Una altra advertència, fills, tot i que potser és supèrflua, perquè, si teniu el meu esperit, difícilment voldreu actuar així en la vida pública. L’advertència és aquesta: que no sigueu catòlics oficials, catòlics que fan de la religió un trampolí, no per saltar cap a Déu, sinó per pujar fins als llocs —els avantatges materials: honors, riqueses, poder—que ambicionen. D’aquests, una persona seriosa deia amb bon humor, potser exagerant, que posen els ulls al cel, i les mans on caiguin.

Aquests catòlics, que fan d’anomenar-se catòlics una professió —una professió en què ells tenen el dret d’admetre certes persones i de rebutjar-ne d’altres—, volen negar el principi de la responsabilitat personal, sobre la qual es basa tota la moral cristiana: perquè qui no pot fer ús de la seva legítima llibertat, no té dret a la remuneració per les seves accions bones, ni pot rebre el càstig per les seves accions dolentes o les seves omissions.

Neguen el principi de la responsabilitat personal, us deia, i pretenen que tots els catòlics d’un país formin un bloc compacte, que renunciïn a totes les seves opinions temporals lliures, per donar suport massivament a un sol partit, un sol grup polític, del qual ells —els catòlics oficials— són els amos i que, per tant, també és oficialment catòlic.