Tanmateix, hi ha qui no ens entén, i alguns fins i tot amb recta intenció: creuen que l’Església perdrà prestigi si les nostres obres futures, les nostres labors, les nostres tasques no porten l’apel·latiu de catòliques. Aquesta opinió cau per si sola, no té cap força, perquè tothom veurà que seran ciutadans catòlics els que faran la labor; i que, per tant, la seva tasca redundarà en honor de l’Església. D’altres pensen que així estarem menys subjectes a l’autoritat eclesiàstica: hi estarem subjectes com ningú. Sempre volem viure i intentem viure dins de les disposicions, a les quals s’han de subjectar els cristians.

Desitjaria que aquestes persones, que gairebé a l’inici del nostre treball no ens entenen, obrissin la Sagrada Escriptura, al Gènesi, capítol XXXII, i veiessin les disposicions que va prendre Jacob, quan va témer que el seu germà Esaú destruís la seva família i les seves riqueses. L’Escriptura explica que va fer dos grups amb la gent del seu poble, i els seus ramats, perquè un anés d’una banda i un altre, de l’altra; i va pensar raonablement: si Esaú ve contra un grup, l’altre se salvarà.

Encara que aquest no sigui el motiu pel qual el Senyor ha suscitat l’Obra —el motiu és recordar a tots els homes el seu deure de santedat, a través del seu treball ordinari al món, en la seva professió, i en el seu estat—, encara que aquest no en sigui el motiu, ningú no em podrà negar que les circumstàncies d’avui, com totes les dels segles passats —i no podem esperar res més dels temps venidors—, fan que jutgem molt prudent la decisió que va prendre Jacob.