Les cases i els Centres que són la seu material —el domicili— d’aquestes labors corporatives no seran nostres, ordinàriament. Per molts motius, no convé; i a més no podria ser, perquè som pobres: l’Obra és pobra ara, als inicis, i ho serà sempre, perquè el Senyor no deixarà mai de demanar-nos més labors apostòliques, més iniciatives, més despeses de diners i de persones al seu servei. Treballarem en cases llogades, o en edificis de l’Estat, o en llocs dels quals tingui la propietat alguna societat formada per alguns fills meus i per altres ciutadans que ens vulguin ajudar.

Perquè som pobres, les filles i els fills meus portaran aquestes labors amb un sentit de responsabilitat molt gran, de cara a Déu. Els guiarà, en qualsevol circumstància que es presenti i que no estigui expressament prevista en les normes concretes que vaig donant, la fórmula, el criteri segur que m’heu sentit tantes vegades: faran el que faria, en les mateixes circumstàncies, un pare o una mare de família nombrosa i pobra.

Aquestes labors corporatives, us deia, exclouen qualsevol altra finalitat que no sigui purament espiritual i apostòlica: per això és possible i necessari que l’Obra —la finalitat de la qual és exclusivament sobrenatural— es faci responsable de la seguretat de la seva doctrina catòlica. No difondran cap doctrina ni opinions corporatives en assumptes temporals, perquè aquesta doctrina corporativa —us ho he dit mil vegades— no existeix, no pot existir. Corporativament, no tenim opinions pròpies —cadascú, sí que les pot tenir—, només tenim creences: la doctrina de l’Església que acceptem sense reserves, i que és l’únic que ens uneix.