Però, com aconseguiran que els altres ciutadans catòlics abdiquin habitualment dels seus drets per sotmetre’s a un monopoli que no té raó de ser? Ho aconsegueixen, moltes vegades, amb el que anomenarem un engany, tot i que jo no vull jutjar la bona fe amb què actuen. L’engany és el de confondre els catòlics i demanar-los aquesta unitat inútil i absurda en el que és opinable, en nom de la unitat necessària i lògica en el que incumbeix a la fe i a la moral de l’Església.

Amb campanyes polítiques ben organitzades, aconsegueixen desconcertar l’opinió pública i fer creure que només ells poden ser baluard, defensa de l’Església en aquelles circumstàncies concretes del seu país. De vegades arriben a crear una situació artificiosa de perill —i a mantenir-la després tot el temps que puguin—, perquè els ciutadans catòlics es convencin més fàcilment de la necessitat de sacrificar les seves opcions temporals lliures i donin suport al partit que ha assumit oficialment la defensa de l’Església.

No us estranyi que, de vegades, l’engany sigui tan hàbil que fins i tot les mateixes autoritats eclesiàstiques no se n’adonin, i arribin a donar suport d’alguna manera a aquest partit confessional, reforçant així oficialment el seu caràcter i la seva pretensió d’imposar-se a les consciències dels fidels.