Per això, de vegades, filles i fills meus, no tindrem més remei que passar una mala estona nosaltres i fer-la passar als altres, per ajudar-los a ser millors. No seríem apòstols si no estiguéssim disposats que interpretin malament la nostra actuació i reaccionin d’una manera desagradable.

Ens hem de convèncer que els sants —nosaltres no ens creiem uns sants, però ho volem ser— són necessàriament unes persones incòmodes, homes o dones —la meva santa Catalina de Siena!— que amb el seu exemple i amb la seva paraula són un motiu continu de desassossec, per a les consciències compromeses amb el pecat.

Per als qui no volen tenir una vida neta, la nostra delicadesa en la guarda del cor ha de ser necessàriament com un retret, com un estímul, que no permet que les ànimes s’abandonin o s’adormin. És bo que sigui així; el fill meu que no vulgui provocar aquestes reaccions en les ànimes dels que li envolten, el que sempre es vulgui fer el simpàtic, no podrà evitar ell mateix l’ofensa a Déu, perquè es farà còmplice dels desordres dels altres. Viviu de manera que pugueu dir: inflammatum est cor meum, et renes mei commutati sunt: zelus domus tuae comedit me;⁹⁹ el meu cor s’exasperava i se sentia irritat dintre meu: el zel del teu temple em consumia.