No servir-se de l’Església

Que no us sorprengui que pugui passar una cosa d’aquest estil. Penseu, fills meus, que el poder temporal acostuma a deformar, amb el temps, a qui el posseeix i l’exerceix. No té res de particular, per tant, que algun catòlic amb poca formació doctrinal i poca vida interior senti la temptació d’utilitzar qualsevol mitjà per conservar el lloc al qual ha arribat en la vida pública: i que acabi fent l’impossible per mantenir-se en el poder, fins i tot baixant a compromisos amb la mateixa consciència, deformant-la.

Comprenem clarament que el que he dit pugui passar; però no podem tolerar que passi, perquè així tota l’Església acaba sent presonera: presonera la Jerarquia, lligada al carro del partit oficial; i presoners els fidels, impedits en l’exercici de la seva llibertat legítima.

D’aquí hem de deduir, fills meus, que tenim el deure d’estimar la llibertat de tothom, i de servir l’Església evitant tot el que pugui significar servir-se de l’Església per a finalitats polítiques de part. De l’Església només ens en podem servir per trobar les fonts de la gràcia i de la salvació; això suposa renunciar a interessos propis, sacrificar-se gustosament perquè Crist regni a la terra, tenir puresa d’intenció. Amb aquesta mentalitat han d’anar a la política els fills meus que tinguin aquesta noble inclinació: servir la seva pàtria, defensar les llibertats humanes i estendre el regnat de Jesucrist.

Per això han d’evitar ser catòlics oficials i intentar lluitar lleialment amb les mateixes armes que els altres, presentar-se com el que són: ciutadans corrents igual que els altres, catòlics responsables, que guarden amb els altres catòlics la unitat en el que és essencial, però que no volen crear dogmes en el que és accidental, en les qüestions temporals opinables.