Il·luminar amb la llum de Déu. Crida general a la santedat

Acabaré aquesta conversa llarga amb vosaltres. Ens han servit, les consideracions que hem fet en la presència de Déu, per comprendre una mica més la fondària, i la bellesa i la vella novetat de la crida a l’Obra. A la tornada de tants segles, el Senyor es vol servir de nosaltres perquè tots els cristians descobreixin, a la fi, el valor santificant de la vida ordinària —del treball professional— i l’eficàcia de l’apostolat de la doctrina amb l’exemple, l’amistat i la confidència.

Jesús, Senyor Nostre, vol que proclamem avui en mil llengües —i amb do de llengües, perquè tots s’ho sàpiguen aplicar a les seves vides—, a tots els racons del món, aquest missatge vell com l’Evangeli, i com l’Evangeli nou. Ens alegra en l’ànima —és com una prova més, tot i que no la necessitem, de l’entranya evangèlica del nostre camí— trobar traces d’aquest mateix missatge en la predicació dels antics Pares de l’Església.

Us he citat més d’una vegada, en aquesta carta, el que diu el Crisòstom; escolteu ara unes altres paraules seves: no us dic: no us caseu. No us dic: abandoneu la ciutat i aparteu-vos dels negocis ciutadans. No. Romangueu on esteu, però practiqueu la virtut. En realitat, més voldria que brillessin per la seva virtut els que viuen enmig de les ciutats, que els que s’han anat a viure a les muntanyes. Perquè d’això se seguiria un bé immens, ja que ningú no encén una llum i la posa sota una mesura.

Per això jo vaig voler —segueix sant Joan Crisòstom—que totes les llums estiguessin sobre els candelers, a fi que la claredat fos més gran. Encenguem, doncs, el foc, i fem que els que estiguin asseguts en les tenebres, es vegin lliures de l’error. I no em diguis és que tinc fills, dona, he d’atendre la casa i no puc complir el que em dius. Si res d’això no tinguessis i fossis tebi, tot estaria perdut; encara que tot això t’envolti, si ets fervorós, practicaràs la virtut.

Només una cosa es requereix: una generosa disposició. Si n’hi ha, ni edat, ni pobresa, ni riquesa, ni negocis, ni cap altra cosa pot constituir obstacle a la virtut. I, realment, vells i joves; casats i pares de família; artesans i soldats, han complert ja el que va ser manat pel Senyor.

Jove era David; Josep, esclau; Aquila exercia una professió manual; la venedora de porpra estava al capdavant d’un taller; un altre era guardià d’una presó; un altre centurió, com Corneli; un altre estava malalt, com Timoteu; un altre era un esclau fugitiu, com Onèsim, i, tanmateix, res d’això va ser obstacle per a cap d’ells, i tots van brillar per la seva virtut: homes i dones, joves i vells, esclaus i lliures, soldats i paisans.¹²⁹

Que clara que era, per als que sabien llegir en l’Evangeli, aquesta crida general a la santedat en la vida ordinària, en la professió, sense abandonar l’ambient d’un mateix! Tanmateix, durant segles, la majoria de cristians no l’ha entès: no es va poder donar el fenomen ascètic que molts busquessin així la santedat, sense sortir del seu lloc, santificant la professió i santificant-se amb la professió. I, molt aviat, a base de no viure-la, la doctrina va ser oblidada; i la reflexió teològica va ser absorbida per l’estudi d’altres fenòmens ascètics, que reflecteixen altres aspectes de l’Evangeli.