És freqüent, en efecte, fins i tot entre catòlics que semblen responsables i pietosos, l’error de pensar que només estan obligats a complir els seus deures familiars i religiosos, i amb prou feines volen sentir parlar de deures cívics. No es tracta d’egoisme: és senzillament falta de formació, perquè ningú no els ha dit mai clarament que la virtut de la pietat —part de la virtut cardinal de la justícia— i el sentit de la solidaritat cristiana es concreten també en aquest estar presents, en aquest conèixer i contribuir a resoldre els problemes que interessen tota la comunitat.

Per descomptat, no seria raonable pretendre que cada ciutadà fos un professional de la política; fora d’això, és un fet avui materialment impossible fins i tot a les societats més reduïdes, per la gran especialització i la completa dedicació que exigeixen totes les tasques professionals i, entre aquestes, la mateixa tasca política.

Però sí que es pot i s’ha d’exigir un mínim de coneixement dels aspectes concrets que adquireix el bé comú en la societat, en la qual viu cadascú, en unes circumstàncies històriques determinades; i també es pot exigir un mínim de comprensió de la tècnica —de les possibilitats reals, limitades— de l’administració pública i del govern civil, perquè sense aquesta comprensió no hi pot haver crítica serena i constructiva ni opcions assenyades.

Per això, convé que hi hagi moltes possibilitats d’adquirir un profund sentit social i de cooperació, per aconseguir el bé comú. Ja us vaig parlar d’aquesta mesura concreta del catecisme; però també en el camp de la pedagogia escolar —de la formació humana— seria bo que els mestres, sense imposar criteris personals en el que és opinable, ensenyessin el deure d’actuar lliurement i responsablement en el camp de les tasques cíviques.