I tants obstacles humans superats; tantes incomprensions vençudes; tants ambients conquerits: un treball cada vegada més ampli i divers, cada vegada més eficaç... Tot això, fills meus, de vegades pot ser ocasió d’una satisfacció injustificada —però possible— de nosaltres mateixos. Hem d’estar atents, perquè això no passi; hem de tenir una consciència molt fina, i reaccionar de seguida.

No podem admetre, ni per un instant, cap pensament de supèrbia per qualsevol servei nostre a Déu: perquè, en aquell mateix moment, deixaríem de ser sobrenaturalment eficaços. Déu no vol servents seus envanits, que es complauen en si mateixos; els vol, al contrari, convençuts de la seva indignitat, i plens d’un sant afany de no destorbar l’obra de la gràcia: servite Domino in timore, et exsultate ei cum tremore; aprehendite disciplinam, nequando irascatur Dominus, et pereatis de via iusta;¹²² serviu el Senyor amb temor —un temor que és amor de fill, que no vol disgustar el seu Pare— i veniu tremolosos a fer-li homenatge —amb commoció d’amor, tradueixo jo—: no sigui que alguna vegada el Senyor s’enfadi, i aneu a la desfeta, i perdeu el camí.

Mireu com comenta sant Agustí aquestes paraules de l’Escriptura: No diu: i no vingueu al camí de la justícia, sinó: no moriu desviant-vos del camí de la justícia. Què pretén amb això, sinó avisar —als qui van pel camí de la justícia— que serveixin Déu amb temor, això és, sense enorgullir-se? És com si els digués: no us ensuperbiu, sinó sigueu humils. En un altre lloc també diu: no aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils (Rm XII, 16). Alegreu-vos, doncs, en el Senyor, però amb tremolor; sense gloriejar-vos de res, perquè res és de la nostra collita; si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor (II Co X, 17−18). No us extravieu del camí just per on vau començar a avançar, atribuint-vos a vosaltres mateixos la gràcia de caminar per ell.¹²³