Treballar sense ambició personal terrenal. Humilitat més profunda

Servir tots els homes: tenim, com a camp del nostre apostolat, totes les criatures, de totes les races i de totes les condicions socials. Per això, per arribar a tothom, ens adrecem primer —en cada ambient— als intel·lectuals, sabent que a través seu passa necessàriament qualsevol intent de penetració en la societat. Perquè són els intel·lectuals els que tenen la visió de conjunt, els que animen tot moviment a tenir consistència, els que donen forma i organització al desenvolupament cultural, tècnic i artístic de la societat humana.

Filles i fills meus: us he insistit en la necessitat de desprendre’ns de tota ambició terrenal i d’omplir-nos de la preocupació —que és una ocupació contínua— de servir. Estem convençuts que no hi ha res que valgui, no hi ha res que tingui consistència, no hi ha res que valgui la pena, al costat d’aquesta missió sublim de servir Crist Senyor Nostre. Però, precisament perquè hem après a menysprear l’aplaudiment dels homes i tota cerca vanitosa d’espectacle, el nostre afany per conservar el tresor de la humilitat ha de ser encara més atent i delicat.

Perquè estem exposats a un perill molt subtil, a una insídia gairebé imperceptible de l’enemic, que com més eficaços ens veu, més redobla els seus esforços per enganyar-nos. Aquest perill subtil —corrent, fora d’això, en les ànimes dedicades a treballar per Déu— és, fills meus, una espècie de supèrbia oculta, que neix de saber-se instruments de coses meravelloses, divines; una complaença callada en un mateix, en veure els miracles que s’obren pel seu apostolat: perquè veiem intel·ligències cegues que recobren la vista; voluntats paralitzades que es tornen a moure; cors de pedra que es fan de carn, capaços de caritat sobrenatural i d’afecte humà; consciències cobertes de lepra, de taques del pecat, que queden netes; ànimes mortes del tot, podrides —iam foetet, quatriduanus est enim—,¹²¹que recobren la vida sobrenatural.