Enteneu-me: la vostra humilitat no ha de ser la mateixa que la dels religiosos, que estan cridats pel Senyor a fugir del món, a viure el contemptus saeculi, el menyspreu de les realitats temporals, encara que aquestes realitats terrenals considerades en si mateixes no suposin cap ofensa de Déu. La vostra humilitat, filles i fills de la meva ànima, ha de ser la humilitat dels cristians, que han d’estimar el món, tenir estima per totes les coses temporals que Déu ha donat a l’home perquè el serveixi; la vostra humilitat ha de ser la d’ànimes cridades a ser del món, però sense ser mundanes, sense tolerar que les coses temporals —instruments de treball, per al servei de Déu— s’aferrin al cor i impedeixin el progrés espiritual, que tendeix a la perfecció de la caritat.

El poder, el comandament, l’autoritat —juntament amb els honors que han d’acompanyar i sostenir necessàriament aquestes funcions socials— no són coses dolentes per si mateixes, i molt menys ho són per als seglars que s’han de santificar al mig d’aquestes. Són coses bones, positives, ordenades per la seva mateixa naturalesa al bé de l’home i a la glòria de Déu. No són un mal necessari, ni un mal menor: ni, en paritat de condicions, es pot dir que sigui més perfecte abstenir-se’n que utilitzar-les.