Amb això no vull afirmar que tots els ciutadans no cristians siguin indignes o incapaços, ni que tots vosaltres hàgiu d’intervenir dia rere dia en els combats polítics. Molts —la majoria—, només cal que tinguin un criteri segur en tot el que afecti l’Església; que sàpiguen donar la doctrina sana —que no és política, sinó religiosa— als seus amics i companys, i, finalment, que compleixin amb rectitud els seus deures cívics, quan el govern del país els ho demani.

D’altres, en canvi, tindran inclinació per dedicar-se a les qüestions polítiques; no seran politicastres, que només viuen d’expedients i compromisos a fi d’assegurar-se un lloc, del qual mengen, en la vida pública de la seva pàtria, capaços de vendre els drets de primogenitura per un plat de llenties,⁷¹ sinó homes que uneixen a la seva vida professional un afany de servei —mai de domini— als seus conciutadans, en la vida política o en les organitzacions sindicals.

A tots us dic: els que tingueu vocació política, actueu lliurement en aquest terreny, sense abdicar dels drets que com a ciutadans us competeixen; i busqueu-hi la vostra santificació, mentre serviu l’Església i la pàtria, procurant el bé comú per a tothom en la manera que us sembli més adequada, perquè en el temporal no hi ha dogmes.

La resta, compliu sempre amb fidelitat els vostres deures, i exigiu que es respectin els vostres drets. I tots actueu lliurement, perquè és propi de la nostra peculiar crida divina santificar-nos, treballant en les tasques ordinàries dels homes segons el dictat de la mateixa consciència, sentint-nos responsables personalment de les nostres activitats lliurement decidides, dins de la fe i de la moral de Jesucrist.