Vos autem dixi amicos, quia omnia quaecumque audivi a Patre meo, nota feci vobis;¹ us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. Aquí teniu, filles i fills de la meva ànima, unes paraules de Jesucrist Senyor Nostre, que ens assenyalen el camí que hem de seguir en la nostra labor apostòlica. Déu ens ha cridat per portar la seva doctrina a tots els racons del món, per obrir els camins divins de la terra, per fer que coneguin Jesucrist tantes intel·ligències que no en saben res, i —en voler-nos a la seva Obra— també ens ha donat una manera apostòlica de treballar, que ens mou a la comprensió, a la disculpa, a la caritat delicada amb totes les ànimes.

El nostre és un apostolat d’amistat i de confidència. Volem repetir sempre amb l’Esperit Sant: ego cogito cogitationes pacis et non afflictionis,² tinc pensaments de pau i no de desgràcia, pensaments que busquen la concòrdia, que intenten aconseguir un ambient de caritat, indispensable perquè la paraula de Déu arreli als cors. La caritat és el vincle de la fraternitat, el fonament de la pau, el que dona fermesa i permanència a la unitat; és més gran que la fe i que l’esperança; avança el martiri i totes les obres; estarà eternament amb nosaltres al Regne dels Cels.³