Hi ha una altra raó de justícia que ens obliga a donar exemple: i és no difamar els nostres germans de l’Obra. Aquella sentència absolutament il·lògica, ab uno disce omnes,⁶¹ és desgraciadament moltes vegades una regla corrent per jutjar. El nostre exemple ha de ser constant: tot ha de ser ocasió d’apostolat, mitjà per donar doctrina, encara que tinguem debilitats.

Sense por. I per no tenir por, no tenir culpa. Si hi ha alguna debilitat, us recomano que repetiu les paraules de Pere a Jesús, que jo repeteixo habitualment, darrere de cadascun dels meus errors: Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te;⁶² Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo.

El coneixement dels nostres errors ens fa humils, ens fa apropar més al Senyor. A més, hem de tenir en compte que, mentre siguem a la terra, per providència del Senyor, tindrem equivocacions, errors. Jaume escriu d’Elies que era home pecador com nosaltres; tanmateix, quan després tornà a pregar, el cel va donar la pluja, i la terra va produir el seu fruit.⁶³

L’actuació de cadascun de nosaltres, fills, és personal i responsable. Hem d’intentar donar bon exemple davant de cada persona i davant de la societat, perquè un cristià no pot ser individualista, no es pot desentendre dels altres, no pot viure egoistament, d’esquena al món: és essencialment social, membre responsable del Cos Místic de Crist.