No humiliar ningú. Santa transigència

No exagereu aquestes dificultats. Una ànima contemplativa sap veure Jesucrist en els que l’envolten, i no li costa suportar tot el que sigui molest en la convivència amb els seus germans els homes. Més encara, suportar li sembla poc: el que vol és edificar, imitar Jesucrist amb la seva caritat sense límits, amb la seva capacitat de cedir i concedir en tot el que és personal, en tot el que no suposi ofensa de Déu.

Nosaltres, els forts en la fe —us diré amb sant Pau—, hem d’ajudar els qui no ho són a portar les seves febleses, sense buscar allò que ens plau. Més aviat, que cadascú miri de complaure els altres i procuri el bé d’ells, per tal d’edificar la comunitat.⁸⁸

També us he ensenyat, filles i fills meus, una regla pràctica, essencial per a la convivència, per edificar els altres en la caritat: no discutir, no pretendre convèncer els altres amb la dialèctica, ja que molts no estan en disposició de cedir sense sentir-se humiliats, en reconèixer la raó de qui parla com a adversari.

Acolliu els qui són febles en la fe i no critiqueu els seus escrúpols.⁸⁹ La veritat s’exposa serenament, de manera positiva, sense polèmica, sense humiliar, deixant sempre a l’altre una sortida honrosa, perquè reconegui sense dificultat que estava equivocat, que li faltava formació o informació. De vegades, la caritat més fina serà fer que l’altre quedi amb la convicció que ha arribat, pel seu compte, a descobrir alguna veritat nova. No discutiu: en canvi, feu estudiar serenament els problemes, proporcioneu doctrina escrita.