Els meus criteris personals, en qüestions polítiques concretes, no els coneixeu, perquè no els manifesto: i, quan hi hagi sacerdots a l’Obra, hauran de seguir la mateixa regla de conducta, ja que la seva missió serà, com la meva, exclusivament espiritual.

Fora d’això, encara que coneguéssiu aquests criteris personals meus, no tindríeu cap obligació de seguir-los. La meva opinió no és un dogma —els dogmes només els estableix el Magisteri de l’Església, pel que fa al dipòsit de la fe—, i les vostres opinions tampoc no són dogmes. Seríem inconseqüents si no respectéssim altres opinions diferents de les que cadascun de nosaltres té: com ho serien també els meus fills, si no exercissin el dret a manifestar les seves orientacions polítiques, en assumptes de lliure discussió.

Ja us he dit per què: perquè si en aquests assumptes temporals no hi intervenen els catòlics responsables —amb un acord complet sobre el seu denominador comú, i amb les seves diferents maneres de jutjar el que és opinable—, és difícil que aquest camp no quedi en mans de persones que no tenen en compte els principis del dret natural, ni el veritable bé comú de la societat, ni els drets de l’Església: en mans de gent que, a més, no té costum de respectar les opinions contràries a les seves, és a dir, que sense aquest esperit cristià de consideració dels principis intangibles i de la legítima llibertat d’elecció en el que és opinable, en la societat no hi pot haver ni pau, ni llibertat, ni justícia.