No vull dir que tots els partits oficialment catòlics s’hagin de basar en aquest engany: n’hi ha que compleixen de debò una funció de servei, de defensa dels interessos de l’Església, que donen forma unitària i força als ciutadans catòlics. Però em sembla gairebé impossible —les experiències són molt clares— que un partit oficialment catòlic, encara que neixi servint l’Església, no acabi servint-se de l’Església.

Perquè tard o d’hora la situació excepcional, que ha fet necessària una unitat especial entre els catòlics en la vida pública, tendeix a normalitzar-se i, per tant, tendeix a desaparèixer la necessitat del partit únic i obligatori dels catòlics.

I llavors sol passar una cosa molt humana, però molt desagradable: que els catòlics oficials que manen en aquest partit no estan disposats a perdre la seva situació de privilegi, i intenten mantenir-la tant sí com no. Per a això, no és difícil que arribin a fer un xantatge moral: o ells continuen al poder, amb el suport de la Jerarquia, o tot s’ensorra, perquè els enemics de l’Església tindran el camí obert.

Tenen raó: amb la seva política exclusivista, tirànica, han aconseguit atrofiar i posar fora de joc tots els altres organismes i grups formats per catòlics, i només ells estan en condicions d’actuar amb certa força. I així arriba el moment en què l’Església se sent compromesa, lligada amb doble corda a la destinació del partit catòlic oficial.