No anem a l’apostolat a rebre aplaudiments, sinó a donar la cara per l’Església, quan ser catòlics és difícil; i a passar ocults, quan dir-se catòlics és una moda. De fet, en molts ambients, ser catòlics de veritat, fins i tot sense anomenar-se així, és raó suficient per rebre tota mena d’injúries i d’atacs. Per això, tot i que alguna vegada us he dit que a nosaltres ens repugnaviure de ser catòlics, viurem, si és necessari, malgrat ser catòlics. Sense oblidar, afegeixo sempre, que encara ens repugnaria més viure de dir-nos catòlics.

Ambició de servir: aquesta ambició té unes manifestacions concretes molt clares, que podríem anomenar també les nostres passions dominants, les nostres bogeries. La primera és la de voler ser l’últim en tot, i el primer en l’amor. Al Senyor li diem, en la nostra meditació personal: Jesús, que jo t’estimi més que tothom! Ja sé que soc l’últim dels teus servents; ja sé que estic ple de misèries: m’has hagut de perdonar tantes ofenses, tantes negligències! Però tu has dit que aquell a qui poc és perdonat, estima poc.¹⁰⁸

Afany d’ànimes: tenim el desig vehement de ser corredemptors amb Crist, de salvar amb Ell a totes les ànimes, perquè som, volem ser ipse Christus, i Ell dedit redemptionem semetipsum pro omnibus,¹⁰⁹ es donà a si mateix com a rescat per tothom. Units a Crist i a la seva Mare Beneïda, que és també Mare nostra, Refugium peccatorum; fidelment enganxats al Vicari de Crist a la terra —al dolç Crist a la terra—, al Papa, tenim l’ambició de portar a tots els homes els mitjans de salvació que té l’Església, fent realitat aquella jaculatòria, que he estat repetint des del dia dels Sants Àngels Custodis del 1928: omnes cum Petro ad Iesum per Mariam!