Quan us parlo d’apostolat de l’exemple, d’actuació personal lliure i responsable, en cas de no ser mai catòlics oficials, potser algú podria pensar que, per fer més eficaç aquesta penetració apostòlica en tots els ambients i donar més fàcilment aquest exemple cristià, seria convenient observar secret respecte al fet de pertànyer a l’Obra.

Mireu: no és així. Avorreixo el secret, que moltes vegades no serveix sinó per fer el mal, o perquè es dilueixi la responsabilitat. No admeto més secret que el de la confessió: i així ho dic sempre a tots els que alguna vegada se m’apropen amb la pretensió d’explicar-me alguna cosa en secret.

Certament, ara, com que estem a l’inici d’aquesta labor divina, de la nostra Obra de Déu, és absolutament necessari no divulgar imprudentment el nostre camí, perquè pocs estan en condicions d’entendre aquesta novetat. Però aquesta actitud temporal nostra és la més natural: és el secret de la gestació.

Tots els éssers que tenen vida necessiten cert temps de protecció —més llarg o menys— abans d’aparèixer a la llum; tenen necessitat d’unes condicions particulars que facin possible el seu primer desenvolupament, la seva maduració. Això ho fa la naturalesa amb les plantes i amb els animals i amb els homes; és, doncs, perfectament natural que tinguem nosaltres la mateixa cura amb l’Obra, que és un organisme viu, que està començant la seva activitat. D’altra banda, així han començat d’ordinari totes les institucions apostòliques: sense espectacle, sense soroll. Desgraciadament o afortunadament ja es preveu que, de fer soroll sobre l’Obra de Déu, se n’encarregaran uns altres.