Servir, doncs; perquè l’apostolat no és res més. Per les nostres forces, no podem fer res en el terreny sobrenatural; però sent instruments de Déu, ho podem tot —omnia possum in eo, qui me confortat!:¹¹⁸ em veig capaç de tot gràcies a aquell qui em fa fort!—, perquè Ell ha disposat, per la seva bondat, utilitzar aquests instruments ineptes. Així que l’apòstol no té cap altra finalitat que deixar obrar el Senyor, fer-se disponible, perquè Déu compleixi —a través de les seves criatures, a través de l’ànima elegida— la seva obra salvadora.

L’apòstol és el cristià que se sent empeltat en Crist, identificat amb Crist, pel Baptisme; habilitat per lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a servir Déu amb la seva acció al món, per la participació en la funció real, profètica i sacerdotal de Crist, que el fa idoni per guiar els homes cap a Déu, ensenyar-los la veritat de l’Evangeli, i coredimir-los amb la seva oració i la seva expiació.

El cristià disposat a servir és guia, mestre i sacerdot dels seus germans els homes, i per a ells és un altre Crist, alter Christus, o millor, com us acostumo a dir, ipse Christus.¹¹⁹ Però —insisteixo— es tracta de no fer una labor personal, de no tenir ambicions personals; es tracta de servir Crist, perquè Ell actuï; i de servir també els homes, perquè Crist no va venir per ser servit, sinó per servir: non venit ministrari, sed ministrare.¹²⁰