Hem de tenir una santa impaciència per enganxar el foc diví, que el Senyor ha fet cremar als nostres cors, a totes les ànimes que són al nostre voltant, i fins i tot a les més llunyanes: però mentre no arribi l’aprovació de la Santa Església, convé que s’actuï amb prudència —d’acord amb el Rvdm. Ordinari del lloc, com hem fet sempre—, donant a conèixer afirmativament a la gent la realitat de l’Obra. Tanmateix, cal que tingueu molt clar que aquesta manera d’actuar no és, de cap manera, guardar secrets: obrem a la vista de tothom, i de fet només els cecs i els sords poden desconèixer la nostra Obra.

Alguns, pel que veig, emportats per la seva incomprensió —ja noteu que no soc dur en jutjar—, voldrien que els meus fills, pel fet de tenir aquesta entrega meravellosa al servei de Déu, lluïssin un cartell a l’esquena que digués, si fa no fa: que consti que soc un bon noi. I no s’adonen que nosaltres —que no som, ni serem mai religiosos—, jurídicament, canònicament, treballem amb sentit sobrenatural, de la mateixa manera que els membres d’una associació de fidels.

I a ningú li passa pel cap fer, per exemple, que un metge, si és terciari, posi a les targetes de visita: «Fulano de Tal, terciari franciscà, doctor en Medicina». D’altra banda, la nostra manera d’obrar no es pot qualificar de secret: perquè no és voler dissimular el que som. Al contrari, és senzillament naturalitat: no voler simular el que no som, perquè som cristians corrents, iguals que la resta de ciutadans.