant.

Respecto l’experiència contrària, però realment pateixo quan veig que en no poques ocasions l’apel·latiu del sant, o de catòlic o de cristià, pot servir com a pavelló per encobrir la mercaderia avariada. No m’importa posar per escrit el que dic tantes vegades de paraula: que quan llegeixo —perquè n’hi ha, n’hi ha!— en una botiga de queviures, botiga, o casa, o comerç de sant... —d’un sant—, de seguida penso, amb poc temor d’equivocar-me, que allà tenen el quilo de nou-cents grams.

Servir. Sobrenaturalitzar el treball. Donar doctrina

Fills meus, no ha estat murmuració, no he recarregat les tintes; he explicat una part del que he vist, perquè m’ha semblat necessari, per evitar l’escàndol dels que no s’escandalitzen d’aquells que tenen el cristianisme o el catolicisme com un instrument oficial per a les seves empreses i les seves ambicions.

Però, deixem-los i pensem a poc a poc què hi ha a l’entranya de la nostra labor professional. Us diré que és una única intenció: servir. Perquè al món, ara, la importància de la missió social de totes les professions és clara: fins i tot la caritat s’ha fet social, fins i tot l’ensenyament s’ha fet social.

Per a tot el que sigui servir al proïsme, hi ha una tècnica que l’Estat procura agafar a les mans. Per això, cadascun dels fills de Déu en la seva Obra ha de sobrenaturalitzar l’exercici del seu treball, del seu ofici, servint de debò amb sentit sobrenatural el proïsme, la pàtria, Déu. Si se serveix directament l’Església —no els clergues—, serviu-la sense cobrar; que són molts els seglars que no treballen per l’Església si no els paguen. Aquesta és la consigna que us dono, la que hem rebut de Déu: no cobrar, servint l’Església; pagar, pagar, pagar fins i tot donant tota la nostra vida.

Hem parlat de servir: el millor servei que podem fer a l’Església i a la humanitat és donar doctrina. Gran part dels mals que afligeixen el món es deuen a la falta de doctrina cristiana, fins i tot entre els que volen o aparenten voler seguir de prop Jesucrist. Perquè hi ha els qui, en lloc de donar bona doctrina, se serveixen de la ignorància dels altres per sembrar confusions. Així s’arriba fins a negar l’existència de la llei natural, impresa per Déu en cada ànima. I l’ambient del món s’omple d’indolència religiosa, que en realitat no és més que ignorància o presumpció; no és el satànic non serviam, sinó la manca de llum més absoluta.

Hi ha persones que es fan passar per sàvies, i afirmen que la religió i la ciència són coses antitètiques, que s’ha obert un abisme que sembla insalvable: és el domini del materialisme en totes les seves formes. Però aquest abisme el sap salvar, omplir, qualsevol persona pietosa. Nosaltres, fills de Déu en la seva Obra, hem d’intentar, amb la gràcia del Senyor i amb l’estudi, que aquesta oposició desaparegui, fent, amb la ciència profana unida al coneixement teològic i a l’exemple de la nostra vida, l’apologia de la Fe.

Tota la nostra labor té, per tant, realitat i funció de catequesi. Hem de donar doctrina en tots els àmbits i, per a això, ens hem d’adaptar a la mentalitat dels que ens escolten: do de llengües. Un do de llengües que ens obliga a parlar amb contingut: suposeu, germans —escriu sant Pau—, que jo us vingués a trobar i us parlés en llengües: de què us serviria, si la meva paraula no us portava cap mena de revelació, de coneixement, de profecia o d’ensenyament?³⁸ Després, hi ha obligació de formar-se: obligació de formar-nos bé doctrinalment, obligació de preparar-nos perquè entenguin; perquè, a més, després sàpiguen expressar-se els que ens escolten.

Sant Pau continua: igualment, si quan parleu en llengües no en doneu la interpretació, qui podrà entendre el que dieu? Serà com si parléssiu a l’aire! El do de llengües ens obliga a comprendre els altres. És també l’Apòstol el que adoctrina: En el món hi ha infinitat de maneres d’expressar-se i no hi ha res que no es pugui expressar; però si desconec el significat de les expressions, el qui parla amb mi parlarà amb un estranger i també l’altre serà un estranger que parla amb mi.³⁹

No n’hi ha prou amb donar doctrina d’una manera abstracta, desenganxada: abans us he dit que és necessari fer la més fervorosa apologia de la Fe, amb la doctrina i amb l’exemple de la nostra vida, viscuda amb coherència. Hem d’imitar Nostre Senyor, que feia i ensenyava, coepit facere et docere:⁴⁰ l’apostolat de donar doctrina està manc i incomplet, si no va acompanyat de l’exemple. Hi ha un refrany que, amb la saviesa del poble, deixa molt clar el que us estic dient. I el refrany és aquest: fra exemple és el millor predicador.

No he cregut mai en la santedat de les persones a les quals anomenen santes laiques. D’aquestes s’afirma que porten una vida íntegra, i que alhora es professen atees. Però l’Esperit Sant diu per sant Pau que d’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades.⁴¹ Per això, en el millor dels casos, respectaran alguns preceptes de la llei natural —ni tan sols tots, perquè la llei natural els imposa admetre l’existència de Déu—, però la seva vida no dona llum, perquè s’han apartat de la llum de Crist, lux vera, quae illuminat omnem hominem;⁴² llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes.

És, doncs, necessari imitar Jesucrist —us deia— per donar-lo a conèixer amb la nostra vida. Sabem que Crist es va fer home a fi d’introduir tots els homes en la vida divina, perquè —unint-nos amb Ell— visquéssim individualment i socialment la vida de Déu. Escolteu com ho diu sant Joan: non enim misit Deus Filium suum in mundum ut iudicet mundum, sed ut salvetur mundus per ipsum;⁴³ Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell.

Treball secular i laical

Corresponent a la crida que hem rebut de Déu, l’exemple que hem de donar, per coredimir amb Crist, exigeix de nosaltres —de vosaltres i de mi— una labor duta a terme de manera laical i secular: per fer un treball eclesiàstic —propi de clergues— ja hi ha els sacerdots i els religiosos. La nostra tasca no l’hem de fer a les esglésies, sinó a l’entranya de la vida civil, al mig del carrer. D’aquí el nostre deure de fer-nos presents, amb l’exemple, amb la doctrina i amb els braços oberts per a tothom, en totes les activitats dels homes.

Veig amb alegria els seglars que es posen al servei de l’Església, per portar, juntament amb els sacerdots, una vida de treball en les diferents associacions pietoses de fidels. Però el Senyor a nosaltres ens demana un apostolat capil·lar, d’irradiació apostòlica en tots els ambients. No podem tenir una vida avorrida, mediocre, de compromís. Amb això no vull dir que els fidels que treballen al costat dels sacerdots en labors eclesiàstiques tinguin la vida avorrida, perquè d’altra banda també fan una gran tasca.

El nostre treball es desenvolupa, cada dia, al mig dels centenars de persones amb les quals estem en contacte des que ens despertem al matí fins que s’acaba la jornada: els parents, el servei, els col·legues de feina, els clients, els amics. En cadascun d’ells hi hem de reconèixer Crist, en cadascun d’ells hi hem de veure Jesús com el nostre germà; i així ens serà més fàcil prodigar-nos en serveis, en atenció, en afecte, en pau i en alegria.

Aquest ideal nostre, ple d’obres, aproparà moltes ànimes a l’Església, i molts joves, molts homes madurs, i moltes persones d’edat, amb generositat i amb valentia, també vindran a unir-se braç a braç a nosaltres en el servei de Déu a la seva Obra.

Cal rebutjar el prejudici que els fidels corrents no poden fer res més que limitar-se a ajudar el clergat en apostolats eclesiàstics. L’apostolat dels seglars no té per què ser sempre una simple participació de l’apostolat jeràrquic: a ells, especialment als fills de Déu a la seva Obra, perquè tenen una crida divina, com a membres del poble de Déu, els competeix el deure de fer apostolat. I això no és perquè rebin una missió canònica, sinó perquè són part de l’Església; aquesta missió —repeteixo— la duen a terme a través de la seva professió, del seu ofici, de la seva família, dels seus col·legues, dels seus amics.

Tanmateix, la majoria de la gent no aconsegueix veure l’eficàcia apostòlica de l’actuació dels seglars com a fidels corrents, quan es dediquen simplement al seu treball ordinari i donen, així, exemple amb la seva vida, servint-se de totes les circumstàncies per donar doctrina. Els que pensen així es queden curts en la seva visió, i encara afegeixo que es queden més curts en el nostre cas: perquè arribarem a tota aquesta eficàcia que ells tot just entreveuen, a través de la nostra entrega completa, per la nostra correspondència a la crida divina que hem rebut del Senyor: ecce ego quia vocasti me.⁴⁴

Apostolat de l’amistat

Qui no vegi l’eficàcia apostòlica i sobrenatural de l’amistat, s’ha oblidat de Jesucrist: ja no us dic servents, us he dit amics.⁴⁵ I de l’amistat amb els seus apòstols, amb els seus deixebles, amb la família de Betània: amb Marta, Maria i Llàtzer. I d’aquelles escenes que ens explica sant Joan, abans de la resurrecció de Llàtzer, aquell et lacrimatus est Iesus:⁴⁶ oblida les paraules plenes de confiança de les dues germanes quan volen comunicar a Jesucrist la malaltia de Llàtzer, i li envien aquest missatge: Senyor, aquell que estimes està malalt.⁴⁷

A l’Escriptura hi ha, filles i fills de la meva ànima, un gran nombre de textos en què es parla de l’amistat, però només us en diré un, que apareix a la primera epístola de sant Pere; al capítol V, versicle 13, quan, referint-se a Marc, li diu: us saluda també Marc, el meu fill.

Amb l’amistat lleial i desinteressada, l’apostolat de l’exemple es fa més eficaç; però l’exemple cal donar-lo sempre, no només als amics, sinó a qui no ens coneix, i fins i tot als que ens són hostils. Amb l’exemple, cadascun de vosaltres us feu un altre Crist, qui pertransiit benefaciendo et sanando omnes,⁴⁸ que va passar fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable.

L’exemple no es dona només amb bones paraules, sinó amb les obres. Els que pretenen fer-ho d’una altra manera, mereixen sentir-hi i han de meditar aquest passatge de l’Escriptura: aleshores Jesús s’adreçà a la gent i als seus deixebles i digué: els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit.⁴⁹

Paraules i obres, fe i conducta, en unitat de vida, hem dit ja en una altra ocasió. Obrar d’una altra manera, fer les coses per vanitat, per deixar-se veure, amb espectacle, ha merescut aquestes paraules, que van sortir de la boca de Crist: omnia vero opera sua faciunt ut videantur ab hominibus,⁵⁰ en tot actuen per fer-se veure de la gent.

De què servirà?, pregunta Jaume a la seva epístola catòlica, germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? I afegeix: com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.⁵¹

És millor ser cristià sense dir-ho, que dir-ho sense ser-ho. Ensenyar és una cosa òptima, però amb la condició que es practiqui el que s’ensenya. Nosaltres tenim un sol Mestre, aquell que va parlar i totes les coses van ser fetes; les mateixes obres que Ell ha fet en silenci són dignes del Pare. Qui comprèn veritablement la paraula de Jesús, pot entendre el seu mateix silenci; i llavors serà perfecte, perquè obrarà de conformitat amb la seva paraula i es manifestarà mitjançant el seu silenci.⁵²

Obligació de donar exemple. Obligació de donar doctrina

Esteu obligats a donar exemple, fills meus, en tots els terrenys, també com a ciutadans. Us heu d’esforçar a complir els vostres deures i en exercir els vostres drets. Per això, en desenvolupar l’activitat apostòlica, com a ciutadans catòlics observem les lleis civils amb el màxim respecte i acatament, i dins de l’àmbit d’aquestes lleis sempre ens esforcem per treballar.

Amb la crida divina i la formació específica, hem de ser sal de la terra i llum del món,⁵³ perquè estem obligats a donar exemple amb un sant desvergonyiment: vir quidem non debet velare caput suum quoniam imago et gloria Dei est.⁵⁴ Som imatge de Déu: per tant, que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.⁵⁵ Però no hem de fer ostentació, no hem de ser com aquests venedors de llaminadures que porten tota la seva mercaderia al descobert, per atreure, sinó que hem d’obrar amb naturalitat: si ho veuen, que ho vegin.

Recordeu aquella pregunta de sant Pere al Senyor, després que Jesús expliqués la paràbola del pare de família que vigila sobre casa seva. Sant Pere va preguntar: Senyor, dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom? El Senyor li respon: Qui és l’administrador fidel i assenyat a qui l’amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l’aliment que els pertoca?⁵⁶

Després, tots els que formem l’Obra estem obligats a administrar als que ens envolten l’aliment de la paraula de Déu, de la doctrina de Déu. I llavors també a nosaltres anirà directe el que el Mestre va dir, com una promesa de premi: feliç aquell servent que l’amo, quan arriba, troba que ho fa així!⁵⁷ Aquesta administració de la doctrina, amb l’exemple, amb la paraula, per escrit, a través de l’amistat, etc., aquest ensenyament l’hem de fer amb discreció, perquè no s’allunyin de Jesús els que tarden a comprendre-ho.

Tingueu present el que explica d’Ell sant Mateu: et sine parabolis non loquebatur eis,⁵⁸ s’acomodava a la mentalitat del medi ambient. He dit que ens hem d’acomodar al medi ambient, però no adaptar-nos a l’ambient, a l’ambient mundà: hi ha perill d’adaptar-se, per covardia, per comoditat o —és trist— per satisfer les males passions. I llavors ens unim al grup dels descoratjats. No! No és aquest el camí; que no sigui dit de nosaltres: ells són del món. Per això parlen d’acord amb el món,⁵⁹ sinó el que Jesús va dir al seu Pare: tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat.⁶⁰

Hi ha una altra raó de justícia que ens obliga a donar exemple: i és no difamar els nostres germans de l’Obra. Aquella sentència absolutament il·lògica, ab uno disce omnes,⁶¹ és desgraciadament moltes vegades una regla corrent per jutjar. El nostre exemple ha de ser constant: tot ha de ser ocasió d’apostolat, mitjà per donar doctrina, encara que tinguem debilitats.

Sense por. I per no tenir por, no tenir culpa. Si hi ha alguna debilitat, us recomano que repetiu les paraules de Pere a Jesús, que jo repeteixo habitualment, darrere de cadascun dels meus errors: Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te;⁶² Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo.

El coneixement dels nostres errors ens fa humils, ens fa apropar més al Senyor. A més, hem de tenir en compte que, mentre siguem a la terra, per providència del Senyor, tindrem equivocacions, errors. Jaume escriu d’Elies que era home pecador com nosaltres; tanmateix, quan després tornà a pregar, el cel va donar la pluja, i la terra va produir el seu fruit.⁶³

L’actuació de cadascun de nosaltres, fills, és personal i responsable. Hem d’intentar donar bon exemple davant de cada persona i davant de la societat, perquè un cristià no pot ser individualista, no es pot desentendre dels altres, no pot viure egoistament, d’esquena al món: és essencialment social, membre responsable del Cos Místic de Crist.

Amb aquesta dedicació al fi que comprèn tots els altres fins concrets —que no són més que mitjans per a aquest fi, del qual he parlat primer, que és donar doctrina—, la nostra labor apostòlica contribuirà a la pau, a la col·laboració dels homes entre si, a la justícia, a evitar la guerra, a evitar l’aïllament, a evitar l’egoisme nacional i els egoismes personals: perquè tots s’adonaran que formen part de tota la gran família humana, que està dirigida per voluntat de Déu a la perfecció.

Així contribuirem a treure aquesta angoixa, aquest temor per un futur de rancors fratricides, i a confirmar en les ànimes i en la societat la pau i la concòrdia: la tolerància, la comprensió, el tracte, l’amor.

Sense accepció de persones. Respectar la llibertat dels altres

Us diré amb l’apòstol Jaume: no comprometeu la fe que teniu en nostre Senyor Jesucrist gloriós fent distinció de persones. Suposem que, mentre la comunitat està reunida, entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d’or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: «Seu aquí, en el lloc d’honor», i al pobre li dieu: «Tu queda’t dret, o seu aquí, als meus peus», no esteu fent diferències entre vosaltres? No sou uns jutges que es guien per raonaments malvats? Escolteu, germans meus estimats: No és Déu qui ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen? Però vosaltres deshonoreu els pobres! No són els rics els qui us oprimeixen i us porten als tribunals?⁶⁴

Això no vol dir que no tinguem l’obligació d’atendre els poderosos: hem d’intentar treballar també amb les ànimes que influeixen més en les masses, en el poble, que vingui aquesta gent de dalt o de baix: no admetem, tampoc en això, accepció de persones.

L’apostolat de l’exemple respecta la llibertat de tothom, però fa que la glòria de Déu es manifesti i transformi els homes, el Senyor és com si digués l’Esperit, i on hi ha l’Esperit del Senyor hi ha la llibertat. I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l’Esperit.⁶⁵

Us he estat parlant, filles i fills meus, de l’obligació que ens apressa —caritas Christi urget nos—⁶⁶d’ajudar Crist Senyor Nostre en la seva tasca divina de Redemptor de totes les ànimes, consumada quan Jesús va morir en la vergonya i en la glòria de la Creu —iudaeis quidem scandalum, gentibus autem stultitiam;⁶⁷ escàndol per als jueus, neciesa per als gentils— i que, per voluntat de Déu, continuarà fins que arribi l’hora del Senyor.

Aquesta obligació incumbeix a tots els cristians: i, per un títol especialíssim —la crida que hem rebut—, és onus et honor, càrrega i honor per als fills de Déu a la seva Obra. El Senyor demana de nosaltres que el portem, amb la nostra conducta exemplar i amb un apostolat constant de donar doctrina, a tots els homes que es creuin en el nostre camí: un apostolat que heu de fer en el vostre treball professional, en el vostre propi estat i des d’aquests.

En l’acció apostòlica, no ens hem de deixar arrossegar per cap accepció de persones, ni en podem excloure cap activitat humana, perquè totes les ocupacions honestes, tots els oficis honrats seran per a nosaltres motius de santificació, i un mitjà d’apostolat molt eficaç, que ens donarà l’ocasió d’arrossegar altres ànimes a la cerca sincera i generosa de la santedat al mig del món.

Per això he afirmat, i us ho repeteixo, que heu de donar exemple, i així ser testimonis de Jesucrist en tots els camps de l’activitat humana, als quals portareu la bona llavor que heu rebut, per ser sembradors de Déu, sal que assaoni les ànimes que encara no han tastat el sabor del missatge evangèlic o que l’han oblidat, llum que il·lumini els que jeuen en les tenebres de l’error o de la ignorància.

En tots els camps en què els homes treballen —insisteixo— també us heu de fer presents vosaltres, amb el meravellós esperit de servei dels seguidors de Jesucrist, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir:⁶⁸ sense abandonar imprudentment —seria un error gravíssim— la vida pública de les nacions, en la qual actuareu com a ciutadans corrents, que això sou, amb llibertat personal i amb responsabilitat personal.

Presència en la vida pública. Ni laïcisme ni clericalisme. L’Obra no té activitat política

La presència lleial i desinteressada en el terreny de la vida pública ofereix possibilitats immenses per fer el bé, per servir: els catòlics no poden —no podeu vosaltres, fills meus— desertar d’aquest camp, i deixar les tasques polítiques en mans de qui no coneix o no practica la llei de Déu, o de qui es mostra enemic de la seva Santa Església.

La vida humana, tant privada com social, està ineludiblement en contacte amb la llei i amb l’esperit de Crist Senyor Nostre: els cristians, en conseqüència, descobreixen fàcilment una compenetració recíproca entre l’apostolat i l’ordenació de la vida per part de l’Estat, és a dir, l’acció política. Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu, va dir Jesús.⁶⁹

Per desgràcia, és corrent que no es vulgui seguir aquest precepte tan clar, i que s’involucrin els conceptes, per acabar en dos extrems que són igualment desordenats: el laïcisme, que ignora els drets legítims de l’Església; i el clericalisme, que domina els drets, també legítims, de l’Estat. Fills meus, cal combatre aquests dos abusos per mitjà de seglars, que se sentin i siguin fills de Déu, i ciutadans de les dues Ciutats.

Política, en el sentit noble de la paraula, no és sinó un servei per aconseguir el bé comú de la Ciutat terrenal. Però aquest bé té una extensió molt gran i, per tant, és en el terreny polític on es debaten i es dicten lleis de gran importància, com són les que concerneixen el matrimoni, la família, l’escola, el mínim necessari de propietat privada, la dignitat —els drets i els deures— de la persona humana. Totes aquestes qüestions, i moltes més, interessen en primer terme la religió, i no poden deixar indiferent, apàtic, a un apòstol.

L’Obra no té cap política: aquesta no és el seu fi. La nostra única finalitat és espiritual i apostòlica, i té un ressegellament diví: l’amor a la llibertat, que Jesucrist ens ha aconseguit morint a la Creu.⁷⁰ Per això, l’Obra de Déu no ha entrat ni entrarà mai en la lluita política dels partits: no és només lloable, sinó un deure estricte per a la nostra Família sobrenatural mantenir-se per sobre de les querelles contingents, que enverinen la vida política, per la senzilla raó que l’Obra —torno a afirmar— no té finalitats polítiques, sinó apostòliques.

Però vosaltres, fills meus —cadascú personalment—, no només cometríeu un error, com us acabo de dir, sinó que faríeu una traïció a la causa de Nostre Senyor, si deixéssiu el camp lliure, perquè dirigeixin els negocis de l’Estat, als indignes, als incapaços, o als enemics de Jesucrist i de la seva Església.

Amb això no vull afirmar que tots els ciutadans no cristians siguin indignes o incapaços, ni que tots vosaltres hàgiu d’intervenir dia rere dia en els combats polítics. Molts —la majoria—, només cal que tinguin un criteri segur en tot el que afecti l’Església; que sàpiguen donar la doctrina sana —que no és política, sinó religiosa— als seus amics i companys, i, finalment, que compleixin amb rectitud els seus deures cívics, quan el govern del país els ho demani.

D’altres, en canvi, tindran inclinació per dedicar-se a les qüestions polítiques; no seran politicastres, que només viuen d’expedients i compromisos a fi d’assegurar-se un lloc, del qual mengen, en la vida pública de la seva pàtria, capaços de vendre els drets de primogenitura per un plat de llenties,⁷¹ sinó homes que uneixen a la seva vida professional un afany de servei —mai de domini— als seus conciutadans, en la vida política o en les organitzacions sindicals.

A tots us dic: els que tingueu vocació política, actueu lliurement en aquest terreny, sense abdicar dels drets que com a ciutadans us competeixen; i busqueu-hi la vostra santificació, mentre serviu l’Església i la pàtria, procurant el bé comú per a tothom en la manera que us sembli més adequada, perquè en el temporal no hi ha dogmes.

La resta, compliu sempre amb fidelitat els vostres deures, i exigiu que es respectin els vostres drets. I tots actueu lliurement, perquè és propi de la nostra peculiar crida divina santificar-nos, treballant en les tasques ordinàries dels homes segons el dictat de la mateixa consciència, sentint-nos responsables personalment de les nostres activitats lliurement decidides, dins de la fe i de la moral de Jesucrist.

Lliurement: perquè el vincle que ens uneix és només espiritual. Esteu vinculats els uns amb els altres, i cadascun de vosaltres amb l’Obra sencera, només en l’àmbit de la cerca de la vostra santificació, i en el camp —també exclusivament espiritual— de portar la llum de Crist als vostres amics, a les vostres famílies, als qui us envolten.

Sou, per tant, ciutadans que compleixen els seus deures i exerceixen els seus drets, i que estan associats a l’Obra només per ajudar-se espiritualment a buscar la santedat i a exercir l’apostolat, amb uns mitjans ascètics i unes maneres apostòliques peculiars. El fi espiritual de l’Obra no distingeix entre races o pobles —únicament veu ànimes—, per la qual cosa se n’exclou tota idea de partit o de mira política.

I així, en tot: en el que no fa referència a l’esperit i a l’apostolat de l’Obra, només esteu units per un afany de fe, de moral i de doctrina social, que és l’esperit de l’Església Catòlica i, per tant, el de tots els fidels.

Deures cívics

Aquest afany de doctrina i de vida que ens dona l’Església Catòlica, i que a vosaltres, fills meus, us empeny a servir Déu mentre serviu la vostra pàtria, es concreta en uns punts de veritat ferms, incommovibles. Són principis indiscutibles que constitueixen el denominador comú —vinculum fidei— no vostre, no dels meus fills, sinó de tots els catòlics, de tots els fills fidels de la Santa Mare Església.

Us diré, amb aquest propòsit, quin és el meu gran desig: voldria que, en el catecisme de la doctrina cristiana per als nens, s’ensenyés clarament quins són aquests punts ferms, en els quals no es pot cedir, en actuar d’una manera o d’una altra en la vida pública; i que s’afirmés, alhora, el deure d’actuar, de no abstenir-se, d’oferir la col·laboració d’un mateix per servir amb lleialtat, i amb llibertat personal, al bé comú. Aquest és un gran desig meu, perquè veig que així els catòlics aprendrien aquestes veritats des de petits, i les sabrien practicar després quan fossin adults.

És freqüent, en efecte, fins i tot entre catòlics que semblen responsables i pietosos, l’error de pensar que només estan obligats a complir els seus deures familiars i religiosos, i amb prou feines volen sentir parlar de deures cívics. No es tracta d’egoisme: és senzillament falta de formació, perquè ningú no els ha dit mai clarament que la virtut de la pietat —part de la virtut cardinal de la justícia— i el sentit de la solidaritat cristiana es concreten també en aquest estar presents, en aquest conèixer i contribuir a resoldre els problemes que interessen tota la comunitat.

Per descomptat, no seria raonable pretendre que cada ciutadà fos un professional de la política; fora d’això, és un fet avui materialment impossible fins i tot a les societats més reduïdes, per la gran especialització i la completa dedicació que exigeixen totes les tasques professionals i, entre aquestes, la mateixa tasca política.

Però sí que es pot i s’ha d’exigir un mínim de coneixement dels aspectes concrets que adquireix el bé comú en la societat, en la qual viu cadascú, en unes circumstàncies històriques determinades; i també es pot exigir un mínim de comprensió de la tècnica —de les possibilitats reals, limitades— de l’administració pública i del govern civil, perquè sense aquesta comprensió no hi pot haver crítica serena i constructiva ni opcions assenyades.

Per això, convé que hi hagi moltes possibilitats d’adquirir un profund sentit social i de cooperació, per aconseguir el bé comú. Ja us vaig parlar d’aquesta mesura concreta del catecisme; però també en el camp de la pedagogia escolar —de la formació humana— seria bo que els mestres, sense imposar criteris personals en el que és opinable, ensenyessin el deure d’actuar lliurement i responsablement en el camp de les tasques cíviques.

Som de Déu, al món. Llibertat d’acció, personalment responsable

Però tornem a l’Obra i a vosaltres, fills meus. Ja sabeu que, com a Nostre Senyor, a mi també m’agrada fer servir paràboles, acudint sobretot a les imatges de la pesca —barques i xarxes—, que tenen un sabor tan evangèlic. Nosaltres som com peixos agafats en una xarxa. El Senyor ens ha pescat amb la xarxa del seu amor, entre les onades d’aquest món nostre revolt; però no per treure’ns del món —del nostre ambient, del nostre treball ordinari—, sinó perquè, sent del món, siguem alhora totalment seus. Non rogo ut tollas eos de mundo, sed ut serves eos a malo;⁷² no et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne.

A més, aquesta xarxa, que ens uneix a Crist i ens manté units entre nosaltres mateixos, és una xarxa amplíssima, que ens deixa lliures, amb responsabilitat personal. Perquè la xarxa és el nostre denominador comú —petitíssim— de cristians que volen servir Déu en la seva Obra; és la formació catòlica, que ens porta a acatar amb la màxima fidelitat el Magisteri de l’Església.

Perquè som lliures com peixos a l’aigua, i perquè estem agafats a la xarxa de Crist, no hem de confondre l’Església amb els errors personals de cap home, i no hem de tolerar que ningú confongui els nostres errors personals amb l’Església. No hi ha dret que s’involucri l’Església amb la política, amb l’actuació política més o menys encertada, i sempre opinable de cadascú: això és molt còmode i molt injust. Tampoc no hi ha dret que s’involucri l’Obra amb els errors o els encerts de cadascun de vosaltres.

Si hi ha errors, és en part perquè és gairebé impossible no cometre’ls, ja que es tracta d’una tasca molt complexa, en la qual ningú no pot tenir completament a l’abast les dades innombrables que intervenen en qualsevol problema seriós. Però, fins i tot quan es tracti d’errors que s’haurien pogut evitar —errors a causa de negligències, de la falta de prudència, etc.—, tampoc llavors l’Església o l’Obra no hauria de carregar per a res amb aquesta responsabilitat.

Perquè el cert és que, si hi ha equivocacions d’aquest gènere, sempre serà malgrat l’Església, malgrat l’Obra, que impulsen tots els seus fills a fer amb la perfecció humana més gran possible —perquè, sense aquesta perfecció humana, no poden aspirar a la perfecció sobrenatural— totes les seves tasques personals.

En resum: heu d’estar activament, lliurement i responsablement presents en la vida pública. Us estic parlant de l’obligació de treballar en aquest terreny, de la manera que correspongui millor a la mentalitat de cadascú, a les circumstàncies i les necessitats del país, etc. Si us parlo d’aquest tema, és perquè tinc el deure de donar-vos criteri, i ho faig com a sacerdot de Jesucrist i com a Pare vostre, sabent que a mi em toca estar per sobre de les faccions i dels interessos de grup.

No us he preguntat mai, ni us preguntaré mai —i el mateix faran, a tot el món, els Directors de l’Obra—, què pensa cadascun de vosaltres sobre aquestes qüestions, perquè defenso la vostra legítima llibertat. Sé —i no tinc res a dir en contra— que entre vosaltres, filles i fills meus, hi ha una gran varietat d’opinions. Les respecto totes; respectaré sempre qualsevol opció temporal de cadascun dels meus fills, sempre que estigui dins de la Llei de Crist.

Els meus criteris personals, en qüestions polítiques concretes, no els coneixeu, perquè no els manifesto: i, quan hi hagi sacerdots a l’Obra, hauran de seguir la mateixa regla de conducta, ja que la seva missió serà, com la meva, exclusivament espiritual.

Fora d’això, encara que coneguéssiu aquests criteris personals meus, no tindríeu cap obligació de seguir-los. La meva opinió no és un dogma —els dogmes només els estableix el Magisteri de l’Església, pel que fa al dipòsit de la fe—, i les vostres opinions tampoc no són dogmes. Seríem inconseqüents si no respectéssim altres opinions diferents de les que cadascun de nosaltres té: com ho serien també els meus fills, si no exercissin el dret a manifestar les seves orientacions polítiques, en assumptes de lliure discussió.

Ja us he dit per què: perquè si en aquests assumptes temporals no hi intervenen els catòlics responsables —amb un acord complet sobre el seu denominador comú, i amb les seves diferents maneres de jutjar el que és opinable—, és difícil que aquest camp no quedi en mans de persones que no tenen en compte els principis del dret natural, ni el veritable bé comú de la societat, ni els drets de l’Església: en mans de gent que, a més, no té costum de respectar les opinions contràries a les seves, és a dir, que sense aquest esperit cristià de consideració dels principis intangibles i de la legítima llibertat d’elecció en el que és opinable, en la societat no hi pot haver ni pau, ni llibertat, ni justícia.

No parlo mai de qüestions contingents de política, i us he explicat que ho faig així perquè la meva missió és exclusivament espiritual. Però hi ha una altra raó: i és que els Directors de l’Obra no poden imposar mai un criteri polític o professional —temporal, en una paraula— als seus germans.

A l’Església, és només la Jerarquia eclesiàstica ordinària la que té el dret i el deure de donar als catòlics orientacions polítiques, de fer-los veure la necessitat —en cas que efectivament consideri que hi hagi aquesta necessitat— d’adoptar una determinada posició en els problemes de la vida pública.

I quan la Jerarquia hi intervé d’aquesta manera, això no és de cap manera clericalisme. Tot catòlic ben format ha de saber que competeix a la missió pastoral dels bisbes donar criteri en coses públiques, quan el bé de l’Església ho requereixi; i els catòlics ben formats també saben que aquesta intervenció correspon únicament, per dret diví, als bisbes; perquè només ells, que estan en comunió amb el Romà Pontífex, tenen funció pública de govern en l’Església: ja que Spiritus Sanctus posuit episcopos regere Ecclesiam Dei,⁷³ l’Esperit Sant va posar els bisbes perquè regissin l’Església de Déu.

Unitat i llibertat dels catòlics

Vegeu, fills de la meva ànima, la gran necessitat que hi ha de formar els catòlics amb una finalitat determinada: la de conduir-los a la unitat en les coses essencials, deixant-los al mateix temps que facin ús de la seva llegítima llibertat, amb caritat i comprensió per a tothom, en les qüestions temporals. Llibertat: no més dogmes en coses opinables.

No va d’acord amb la dignitat i amb la psicologia mateixa dels homes el fet de fixar arbitràriament unes veritats absolutes, en què per força cadascú ha de contemplar les coses des del seu punt de vista, segons els seus interessos particulars i amb la seva experiència personal. Fora d’això, un sol partit —conseqüència necessària d’haver implantat una sola opció possible— no serveix per tirar endavant durant molt de temps la vida pública d’un país, perquè s’acaba gastant, acaba perdent la simpatia i la confiança de la gent, encara que la gestió hagi estat en conjunt positiva, i no hi hagi hagut immoralitats. Lleialment, penso que les coses són així, però em puc equivocar: no seria la primera vegada.

Una altra advertència, fills, tot i que potser és supèrflua, perquè, si teniu el meu esperit, difícilment voldreu actuar així en la vida pública. L’advertència és aquesta: que no sigueu catòlics oficials, catòlics que fan de la religió un trampolí, no per saltar cap a Déu, sinó per pujar fins als llocs —els avantatges materials: honors, riqueses, poder—que ambicionen. D’aquests, una persona seriosa deia amb bon humor, potser exagerant, que posen els ulls al cel, i les mans on caiguin.

Aquests catòlics, que fan d’anomenar-se catòlics una professió —una professió en què ells tenen el dret d’admetre certes persones i de rebutjar-ne d’altres—, volen negar el principi de la responsabilitat personal, sobre la qual es basa tota la moral cristiana: perquè qui no pot fer ús de la seva legítima llibertat, no té dret a la remuneració per les seves accions bones, ni pot rebre el càstig per les seves accions dolentes o les seves omissions.

Neguen el principi de la responsabilitat personal, us deia, i pretenen que tots els catòlics d’un país formin un bloc compacte, que renunciïn a totes les seves opinions temporals lliures, per donar suport massivament a un sol partit, un sol grup polític, del qual ells —els catòlics oficials— són els amos i que, per tant, també és oficialment catòlic.

Però, com aconseguiran que els altres ciutadans catòlics abdiquin habitualment dels seus drets per sotmetre’s a un monopoli que no té raó de ser? Ho aconsegueixen, moltes vegades, amb el que anomenarem un engany, tot i que jo no vull jutjar la bona fe amb què actuen. L’engany és el de confondre els catòlics i demanar-los aquesta unitat inútil i absurda en el que és opinable, en nom de la unitat necessària i lògica en el que incumbeix a la fe i a la moral de l’Església.

Amb campanyes polítiques ben organitzades, aconsegueixen desconcertar l’opinió pública i fer creure que només ells poden ser baluard, defensa de l’Església en aquelles circumstàncies concretes del seu país. De vegades arriben a crear una situació artificiosa de perill —i a mantenir-la després tot el temps que puguin—, perquè els ciutadans catòlics es convencin més fàcilment de la necessitat de sacrificar les seves opcions temporals lliures i donin suport al partit que ha assumit oficialment la defensa de l’Església.

No us estranyi que, de vegades, l’engany sigui tan hàbil que fins i tot les mateixes autoritats eclesiàstiques no se n’adonin, i arribin a donar suport d’alguna manera a aquest partit confessional, reforçant així oficialment el seu caràcter i la seva pretensió d’imposar-se a les consciències dels fidels.

No vull dir que tots els partits oficialment catòlics s’hagin de basar en aquest engany: n’hi ha que compleixen de debò una funció de servei, de defensa dels interessos de l’Església, que donen forma unitària i força als ciutadans catòlics. Però em sembla gairebé impossible —les experiències són molt clares— que un partit oficialment catòlic, encara que neixi servint l’Església, no acabi servint-se de l’Església.

Perquè tard o d’hora la situació excepcional, que ha fet necessària una unitat especial entre els catòlics en la vida pública, tendeix a normalitzar-se i, per tant, tendeix a desaparèixer la necessitat del partit únic i obligatori dels catòlics.

I llavors sol passar una cosa molt humana, però molt desagradable: que els catòlics oficials que manen en aquest partit no estan disposats a perdre la seva situació de privilegi, i intenten mantenir-la tant sí com no. Per a això, no és difícil que arribin a fer un xantatge moral: o ells continuen al poder, amb el suport de la Jerarquia, o tot s’ensorra, perquè els enemics de l’Església tindran el camí obert.

Tenen raó: amb la seva política exclusivista, tirànica, han aconseguit atrofiar i posar fora de joc tots els altres organismes i grups formats per catòlics, i només ells estan en condicions d’actuar amb certa força. I així arriba el moment en què l’Església se sent compromesa, lligada amb doble corda a la destinació del partit catòlic oficial.

No servir-se de l’Església

Que no us sorprengui que pugui passar una cosa d’aquest estil. Penseu, fills meus, que el poder temporal acostuma a deformar, amb el temps, a qui el posseeix i l’exerceix. No té res de particular, per tant, que algun catòlic amb poca formació doctrinal i poca vida interior senti la temptació d’utilitzar qualsevol mitjà per conservar el lloc al qual ha arribat en la vida pública: i que acabi fent l’impossible per mantenir-se en el poder, fins i tot baixant a compromisos amb la mateixa consciència, deformant-la.

Comprenem clarament que el que he dit pugui passar; però no podem tolerar que passi, perquè així tota l’Església acaba sent presonera: presonera la Jerarquia, lligada al carro del partit oficial; i presoners els fidels, impedits en l’exercici de la seva llibertat legítima.

D’aquí hem de deduir, fills meus, que tenim el deure d’estimar la llibertat de tothom, i de servir l’Església evitant tot el que pugui significar servir-se de l’Església per a finalitats polítiques de part. De l’Església només ens en podem servir per trobar les fonts de la gràcia i de la salvació; això suposa renunciar a interessos propis, sacrificar-se gustosament perquè Crist regni a la terra, tenir puresa d’intenció. Amb aquesta mentalitat han d’anar a la política els fills meus que tinguin aquesta noble inclinació: servir la seva pàtria, defensar les llibertats humanes i estendre el regnat de Jesucrist.

Per això han d’evitar ser catòlics oficials i intentar lluitar lleialment amb les mateixes armes que els altres, presentar-se com el que són: ciutadans corrents igual que els altres, catòlics responsables, que guarden amb els altres catòlics la unitat en el que és essencial, però que no volen crear dogmes en el que és accidental, en les qüestions temporals opinables.

Aquesta és la raó neta i transparent per la qual entre aquests fills meus hi haurà sempre —és lògic i és bo que n’hi hagi— diferents maneres d’entendre quins són els mitjans més aptes, en cada circumstància, per procurar el bé comú de la societat en què viuen.

Aniran tots en la mateixa direcció —Déu, bé comú de tots els homes—, però amb diversos estats d’ànim, amb opinions molt diverses —i fins i tot oposades— en l’aspecte temporal opinable. Així no poden comprometre l’Església, així no poden comprometre l’Obra.

Malgrat tot, alguns —bastantes de les persones amb qui he parlat— sembla que no volen entendre aquestes idees, que són tan clares. Tinguem paciència, deixem que el temps corri, i demanem a Déu que els doni llums, i ja arribaran a comprendre-ho.

Perills de la política. Humilitat

Us he parlat tan llargament sobre aquest punt de la política, perquè a vosaltres, fills meus, us correspon afirmar el regnat de Jesucrist, en tots els camps de l’activitat humana, en totes les tasques temporals. A més, perquè els que lliurement treballeu en la cosa pública, heu de tenir molt en compte els perills de la política.

Ja he fet al·lusió a aquests riscos: us he parlat del perill que l’exercici del poder arribi a deformar la consciència, del perill de no respectar la justa llibertat dels altres i del perill de comprometre l’Església o l’Obra. Però hi ha perills encara més generals: el de l’ambició, el de les passions —nacionalisme, partidisme, etc.—, el de perdre la visió sobrenatural i oblidar l’acció divina al món i als cors.

Aquí venen com l’anell al dit les paraules de la Sagrada Escriptura: ell ha fet les coses boniques i apropiades al seu temps, i també ha donat a l’home el sentit del passat i del futur, però sense que l’home pugui arribar a comprendre, des del començament fins al final, l’obra que Déu ha fet;⁷⁴ és a dir, sense que l’home pugui comprendre l’admirable saviesa que brilla i brillarà en les obres del Creador, des del principi del món fins al final. Amb les discussions i rivalitats polítiques, l’home s’oblida fàcilment que el Senyor és qui fa, qui impulsa tot el que és bo, i qui ens ha fet lliures.

Per evitar aquest verí, aquests perills —que no us han d’apartar d’aquesta tasca als qui tingueu aquesta vocació específica, que és sempre un treball professional—, la triaga es troba en els mitjans ascètics, dels quals disposen tots els fills de Déu en la seva Obra per santificar-se al mig del món, al carrer: l’esperit de pobresa, despreniment veritable dels béns temporals, i l’esperit d’humilitat, despreniment de les glòries humanes, del poder: que són els fruits saborosos de l’ànima contemplativa en l’acció professional.

Insisteixo especialment en l’esperit d’humilitat: perquè sabeu —us ho repeteixo contínuament— que l’amor propi i l’orgull són, per a l’ànima, molt més insidiosos i molt més nocius que els desigs carnals, l’afany de posseir, les ostentacions,⁷⁵ que són perills més fàcils de descobrir i de combatre. Per això demano als meus fills que estiguin vigilants i que no es deixin seduir per aquesta glòria vana, per aquests fums de supèrbia, dels quals està carregada l’atmosfera de la vida pública. Mireu què ens diu sant Pau: nemo se seducat. Si quis videtur inter vos sapiens esse in hoc saeculo, stultus fiat ut sit sapiens.⁷⁶ Que ningú no s’enganyi a si mateix! Si entre vosaltres algú es té per savi en les coses d’aquest món, que es faci ignorant, per tal d’arribar a ser realment savi.

Enteneu-me: la vostra humilitat no ha de ser la mateixa que la dels religiosos, que estan cridats pel Senyor a fugir del món, a viure el contemptus saeculi, el menyspreu de les realitats temporals, encara que aquestes realitats terrenals considerades en si mateixes no suposin cap ofensa de Déu. La vostra humilitat, filles i fills de la meva ànima, ha de ser la humilitat dels cristians, que han d’estimar el món, tenir estima per totes les coses temporals que Déu ha donat a l’home perquè el serveixi; la vostra humilitat ha de ser la d’ànimes cridades a ser del món, però sense ser mundanes, sense tolerar que les coses temporals —instruments de treball, per al servei de Déu— s’aferrin al cor i impedeixin el progrés espiritual, que tendeix a la perfecció de la caritat.

El poder, el comandament, l’autoritat —juntament amb els honors que han d’acompanyar i sostenir necessàriament aquestes funcions socials— no són coses dolentes per si mateixes, i molt menys ho són per als seglars que s’han de santificar al mig d’aquestes. Són coses bones, positives, ordenades per la seva mateixa naturalesa al bé de l’home i a la glòria de Déu. No són un mal necessari, ni un mal menor: ni, en paritat de condicions, es pot dir que sigui més perfecte abstenir-se’n que utilitzar-les.

L’ensenyament de sant Pau és claríssim: que tothom se sotmeti a les autoritats que tenen el poder, perquè tota autoritat ve de Déu, i les que de fet tenim han estat posades per ell. Per tant, el qui s’enfronta a l’autoritat es rebel·la contra l’ordre volgut per Déu... ...l’autoritat reconeixerà el teu mèrit, ja que està al servei de Déu per a conduir-te al bé. Igualment per aquesta raó, pagueu els impostos: els qui s’ocupen de recaptar-los són funcionaris al servei de Déu. Doneu a cadascú allò que li deveu: pagueu impostos i tributs als qui els recapten, reverencieu a qui pertoca, respecteu a qui heu de respectar.⁷⁷ I, abans, el mateix Jesucrist ho havia ensenyat, dient a Pilat: no tindries cap poder sobre mi si no l’haguessis rebut de dalt.⁷⁸

Però el poder, sent com és necessari i bo, no deixa de ser per a l’home caigut —pronus ad peccatum, inclinat al pecat— una ocasió més d’afecció, de vanaglòria, d’inflor, d’oblit de Déu, com tantes altres coses bones que es poden tornar dolentes per la malícia dels homes.

Per això, els cristians corrents que s’han de santificar en aquestes coses públiques —també vosaltres, filles i fills meus, si heu triat lliurement aquesta activitat professional, que és part de la vostra crida divina— han de ser vigilants, rectificar constantment la intenció.

Rectitud d’intenció. Despreniment. Respectar les opinions dels altres

Aquí va molt bé que us recordi la manifestació tan heroica de la rectitud d’intenció, de la humilitat veritable en el servei de Déu, que s’ha de viure sempre a Casa: em refereixo a la disposició de tots els meus fills a abandonar la labor personal més puixant —pot ser també una labor política— per dedicar-se a altres tasques professionals externament menys brillants, si el bé de l’apostolat ho requereix i els que tenen autoritat a l’Obra així ho disposen.

Aquesta decisió habitual és una mostra ben evident de despreniment, perquè ens és igual treballar aquí o allà, sempre que sapiguem que la nostra labor és un servei a Déu i a totes les ànimes: amb aquest esperit, els meus fills aprenen a agradar Déu en tot el que fan, i a evitar el contagi de l’afany desordenat de poder i de les ambicions personals.

Perquè saben cedir, respectar la legítima opinió dels altres, actuar amb l’estil dels fills de Déu a l’Obra, en tot, i concretament en la vida pública, no oblidaran que la seva missió és servir, sense esperar gratitud ni honors dels homes, i tenint només el desig d’agradar Jesús, cui servire regnare est. Així seran indubtablement més eficaços, i sobretot se santificaran en totes les seves activitats personals, que —amb la gràcia de Déu— hauran sabut convertir en instrument de santificació i d’apostolat, amb un radi d’acció extensíssim.

Quan us parlo d’apostolat de l’exemple, d’actuació personal lliure i responsable, en cas de no ser mai catòlics oficials, potser algú podria pensar que, per fer més eficaç aquesta penetració apostòlica en tots els ambients i donar més fàcilment aquest exemple cristià, seria convenient observar secret respecte al fet de pertànyer a l’Obra.

Mireu: no és així. Avorreixo el secret, que moltes vegades no serveix sinó per fer el mal, o perquè es dilueixi la responsabilitat. No admeto més secret que el de la confessió: i així ho dic sempre a tots els que alguna vegada se m’apropen amb la pretensió d’explicar-me alguna cosa en secret.

Certament, ara, com que estem a l’inici d’aquesta labor divina, de la nostra Obra de Déu, és absolutament necessari no divulgar imprudentment el nostre camí, perquè pocs estan en condicions d’entendre aquesta novetat. Però aquesta actitud temporal nostra és la més natural: és el secret de la gestació.

Tots els éssers que tenen vida necessiten cert temps de protecció —més llarg o menys— abans d’aparèixer a la llum; tenen necessitat d’unes condicions particulars que facin possible el seu primer desenvolupament, la seva maduració. Això ho fa la naturalesa amb les plantes i amb els animals i amb els homes; és, doncs, perfectament natural que tinguem nosaltres la mateixa cura amb l’Obra, que és un organisme viu, que està començant la seva activitat. D’altra banda, així han començat d’ordinari totes les institucions apostòliques: sense espectacle, sense soroll. Desgraciadament o afortunadament ja es preveu que, de fer soroll sobre l’Obra de Déu, se n’encarregaran uns altres.

Hem de tenir una santa impaciència per enganxar el foc diví, que el Senyor ha fet cremar als nostres cors, a totes les ànimes que són al nostre voltant, i fins i tot a les més llunyanes: però mentre no arribi l’aprovació de la Santa Església, convé que s’actuï amb prudència —d’acord amb el Rvdm. Ordinari del lloc, com hem fet sempre—, donant a conèixer afirmativament a la gent la realitat de l’Obra. Tanmateix, cal que tingueu molt clar que aquesta manera d’actuar no és, de cap manera, guardar secrets: obrem a la vista de tothom, i de fet només els cecs i els sords poden desconèixer la nostra Obra.

Alguns, pel que veig, emportats per la seva incomprensió —ja noteu que no soc dur en jutjar—, voldrien que els meus fills, pel fet de tenir aquesta entrega meravellosa al servei de Déu, lluïssin un cartell a l’esquena que digués, si fa no fa: que consti que soc un bon noi. I no s’adonen que nosaltres —que no som, ni serem mai religiosos—, jurídicament, canònicament, treballem amb sentit sobrenatural, de la mateixa manera que els membres d’una associació de fidels.

I a ningú li passa pel cap fer, per exemple, que un metge, si és terciari, posi a les targetes de visita: «Fulano de Tal, terciari franciscà, doctor en Medicina». D’altra banda, la nostra manera d’obrar no es pot qualificar de secret: perquè no és voler dissimular el que som. Al contrari, és senzillament naturalitat: no voler simular el que no som, perquè som cristians corrents, iguals que la resta de ciutadans.

Treballar amb naturalitat. Humilitat personal. Heroisme en la humilitat col·lectiva

Per ser eficaços, per tant, heu de treballar amb naturalitat, sense espectacle, sense pretendre cridar l’atenció, passant inadvertits, com passa inadvertit un bon pare que educa cristianament els seus fills, un bon amic que dona un consell ple de sentit cristià a un altre amic seu, un industrial o un negociant que té cura que els seus obrers estiguin atesos en l’aspecte espiritual i en el material.

Heu de treballar —per tant—silenciosament, però sense misteris ni secretismes, que mai hem fet servir ni mai farem servir: perquè no es necessiten per servir Déu i, a més, repugnen les persones que tenen claredat en la consciència i en la conducta. Silenciosament: amb una humilitat personal tan profunda que us porti necessàriament a viure la humilitat col·lectiva, a no voler rebre cadascú l’estimació i l’estima que mereix l’Obra de Déu i la vida santa dels seus germans.

Aquesta humilitat col·lectiva —que és heroica, i que molts no entendran— fa que els que formen part de l’Obra passin ocults entre els seus iguals del món, sense rebre aplaudiments per la bona llavor que sembren, perquè els altres amb prou feines se n’adonaran, ni s’acabarà d’explicar del tot aquest bonus odor Christi,⁷⁹ que inevitablement s’ha de desprendre de la vida dels meus fills.

Nosaltres hem de tenir molt endins, en la nostra vida d’ànimes entregades al servei del Senyor, aquelles paraules seves: mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.⁸⁰

La virtut teologal de l’esperança ens dona una estima tan gran del premi que ens ha promès el nostre Pare Déu, que no estem disposats a córrer el risc de perdre’l per falta d’humilitat col·lectiva; no volem que a nosaltres se’ns apliquin, per haver buscat l’aplaudiment dels homes, aquelles altres paraules de Jesús: amen, dico vobis, quia receperunt mercedem suam;⁸¹ ja tenen la seva recompensa. Trist negoci!

Per això no volem que se’ns lloï, ni que se’ns pregoni: volem treballar calladament, amb humilitat, amb alegria interna —servite Domino in laetitia,⁸²— amb entusiasme apostòlic que no es desvirtua precisament perquè no es desborda en ostentació, en manifestacions aparatoses. Volem que en totes les professions, en totes les tasques humanes, hi hagi grups escollits d’homes i de dones que, sense banderes al vent ni etiquetes cridaneres, visquin santament i influeixin en els seus companys de feina i en la societat, per al bé de les ànimes: aquest és l’afany exclusiu de l’Obra.

Comprensió amb totes les ànimes. No fer discriminacions. Salvar totes les ànimes

Sempre us dic que hi ha els qui treballen com tres, i fan el soroll de tres mil; nosaltres volem treballar com tres mil, fent el rumor de tres. No estic dient res pejoratiu per a ningú; respecto les opinions contràries a aquesta senzillesa nostra, en la manera de fer l’apostolat. Però estic convençut que la unitat espiritual dels cristians no necessita sempre manifestacions externes de masses i accions col·lectives sorolloses. La unitat no s’aconsegueix amb congressos i cridòria, sinó amb la caritat i amb la veritat.

Enteneu, per tant, que la reserva discreta —mai secret— que us inculco, no és sinó l’antídot contra la faroneria; és la defensa d’una humilitat que Déu vol que sigui també col·lectiva —de tota l’Obra—, no només individual; és també, alhora, un instrument de més eficàcia en l’apostolat del bon exemple, que cadascú personalment desenvolupa en el seu ambient familiar, professional, social.

Perquè no podem oblidar, filles i fills de la meva ànima, que tota la nostra vida —per crida divina— és apostolat. D’aquí neix —ho esteu experimentant vosaltres, i ho experimentaran tots els germans vostres que vinguin després— el desig constant de tractar tots els homes, de superar en la caritat de Crist qualsevol barrera.

D’aquí neix en nosaltres la preocupació cristiana per fer que desaparegui qualsevol forma d’intolerància, de coacció i de violència en el tracte d’uns homes amb els altres. També en l’acció apostòlica —millor: principalment en l’acció apostòlica— volem que no hi hagi ni el més mínim indici de coacció. Déu vol que se’l serveixi en llibertat i, per tant, no seria recte un apostolat que no respectés la llibertat de les consciències.

Comprensió, doncs, tot i que de vegades hi ha els qui no ho vulguin comprendre: l’amor a totes les ànimes us ha de portar a estimar tots els homes, a disculpar, a perdonar. Ha de ser un amor que cobreixi totes les deficiències de les misèries humanes; ha de ser una caritat meravellosa: veritatem facientes in caritate,⁸³ seguint la veritat de l’Evangeli amb caritat.

Heu de tenir en compte que la caritat, més que en donar, rau en el fet de comprendre. No us amago que jo estic aprenent, en la meva pròpia carn, el que costa que a un no el comprenguin. M’he esforçat sempre per fer-me comprendre, però hi ha qui s’entossudeix a no entendre’m. També per això, vull comprendre tothom; i vosaltres sempre us heu d’esforçar per comprendre els altres.

Tanmateix, no és un impuls circumstancial el que ens porta a tenir aquest cor ampli, universal, catòlic. Aquesta manera de comportar-se és de la mateixa essència de l’Obra, perquè el Senyor ens vol per tots els camins de la terra, llançant la llavor de la comprensió, de la disculpa, del perdó, de la caritat, de la pau. Mai ens sentirem enemics de ningú. L’Obra mai podrà fer discriminacions, mai voldrà excloure ningú del seu apostolat: si no, faria traïció al seu propi fi, a la raó per la qual Déu l’ha volgut a la terra.

No assoleixo a veure com es pot viure segons el cor de Jesucrist, i no sentir-se enviat, com Ell, peccatores salvos facere.⁸⁴ a salvar els pecadors. L’actitud del cristià, per tant, no pot ser diferent de la que assenyala sant Pau: Primer de tot, recomano que feu pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes... Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.⁸⁵

El mateix sant Pau ens ofereix el seu exemple personal per practicar aquesta doctrina: m’he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m’he fet tot amb tots per salvar-ne alguns.⁸⁶ Aquest és, filles i fills meus, l’esperit que us he ensenyat a exercir. Un esperit que és manifestació ben real de diversitat pràctica, d’esperit obert, de disponibilitat sense límits.

Aquesta doctrina me l’ha donat Déu, perquè us la doni a vosaltres: i l’heu de viure sempre amb el vostre treball en tantes tasques humanes, que es desenvoluparan amb el temps a tots els racons de la terra, per contribuir a promoure la unitat veritable, el tracte sincer de tots els homes.

Alguna vegada el panorama us pot semblar descoratjador: perquè advertireu la petitesa humana del vostre esforç, davant tot un món que desconeix la comprensió. Teniu raó: s’ha dit que el món acaba sempre dividit en dues meitats, i una es dedica a parlar malament de l’altra. Però, precisament perquè sobra desunió i incomprensió, Déu ens vol en tots els camins dels homes per viure personalment la comprensió de Crist, i per ensenyar-la a viure.

No pretenem canviar-ho tot en pocs dies. Us diré més, una cosa que entristeix: potser els cristians no arribarem mai a establir plenament a la terra aquest clima d’unitat. Però això no impedeix que tinguem aquesta meta davant dels ulls: arribarem, si som fidels —dòcils a la gràcia de Déu—, fins on Déu vulgui; per descomptat, molt més enllà del que mai puguem somiar.

Si em pregunteu pels mitjans, per obtenir aquest fi de caritat, us contestaré que els teniu en les nostres maneres apostòliques peculiars, que són manifestacions naturals de l’esperit sobrenatural de l’Obra. Primer, com sabeu, la labor d’amistat i de confidència entre els joves de totes les classes socials, que són l’esperança, que ara està arrelant, de la realitat de demà.

Després, la pràctica constant de les virtuts de la convivència, oferint a Déu amb alegria, sense que es noti, els frecs inevitables amb caràcters, mentalitats, gustos diversos: cum omni humilitate et mansuetudine, cum patientia supportantes invicem in caritate;⁸⁷ amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres.

No humiliar ningú. Santa transigència

No exagereu aquestes dificultats. Una ànima contemplativa sap veure Jesucrist en els que l’envolten, i no li costa suportar tot el que sigui molest en la convivència amb els seus germans els homes. Més encara, suportar li sembla poc: el que vol és edificar, imitar Jesucrist amb la seva caritat sense límits, amb la seva capacitat de cedir i concedir en tot el que és personal, en tot el que no suposi ofensa de Déu.

Nosaltres, els forts en la fe —us diré amb sant Pau—, hem d’ajudar els qui no ho són a portar les seves febleses, sense buscar allò que ens plau. Més aviat, que cadascú miri de complaure els altres i procuri el bé d’ells, per tal d’edificar la comunitat.⁸⁸

També us he ensenyat, filles i fills meus, una regla pràctica, essencial per a la convivència, per edificar els altres en la caritat: no discutir, no pretendre convèncer els altres amb la dialèctica, ja que molts no estan en disposició de cedir sense sentir-se humiliats, en reconèixer la raó de qui parla com a adversari.

Acolliu els qui són febles en la fe i no critiqueu els seus escrúpols.⁸⁹ La veritat s’exposa serenament, de manera positiva, sense polèmica, sense humiliar, deixant sempre a l’altre una sortida honrosa, perquè reconegui sense dificultat que estava equivocat, que li faltava formació o informació. De vegades, la caritat més fina serà fer que l’altre quedi amb la convicció que ha arribat, pel seu compte, a descobrir alguna veritat nova. No discutiu: en canvi, feu estudiar serenament els problemes, proporcioneu doctrina escrita.

Amb aquesta disposició entregada, no dubteu que el Senyor ens concedirà als cristians el que sant Pau demanava: que Déu, de qui provenen la constància i el consol, us concedeixi de viure unànimement i d’acord els uns amb els altres, a exemple de Jesucrist; així, amb un sol cor i a una sola veu, glorificareu el Déu i Pare de Jesucrist, Senyor nostre.⁹⁰

Aquesta entrega, aquesta comprensió, aquesta caritat, oblidant-nos dels nostres drets, ens fa cedir —concedir— en tot el que sigui nostre, en totes les nostres coses personals, fins on va arribar Jesucrist. El Senyor ens ha dit que aprenguem d’Ell: discite a me quia mitis sum et humilis corde;⁹¹ per viure aquesta mansuetud, aquesta humilitat, aquesta santa transigència amb tot l’aspecte personal, n’hi ha prou amb contemplar Jesús, que semetipsum exinanivit formam servi accipiens, in similitudinem hominum factus et habitu inventus ut homo:⁹² que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol.

L’atuïment de Nostre Senyor no va tenir límits. Fins a la mort més ignominiosa va arribar la seva santa transigència: humiliavit semetipsum factus obediens usque ad mortem, mortem autem crucis;⁹³ s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu. I ho va fer per amor als homes, a qui anomena amics seus, encara que no ho vulguin ser. Vos autem dixi amicos,⁹⁴ diu als deixebles que el deixaran sol en el moment de la prova. Amice, ad quid venisti?,⁹⁵ company, a què has vingut, diu al mateix Judes, que ve a entregar-lo.

I per amor a tots —als seus amics que volen ser fidels, tot i que estan plens de misèries; i als que no volen ser amics seus—, Jesucrist es deixa maltractar, insultar, crucificar. Maiorem hac dilectionem nemo habet, ut animam suam ponat quis pro amicis suis;⁹⁶ ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.

Santa intransigència. Per amor de Déu; no per interessos personals

Però Jesucrist no només ens ha donat l’exemple de la santa transigència; també ens ha donat l’exemple claríssim de la santa intransigència, en les coses de Déu. Perquè Jesús no transigeix amb l’error —aquelles reprimendes terribles als fariseus!—, ni tolera que davant seu s’ofengui impunement el Creador. Contempleu la santa indignació de Crist, davant l’abús dels mercaders al Temple: llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure’n els venedors. Els deia: Diu l’Escriptura: El meu temple serà casa d’oració, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres.⁹⁷

Tampoc no podem tolerar que s’ofengui Déu on siguem nosaltres, si ho podem evitar; si cal, també utilitzarem una santa coacció, acompanyada de tota la suavitat possible en la forma, i sempre respectant la llibertat legítima de les consciències, és a dir, actuarem de manera que quedi clar que no ens movem per defensar interessos personals, sinó només per amor de Déu —zelus domus tuae comedit me,⁹⁸ el zel de Casa teva em menja les entranyes—i per amor als homes, que volem treure de l’error, per impedir que condemnin nèciament la seva ànima.

Per això, de vegades, filles i fills meus, no tindrem més remei que passar una mala estona nosaltres i fer-la passar als altres, per ajudar-los a ser millors. No seríem apòstols si no estiguéssim disposats que interpretin malament la nostra actuació i reaccionin d’una manera desagradable.

Ens hem de convèncer que els sants —nosaltres no ens creiem uns sants, però ho volem ser— són necessàriament unes persones incòmodes, homes o dones —la meva santa Catalina de Siena!— que amb el seu exemple i amb la seva paraula són un motiu continu de desassossec, per a les consciències compromeses amb el pecat.

Per als qui no volen tenir una vida neta, la nostra delicadesa en la guarda del cor ha de ser necessàriament com un retret, com un estímul, que no permet que les ànimes s’abandonin o s’adormin. És bo que sigui així; el fill meu que no vulgui provocar aquestes reaccions en les ànimes dels que li envolten, el que sempre es vulgui fer el simpàtic, no podrà evitar ell mateix l’ofensa a Déu, perquè es farà còmplice dels desordres dels altres. Viviu de manera que pugueu dir: inflammatum est cor meum, et renes mei commutati sunt: zelus domus tuae comedit me;⁹⁹ el meu cor s’exasperava i se sentia irritat dintre meu: el zel del teu temple em consumia.

Tracte amable. Amistat amb tots

El sant és incòmode, us deia. Però això no vol dir que hagi de ser insuportable. El seu zel no ha de ser mai un zel amarg; la seva correcció no ha de ser mai feridora; el seu exemple no ha de ser mai una bufetada moral, donada a la cara dels seus amics. La caritat de Crist —aquesta santa transigència amb les persones, de la qual us parlava— ho ha de suavitzar tot, de manera que no s’apliqui mai a cap fill meu això que es pot dir —de vegades, desgraciadament, amb raó— de certes bones persones: que per aguantar un sant, es necessiten dos sants.

La nostra actitud ha de ser totalment contrària: no volem que ningú s’aparti de nosaltres, perquè no l’hàgim sabut comprendre o tractar amb afecte. No hem de ser mai persones que van buscant baralla. Seguim el consell de sant Pau: si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom.¹⁰⁰

Ens esforcem per viure en pau, encara que els altres no ho vulguin: beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu... No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom.¹⁰¹ No tractem mai ningú com a enemic, perquè no podem ser enemics de ningú.

Més encara, anem positivament a fer-nos amics, a guanyar-nos amics per fer-los amics de Jesucrist. El Senyor es vol servir de nosaltres —del nostre tracte amb els homes, d’aquesta capacitat nostra, que ens ha donat Ell, d’estimar i de fer-nos estimar—, per continuar fent-se Ell amics a la terra; com es va servir de Joan el Baptista per trobar l’altre Joan, el que seria l’amic predilecte, el que veiem reclinat al pit de Jesús aquella nit entranyable de l’Última Cena: erat ergo recumbens unus ex discipulis eius in sinu Iesu, quem diligebat Iesus.¹⁰²

Ens farem amics entre tots els nostres companys de feina, entre tots els que viuen en el nostre ambient, encara que estiguin lluny de Déu; fins i tot us puc dir que a aquests ens hi hem d’apropar més, perquè ens necessiten més. Ens necessiten, primer, els cristians fluixos, els que no viuen d’acord amb la fe que professen; ens aproparem a ells amb tota la nostra caritat i amb tota la nostra comprensió, els oferirem una amistat sincera, autèntica, humana i sobrenatural.

Que no us retregui el perill del contagi; amb la nostra vida contemplativa, amb la fidelitat al nostre esperit, a les nostres Normes i als nostres costums, estem immunitzats dels seus errors i dels seus exemples, si no són cristians. Com que els estimem amb el cor de Crist, Jesús està entre nosaltres i ells, i acabarem ofegant el mal en abundància de bé.

Necessiteu, tanmateix, molta paciència; heu de fer el propòsit ferm de no desanimar-vos, perquè la labor no és fàcil. És més miracle, en efecte, la conversió d’un mal cristià —catòlic o no— que la d’un pagà: ja que els primers tendeixen a comprendre malament, de manera deformada, tot el que els diguem de Jesús i de la seva doctrina, perquè davant dels seus ulls no hi veuen Jesucrist, sinó una caricatura de Jesucrist.

Davant d’aquesta dificultat, hem de posar la nostra constància en l’oració: pregueu també contínuament pels altres homes, ja que en ells hi cap esperança de conversió, a fi que assoleixin Déu. Feu que, almenys per les vostres obres, rebin instrucció de vosaltres... Oposeu a les seves blasfèmies, les vostres oracions; als seus esgarriaments, la vostra fermesa en la fe; a la seva ferocitat, la vostra dolçor... Mostrem-nos germans seus, per la nostra amabilitat: només ens hem d’esforçar a imitar el Senyor.¹⁰³

Vegeu, filles i fills de la meva ànima, quin és el motiu últim del nostre esperit obert, del nostre voler comprendre tothom: és l’afany apostòlic. Si fugíssim dels que no coneixen o no practiquen la fe de Crist, no els donaríem la possibilitat de contemplar el nostre exemple, no els podríem oferir la imatge veritable de Jesucrist reflectida en les nostres vides, fins i tot entremig de tanta misèria personal nostra.

Hem d’anar amb tothom, si cal, fins a les mateixes portes de l’infern: més enllà, no, perquè allà no es pot estimar Jesucrist. Els atraurem amb la nostra amistat lleial, rebrem a les nostres cases fins i tot els més llunyans. Per això, serà part del nostre estimadíssim apostolat ad fidem — que al seu temps rebrà, no ho dubto, sanció oficial— permetre que els nostres amics acatòlics assisteixi als actes del culte als nostres oratoris; sense donar-los massa facilitats, fent que ho desitgin, de manera que se subratlli la llibertat personal, que és la característica principal dels nostres apostolats.

Per facilitar aquesta labor, és més conforme amb el nostre esperit que no posem, als nostres Centres o a les nostres cases, noms que puguin tenir un sentit agressiu o militar, de victòria o de glòria: Deo omnis gloria!, per a Déu tota la glòria! Tot i que respecto sense inconvenient que d’altres pensin i obrin d’una altra manera, tingueu present sempre que els fills de Déu, a la seva Obra, no necessitem violències; ens sentim protegits per la Providència divina, i podem dir després d’haver-ho experimentat tantes vegades: in umbra manus suae protexit me,¹⁰⁴ m’amaga a l’ombra de la seva mà.

Labor apostòlica juntament amb altres ciutadans

Fins ara, filles i fills meus estimadíssims, us he fet considerar algunes facetes de l’apostolat individual que cadascun de vosaltres ha d’exercir en el seu ambient, en el desenvolupament del seu treball ordinari, de la seva professió o ofici. Hi ha, tanmateix, altres tipus d’apostolat que, amb el temps, exerciran els meus fills a tot el món, associant-se com a ciutadans corrents amb altres ciutadans, sempre dins de les lleis del país on treballin.

S’associaran amb altres ciutadans —no tenen per què ser sempre catòlics— per desenvolupar junts una labor professional amb una finalitat eminentment apostòlica, és a dir, que serveixi directament per donar doctrina —aquest és sempre el nostre apostolat—, encara que no tingui un caràcter exclusivament espiritual.

D’ordinari es tractarà, per exemple, de labors culturals, de beneficència, de premsa, de cinema, etc. No han de ser tasques oficialment catòliques, tot i que hi podrà haver alguna excepció, si es considera oportú. Però en general han de tenir la mateixa característica que l’apostolat personal dels meus fills, del qual us acabo de parlar: perquè es tractarà de treball professional, secular i laical, dut a terme per ciutadans entre els seus iguals. El problema no rau en el fet d’anomenar-se catòlics, sinó en ser-ho, tant en l’actuació individual, com en les labors de conjunt.

També hi haurà d’haver, finalment, un altre tipus d’apostolats dels quals l’Obra oficialment es farà responsable; seran sempre activitats professionals de caràcter plenament i exclusivament apostòlic, dutes a terme pels meus fills. I com que les duran a terme corporativament els que pertanyen a l’Opus Dei, les anomenarem obres corporatives.

Podran ser de tipus molt diversos, segons les circumstàncies i les necessitats de les ànimes de cada lloc i de cada època: centres de formació per a totes les categories socials; cases per a recessos espirituals i cursos d’instrucció religiosa; residències per a estudiants universitaris; centres professionals i assistencials per a obrers, camperols, etc.

Les filles i els fills meus que es faran càrrec d’aquestes labors apostòliques s’hi hauran de dedicar professionalment, perquè per a tots els que formen part de l’Obra, sense excepció, el treball professional és l’únic mitjà de santificació pròpia i aliena. La seva labor en les obres corporatives serà el seu treball ordinari de tipus professional, encara que tingui una finalitat directa i totalment apostòlica; i, en tot cas, es tractarà d’una labor igual a la que exerceixen molts altres ciutadans: mestres, metges, administradors, directors de residències d’estudiants, etc.

Si alguna vegada els fills meus han de deixar la seva ocupació professional habitual per dedicar-se a tasques de direcció, de formació o d’assistència en alguna labor corporativa, tampoc llavors no hauran deixat de viure la vida ordinària de la gent del carrer, i la seva nova labor serà sempre treball professional; ja que és corrent, a tot arreu, que moltes persones canviïn amb més o menys freqüència d’activitats, per motius familiars, econòmics, socials, etc. I hi ha professions —la política, per exemple— a les quals solen dedicar ordinàriament els qui ja s’havien ocupat i es continuen ocupant d’altres tasques.

Les cases i els Centres que són la seu material —el domicili— d’aquestes labors corporatives no seran nostres, ordinàriament. Per molts motius, no convé; i a més no podria ser, perquè som pobres: l’Obra és pobra ara, als inicis, i ho serà sempre, perquè el Senyor no deixarà mai de demanar-nos més labors apostòliques, més iniciatives, més despeses de diners i de persones al seu servei. Treballarem en cases llogades, o en edificis de l’Estat, o en llocs dels quals tingui la propietat alguna societat formada per alguns fills meus i per altres ciutadans que ens vulguin ajudar.

Perquè som pobres, les filles i els fills meus portaran aquestes labors amb un sentit de responsabilitat molt gran, de cara a Déu. Els guiarà, en qualsevol circumstància que es presenti i que no estigui expressament prevista en les normes concretes que vaig donant, la fórmula, el criteri segur que m’heu sentit tantes vegades: faran el que faria, en les mateixes circumstàncies, un pare o una mare de família nombrosa i pobra.

Aquestes labors corporatives, us deia, exclouen qualsevol altra finalitat que no sigui purament espiritual i apostòlica: per això és possible i necessari que l’Obra —la finalitat de la qual és exclusivament sobrenatural— es faci responsable de la seguretat de la seva doctrina catòlica. No difondran cap doctrina ni opinions corporatives en assumptes temporals, perquè aquesta doctrina corporativa —us ho he dit mil vegades— no existeix, no pot existir. Corporativament, no tenim opinions pròpies —cadascú, sí que les pot tenir—, només tenim creences: la doctrina de l’Església que acceptem sense reserves, i que és l’únic que ens uneix.

Tota la glòria per a Déu. La nostra ambició és servir

Efectivament només ens uneix la doctrina de l’Església Santa de Déu, la crida divina i el desig de servir-la com a fills seus fidels i agraïts. Aquesta és la nostra ambició sobrenatural, que és precisament el que més s’oposa a qualsevol ambició humana, a qualsevol afany d’avantatge personal. No treballem per encimbellar-nos, sinó per desaparèixer i, amb el nostre sacrifici, posar Crist al capdamunt de totes les activitats dels homes.

El nostre lema és el del Baptista: illum oportet crescere, me autem minui;¹⁰⁵ Ell ha de créixer, i jo he de minvar. Per això, la nostra ambició més gran —la veritable glòria de l’Obra— és viure sense glòria humana, perquè només a Déu vagi la glòria, soli Deo honor et gloria.¹⁰⁶

Ja hem contemplat l’exemple de Jesucrist. El veurem una altra vegada, tornant a un text meravellós de sant Pau, que us he citat en una altra ocasió: ...hem d’ajudar els qui no ho són a portar les seves febleses, sense buscar allò que ens plau... Tampoc el Crist no va buscar res de complaent. Ben al contrari! Tal com diu l’Escriptura: He rebut els insults dels qui t’ultratgen.¹⁰⁷

No anem a l’apostolat a rebre aplaudiments, sinó a donar la cara per l’Església, quan ser catòlics és difícil; i a passar ocults, quan dir-se catòlics és una moda. De fet, en molts ambients, ser catòlics de veritat, fins i tot sense anomenar-se així, és raó suficient per rebre tota mena d’injúries i d’atacs. Per això, tot i que alguna vegada us he dit que a nosaltres ens repugnaviure de ser catòlics, viurem, si és necessari, malgrat ser catòlics. Sense oblidar, afegeixo sempre, que encara ens repugnaria més viure de dir-nos catòlics.

Ambició de servir: aquesta ambició té unes manifestacions concretes molt clares, que podríem anomenar també les nostres passions dominants, les nostres bogeries. La primera és la de voler ser l’últim en tot, i el primer en l’amor. Al Senyor li diem, en la nostra meditació personal: Jesús, que jo t’estimi més que tothom! Ja sé que soc l’últim dels teus servents; ja sé que estic ple de misèries: m’has hagut de perdonar tantes ofenses, tantes negligències! Però tu has dit que aquell a qui poc és perdonat, estima poc.¹⁰⁸

Afany d’ànimes: tenim el desig vehement de ser corredemptors amb Crist, de salvar amb Ell a totes les ànimes, perquè som, volem ser ipse Christus, i Ell dedit redemptionem semetipsum pro omnibus,¹⁰⁹ es donà a si mateix com a rescat per tothom. Units a Crist i a la seva Mare Beneïda, que és també Mare nostra, Refugium peccatorum; fidelment enganxats al Vicari de Crist a la terra —al dolç Crist a la terra—, al Papa, tenim l’ambició de portar a tots els homes els mitjans de salvació que té l’Església, fent realitat aquella jaculatòria, que he estat repetint des del dia dels Sants Àngels Custodis del 1928: omnes cum Petro ad Iesum per Mariam!

Però no podem aspirar a ser corredemptors amb Crist si no estem disposats a reparar pels pecats, com va fer Ell. Mireu com sant Pau aplica a Jesucrist les paraules del Salm XXXIX: Tu m’has dit a cau d’orella que no vols oblacions ni sacrificis, que no demanes holocaust ni expiació. Per això et dic: “A tu em presento, en el llibre hi ha escrit el que has fet per mi. Déu meu, vull fer la teva voluntat”.¹¹⁰

Volem oferir la nostra vida, la nostra dedicació sense reserves i sense regatejos, com a expiació pels nostres pecats; pels pecats de tots els homes, germans nostres; pels pecats comesos en tots els temps, i pels que es cometran fins al final dels segles: abans que res, pels catòlics, pels elegits de Déu que no saben correspondre, que fan traïció a l’amor de predilecció que el Senyor els ha tingut.

Estimar com ningú: guanyar per a Crist totes les ànimes; reparar abundantment per les ofenses fetes al Cor Sacratíssim de Jesús: vet aquí les nostres ambicions. Amb una bogeria tan divina, amb aquest zel que ens menja les entranyes, zelus domus tuae comedit me,¹¹¹ quina ambició humana se’ns podrà enganxar en el camí de la nostra vida? Cap de nosaltres, si manté aquest esperit de l’Obra, pot tenir afany de lluir-se, d’ascendir en l’escala social, d’aconseguir llocs, honors, reconeixements, si no és a pesar seu i per servir Déu.

Perquè si ens moguéssim per aquesta ambició humana, per satisfer el nostre amor propi —no faltaran els que diguin falsament que ho hem fet—, llavors hauríem de renunciar a l’aspiració de servir Déu: nemo potest duobus dominis servire,¹¹² ningú no pot servir dos senyors: Déu i la vanitat.

Recordo que, tot just acabat d’ordenar, em van donar aquest bon consell: si voleu fer carrera, eviteu acuradament tot el que sigui treballar seriosament i, sobretot, eviteu escriure coses clares. Llavors potser no ho vaig entendre gaire bé; ara veig que, des d’un punt de vista humà, tenien raó. Però dono gràcies a Déu, Senyor meu, perquè em va fer comprendre —ja llavors— que no els havia de fer cas: no em va interessar mai fer carrera, malgrat les meves faltes i les meves misèries personals.

Inici de l’Obra: només per obediència a una clara voluntat divina

És tant el meu horror a tot el que suposi ambició humana, tot i que irreprotxable, que si Déu en la seva misericòrdia s’ha volgut servir de mi, que soc un pecador, per a la fundació de l’Obra, ha estat malgrat jo. Sabeu quina aversió he tingut sempre a aquest afany d’alguns —quan no està basat en raons molt sobrenaturals, que l’Església jutja— per fer noves fundacions. Em semblava —i em continua semblant— que sobraven fundacions i fundadors: veia el perill d’una espècie de psicosi de fundació, que portava a crear coses innecessàries per motius que considerava ridículs. Pensava, potser amb falta de caritat, que en alguna ocasió el motiu no tenia importància: el més essencial era crear una cosa nova i anomenar-se fundador.

Així es multiplicaven les obres, amb noms i finalitats que aparentment naixien —atomitzant les tasques apostòliques i mudant-ne freqüentment les finalitats— d’aquest voler ser cap d’arengada: i em divertia no poc —ho he de confessar, i demano perdó a Déu, si amb això el vaig ofendre— dient-me interiorment, en considerar les finalitats concretes, diminutes, que donaven origen a vestimentes xocants i a famílies religioses iguals a moltes altres que ja existien, ja que es diferenciaven només en el color de l’hàbit, o en el cordó o en la corretja cenyida a la cintura: Fundació del Pare Fulano, de filles de Santa Emerenciana de Tal, per a les netes de vídua guenya, que tinguin el cabell ros. No us estranyi si us explico que conec institucions creades per corregir joves pervertides —és un exemple entre molts d’altres— que al cap de pocs anys deixen la labor fundacional, no perquè no hi hagi més dones desviades que abans, sinó per un motiu de comoditat, per dedicar-se a tenir escoles de pagament o labors per l’estil.

Després, moltes vegades —tot i que no soc amic de comèdies— he tingut la temptació, el desig, de posar-me de genolls per demanar-vos perdó, fills meus, perquè amb aquesta repugnància a les fundacions, tot i que tinc força motius de certesa per fundar l’Obra, m’hi vaig resistir com vaig poder: que em serveixi d’excusa, davant de Déu Nostre Senyor, el fet real que des del 2 d’octubre del 1928, enmig d’aquesta lluita interna meva, he treballat per complir la Santa Voluntat de Déu, començant la labor apostòlica de l’Obra. Han passat tres anys, i ara veig que potser el Senyor va voler llavors que patís i que encara continuï experimentant aquesta completa repugnància, perquè tingui sempre una prova externa més que tot és seu i res meu.

L’apostolat és servei

Aquest és el meu esperit, i aquest ha de ser el vostre esperit, filles i fills meus. A l’Obra no hi veniu a buscar res: veniu a entregar-vos, a renunciar, per amor de Déu, a qualsevol ambició personal. Tothom ha de deixar alguna cosa, si es vol ser eficaç a Casa i treballar com Déu ens demana, com un ase fidel, ut iumentum! L’única ambició de l’ase fidel és servir, ser útil; l’únic premi que espera és el que li ha promès Déu: quia tu reddes unicuique iuxta opera sua,¹¹³ perquè el Senyor premia cadascú segons les seves obres.

Fills de la meva ànima: us trobeu aquí, a l’Obra, perquè el Senyor ha posat al vostre cor el desig net i generós de servir; un zel veritable, que fa que estigueu disposats a tot sacrifici, treballant silenciosament per l’Església sense buscar cap recompensa humana. Ompliu-vos d’aquestes nobles ambicions; reforceu en el vostre cor aquesta disposició santa, perquè el treball és immens.

Hem de demanar a Déu, Senyor Nostre, que augmenti la nostra ànsia de servir, perquè messis quidem multa, operarii autem pauci;¹¹⁴ perquè la collita és abundant, però els segadors són pocs: el mar de la labor apostòlica no té vores, i al món hi ha tan poques ànimes que vulguin servir! Considereu què passaria si els que volem servir no ens entreguéssim del tot.

Fills meus, la nostra vida és curta, tenim poc temps per viure a la terra, que és quan podem fer a Déu aquest servei. Diu el poeta: en brillar un llampec naixem, i encara en dura el fulgor quan morim, així de curt és viure!¹¹⁵ Ho escriu millor el Salmista: homo, sicut foenum dies eius, tamquam flos agri, sic efflorebit;¹¹⁶ la vida de l’home dura com l’herba, la seva florida és com la dels camps, desapareix quan hi passa la ventada i ni es coneix el lloc on era. Per això sant Pau ens diu: tempus breve est,¹¹⁷ el temps s’acaba!

Servir, doncs; perquè l’apostolat no és res més. Per les nostres forces, no podem fer res en el terreny sobrenatural; però sent instruments de Déu, ho podem tot —omnia possum in eo, qui me confortat!:¹¹⁸ em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort!—, perquè Ell ha disposat, per la seva bondat, utilitzar aquests instruments ineptes. Així que l’apòstol no té cap altra finalitat que deixar obrar el Senyor, fer-se disponible, perquè Déu compleixi —a través de les seves criatures, a través de l’ànima elegida— la seva obra salvadora.

L’apòstol és el cristià que se sent empeltat en Crist, identificat amb Crist, pel Baptisme; habilitat per lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a servir Déu amb la seva acció al món, per la participació en la funció real, profètica i sacerdotal de Crist, que el fa idoni per guiar els homes cap a Déu, ensenyar-los la veritat de l’Evangeli, i coredimir-los amb la seva oració i la seva expiació.

El cristià disposat a servir és guia, mestre i sacerdot dels seus germans els homes, i per a ells és un altre Crist, alter Christus, o millor, com us acostumo a dir, ipse Christus.¹¹⁹ Però —insisteixo— es tracta de no fer una labor personal, de no tenir ambicions personals; es tracta de servir Crist, perquè Ell actuï; i de servir també els homes, perquè Crist no va venir per ser servit, sinó per servir: non venit ministrari, sed ministrare.¹²⁰

Treballar sense ambició personal terrenal. Humilitat més profunda

Servir tots els homes: tenim, com a camp del nostre apostolat, totes les criatures, de totes les races i de totes les condicions socials. Per això, per arribar a tothom, ens adrecem primer —en cada ambient— als intel·lectuals, sabent que a través seu passa necessàriament qualsevol intent de penetració en la societat. Perquè són els intel·lectuals els que tenen la visió de conjunt, els que animen tot moviment a tenir consistència, els que donen forma i organització al desenvolupament cultural, tècnic i artístic de la societat humana.

Filles i fills meus: us he insistit en la necessitat de desprendre’ns de tota ambició terrenal i d’omplir-nos de la preocupació —que és una ocupació contínua— de servir. Estem convençuts que no hi ha res que valgui, no hi ha res que tingui consistència, no hi ha res que valgui la pena, al costat d’aquesta missió sublim de servir Crist Senyor Nostre. Però, precisament perquè hem après a menysprear l’aplaudiment dels homes i tota cerca vanitosa d’espectacle, el nostre afany per conservar el tresor de la humilitat ha de ser encara més atent i delicat.

Perquè estem exposats a un perill molt subtil, a una insídia gairebé imperceptible de l’enemic, que com més eficaços ens veu, més redobla els seus esforços per enganyar-nos. Aquest perill subtil —corrent, fora d’això, en les ànimes dedicades a treballar per Déu— és, fills meus, una espècie de supèrbia oculta, que neix de saber-se instruments de coses meravelloses, divines; una complaença callada en un mateix, en veure els miracles que s’obren pel seu apostolat: perquè veiem intel·ligències cegues que recobren la vista; voluntats paralitzades que es tornen a moure; cors de pedra que es fan de carn, capaços de caritat sobrenatural i d’afecte humà; consciències cobertes de lepra, de taques del pecat, que queden netes; ànimes mortes del tot, podrides —iam foetet, quatriduanus est enim—,¹²¹que recobren la vida sobrenatural.

I tants obstacles humans superats; tantes incomprensions vençudes; tants ambients conquerits: un treball cada vegada més ampli i divers, cada vegada més eficaç... Tot això, fills meus, de vegades pot ser ocasió d’una satisfacció injustificada —però possible— de nosaltres mateixos. Hem d’estar atents, perquè això no passi; hem de tenir una consciència molt fina, i reaccionar de seguida.

No podem admetre, ni per un instant, cap pensament de supèrbia per qualsevol servei nostre a Déu: perquè, en aquell mateix moment, deixaríem de ser sobrenaturalment eficaços. Déu no vol servents seus envanits, que es complauen en si mateixos; els vol, al contrari, convençuts de la seva indignitat, i plens d’un sant afany de no destorbar l’obra de la gràcia: servite Domino in timore, et exsultate ei cum tremore; aprehendite disciplinam, nequando irascatur Dominus, et pereatis de via iusta;¹²² serviu el Senyor amb temor —un temor que és amor de fill, que no vol disgustar el seu Pare— i veniu tremolosos a fer-li homenatge —amb commoció d’amor, tradueixo jo—: no sigui que alguna vegada el Senyor s’enfadi, i aneu a la desfeta, i perdeu el camí.

Mireu com comenta sant Agustí aquestes paraules de l’Escriptura: No diu: i no vingueu al camí de la justícia, sinó: no moriu desviant-vos del camí de la justícia. Què pretén amb això, sinó avisar —als qui van pel camí de la justícia— que serveixin Déu amb temor, això és, sense enorgullir-se? És com si els digués: no us ensuperbiu, sinó sigueu humils. En un altre lloc també diu: no aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils (Rm XII, 16). Alegreu-vos, doncs, en el Senyor, però amb tremolor; sense gloriejar-vos de res, perquè res és de la nostra collita; si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor (II Co X, 17−18). No us extravieu del camí just per on vau començar a avançar, atribuint-vos a vosaltres mateixos la gràcia de caminar per ell.¹²³

L’espectacle dels prodigis que Déu obra per les nostres mans ha de ser una ocasió per humiliar-nos, per lloar Déu i reconèixer que tot ve d’Ell, i que nosaltres no hem fet més que destorbar o, com a molt, ser pobres instruments a les mans del Senyor.

Hem de pensar que hi ha moltes altres ànimes que han treballat millor que cadascun de nosaltres, que s’han sacrificat més i han resat amb més perseverança; però que el Senyor s’ha volgut servir més de vosaltres i de mi que d’aquestes altres persones, perquè es vegi que és Ell el que actua, perquè es noti que els instruments no compten o compten molt poc.

Perquè Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. Així ningú no es pot gloriar davant de Déu.¹²⁴

Després, filles i fills meus, quan us sembli que heu treballat molt en el servei del Senyor, repetiu les paraules que Ell mateix ens ha ensenyat: servi inutiles sumus; quod debuimus facere, fecimus;¹²⁵ som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer.

El resum que faig sempre al final del dia, en fer el meu examen, és pauper servus et humilis! I això quan no he de dir: Josepmaria, Senyor, no està content de Josepmaria. Però, com que la humilitat és la veritat, són moltes les vegades que —igual que us passa a vosaltres— penso: Senyor, si no he pensat per a res en mi, si he pensat només en Tu i, per Tu, m’he ocupat només de treballar pels altres! Llavors la nostra ànima de contemplatius exclama amb l’Apòstol: vivo autem iam non ego: vivit vero in me Christus;¹²⁶ ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.

Sense humilitat no podem mai servir eficaçment, perquè no sentirem la necessitat d’abandonar-nos confiadament a l’acció de la gràcia, no tindrem l’impuls continu d’acudir a Déu com a la nostra única força. I no assolirem del Senyor els favors que ens té reservats, per a la nostra santificació i la dels nostres companys: quoniam excelsus Dominus, et humilia respicit;¹²⁷ el Senyor és excels, però es mira els humils.

Fills de la meva ànima: sé que lluitareu per ser humils; sé que sereu així meravellosament eficaços, perquè sereu instruments dòcils a les mans de Déu. I portareu a tot el món la sal i la llum de Crist, principalment amb l’exemple de la vostra vida: emprenguem, doncs, vida nova; fem de la terra cel i mostrem així als gentils de quins grans béns estan privats. Perquè, quan vegin la nostra conducta exemplar, contemplaran l’espectacle mateix del regne del cel.¹²⁸

Il·luminar amb la llum de Déu. Crida general a la santedat

Acabaré aquesta conversa llarga amb vosaltres. Ens han servit, les consideracions que hem fet en la presència de Déu, per comprendre una mica més la fondària, i la bellesa i la vella novetat de la crida a l’Obra. A la tornada de tants segles, el Senyor es vol servir de nosaltres perquè tots els cristians descobreixin, a la fi, el valor santificant de la vida ordinària —del treball professional— i l’eficàcia de l’apostolat de la doctrina amb l’exemple, l’amistat i la confidència.

Jesús, Senyor Nostre, vol que proclamem avui en mil llengües —i amb do de llengües, perquè tots s’ho sàpiguen aplicar a les seves vides—, a tots els racons del món, aquest missatge vell com l’Evangeli, i com l’Evangeli nou. Ens alegra en l’ànima —és com una prova més, tot i que no la necessitem, de l’entranya evangèlica del nostre camí— trobar traces d’aquest mateix missatge en la predicació dels antics Pares de l’Església.

Us he citat més d’una vegada, en aquesta carta, el que diu el Crisòstom; escolteu ara unes altres paraules seves: no us dic: no us caseu. No us dic: abandoneu la ciutat i aparteu-vos dels negocis ciutadans. No. Romangueu on esteu, però practiqueu la virtut. En realitat, més voldria que brillessin per la seva virtut els que viuen enmig de les ciutats, que els que s’han anat a viure a les muntanyes. Perquè d’això se seguiria un bé immens, ja que ningú no encén una llum i la posa sota una mesura.

Per això jo vaig voler —segueix sant Joan Crisòstom—que totes les llums estiguessin sobre els candelers, a fi que la claredat fos més gran. Encenguem, doncs, el foc, i fem que els que estiguin asseguts en les tenebres, es vegin lliures de l’error. I no em diguis és que tinc fills, dona, he d’atendre la casa i no puc complir el que em dius. Si res d’això no tinguessis i fossis tebi, tot estaria perdut; encara que tot això t’envolti, si ets fervorós, practicaràs la virtut.

Només una cosa es requereix: una generosa disposició. Si n’hi ha, ni edat, ni pobresa, ni riquesa, ni negocis, ni cap altra cosa pot constituir obstacle a la virtut. I, realment, vells i joves; casats i pares de família; artesans i soldats, han complert ja el que va ser manat pel Senyor.

Jove era David; Josep, esclau; Aquila exercia una professió manual; la venedora de porpra estava al capdavant d’un taller; un altre era guardià d’una presó; un altre centurió, com Corneli; un altre estava malalt, com Timoteu; un altre era un esclau fugitiu, com Onèsim, i, tanmateix, res d’això va ser obstacle per a cap d’ells, i tots van brillar per la seva virtut: homes i dones, joves i vells, esclaus i lliures, soldats i paisans.¹²⁹

Que clara que era, per als que sabien llegir en l’Evangeli, aquesta crida general a la santedat en la vida ordinària, en la professió, sense abandonar l’ambient d’un mateix! Tanmateix, durant segles, la majoria de cristians no l’ha entès: no es va poder donar el fenomen ascètic que molts busquessin així la santedat, sense sortir del seu lloc, santificant la professió i santificant-se amb la professió. I, molt aviat, a base de no viure-la, la doctrina va ser oblidada; i la reflexió teològica va ser absorbida per l’estudi d’altres fenòmens ascètics, que reflecteixen altres aspectes de l’Evangeli.

En suscitar en aquests anys la seva Obra, el Senyor ha volgut que mai més es desconegui o s’oblidi la veritat que tots s’han de santificar, i que a la majoria dels cristians els correspon santificar-se en el món, en el treball ordinari. Per això, mentre hi hagi homes a la terra, existirà l’Obra. Sempre es produirà aquest fenomen: que hi hagi persones de totes les professions i oficis que busquin la santedat en el seu estat, en aquesta professió o en aquest ofici seu, sent ànimes contemplatives enmig del carrer.

Del que us acabo de dir es dedueix, filles i fills meus, que, per a l’Obra, no hi haurà mai problemes d’adaptació al món; no es trobarà mai en la necessitat de plantejar-se el problema de posar-se al dia. Déu ha posat al dia la seva Obra d’una vegada per sempre, donant-li aquestes característiques seculars, laicals, que us he comentat en aquesta carta. No hi haurà mai necessitat d’adaptar-se al món, perquè som del món; ni haurem d’anar darrere del progrés humà, perquè som nosaltres —sou vosaltres, els meus fills—, juntament amb els altres homes que viuen al món, els que feu aquest progrés amb el vostre treball ordinari.

Sigueu fidels, ajudeu-me a ser fidel i a saber esperar: sense pressa, perquè —al seu temps— el Senyor, que ha volgut la seva Obra, farà cristal·litzar la manera jurídica, que de moment no es veu, perquè l’Església Santa reconegui la nostra manera divina de servir-la, al món —enmig del carrer— amb aigua clara i aire lliure, sense privilegis, conservant l’essència de la nostra vocació: sense ser religiosos, ja que el Senyor no ens vol religiosos.

Reseu, reseu molt: no oblideu que l’oració és omnipotent. Recordeu que Jesús ha dit: quodcumque petieritis Patrem in nomine meo, hoc faciam;¹³⁰ tot allò que demanareu al Pare en nom meu, jo ho faré. I que qui coepit in vobis opus bonum, perficiet...;¹³¹ Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l’anirà duent a terme... Us he exposat raons ben sobrenaturals, que em mouen a resar amb fe i a esperar, en lloc de buscar ara una aprovació oficial eclesiàstica, que tindria el perill segur de començar a desvirtuar la nostra vocació divina, confonent-la amb la vocació dels religiosos. I això, no: perquè el meu Senyor Jesús em demanarà explicacions, i —és també segur— vosaltres desertaríeu en massa, i faríeu bé, de no tolerar que fossin violentades les vostres consciències de fills de Déu a l’Obra de Déu.

Tingueu la total seguretat, per tant, que l’Obra complirà sempre amb eficàcia divina la seva missió; respondrà sempre a la finalitat per a la qual l’ha volgut el Senyor a la terra; serà amb la gràcia divina —per tots els segles— un instrument meravellós per a la glòria de Déu: sit gloria Domini in saeculum!¹³²

Us beneeix de tot cor el vostre Pare.

Madrid, 9 de gener de 1932