Alguna vegada el panorama us pot semblar descoratjador: perquè advertireu la petitesa humana del vostre esforç, davant tot un món que desconeix la comprensió. Teniu raó: s’ha dit que el món acaba sempre dividit en dues meitats, i una es dedica a parlar malament de l’altra. Però, precisament perquè sobra desunió i incomprensió, Déu ens vol en tots els camins dels homes per viure personalment la comprensió de Crist, i per ensenyar-la a viure.

No pretenem canviar-ho tot en pocs dies. Us diré més, una cosa que entristeix: potser els cristians no arribarem mai a establir plenament a la terra aquest clima d’unitat. Però això no impedeix que tinguem aquesta meta davant dels ulls: arribarem, si som fidels —dòcils a la gràcia de Déu—, fins on Déu vulgui; per descomptat, molt més enllà del que mai puguem somiar.

Si em pregunteu pels mitjans, per obtenir aquest fi de caritat, us contestaré que els teniu en les nostres maneres apostòliques peculiars, que són manifestacions naturals de l’esperit sobrenatural de l’Obra. Primer, com sabeu, la labor d’amistat i de confidència entre els joves de totes les classes socials, que són l’esperança, que ara està arrelant, de la realitat de demà.

Després, la pràctica constant de les virtuts de la convivència, oferint a Déu amb alegria, sense que es noti, els frecs inevitables amb caràcters, mentalitats, gustos diversos: cum omni humilitate et mansuetudine, cum patientia supportantes invicem in caritate;⁸⁷ amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres.